Aterrar a l’illa càlida quan comença realment el fred a la península. Restar una hora. Recordar la pel·li d’Almodovar Los abrazos rotos. I cóm no César Manrique. La rotonda on Penélope Cruz i Lluís Homar pateixen l’accident és la mateixa en què va morir Manrique. Lanzarote es converteix en un personatge més del film. I per a Manrique, Lanzarote va ser el seu millor canvas. I els cactus i els volcans, els pigments. Les Canàries apareixien dibuixades —almenys als meus temps escolars— a la part inferior dreta del mapa d’Espanya. Col·locades en diagonal a Almeria —d’on sóc— i Múrcia. Deslocalitzades i ficades en un rectangle. De vegades a aquest rectangle li faltava un vèrtex. Lanzarote és la més oriental de les Illes Canàries, la més propera a Àfrica. Àfrica als mapes la solen dibuixar més petita en proporció als altres continents. Les Canàries estan molt al sud del Marroc, encarant la frontera amb el Sàhara Occidental que també sembla dibuixada amb regla com el rectangle del mapa. Lanzarote és de tot l’arxipèlag, la que està més al nord. En teoria, res no cobreix la vista de Lanzarote cap a Amèrica. Una triangulació: de Lanzarote a Àfrica, a la Península Ibèrica (Europa) i a Amèrica. En psicologia, triangulació es descriu com la tàctica de manipulació indirecta que implica més de dos ens.

Els corrents existents en aquest triangle han generat fluxos (im/e)migratoris. Un, l’arribada el 1949 de més de 150 migrants canaris a terres veneçolanes, notícia que recollia la portada d’un diari de l’època, ha inspirat Adonay Bermúdez, director artístic de l’11a edició de la Biennal de Lanzarote.

L’accent dels llançarotenys és molt proper al llatinoamericà. Em sembla ser al tròpic. Seguint amb les geolocalitzacions, resulta que l’arxipèlag canari se situa 4º per sobre del tròpic de Càncer, entre els 28 i 30º de latitud nord. Amb aquesta ubicació subtropical em disposo a esmentar un dels personatges més citats de l’art contemporani, Édouard Glissant i el que ell anomena la “nit tropical” amb els seus “esperits i figures que pesen sobre les espatlles”. La nit tropical —el silenci i el soroll, la foscor i l’oceà— obre un portal a diferents ordres de la realitat, desbloqueja la imaginació i permet reconfigurar la nostra posició al món. Aquesta biennal està dedicada al potencial polític de la imaginació, presenta records, relats i històries sobre violència patriarcal, memòria històrica, colonialisme, fronteres, emigració o exili, que han donat forma a aquesta imaginació.

Seguint amb Glissant, convertit en exemple gairebé paradigma de la negritud, de la criollització i de la teoria postcolonial, i com s’enfronta a llocs dialèctics fixos: colonitzador/colonitzat; jo/l’altre^[1]Édouard Glissant en http://arte-nuevo.blogspot.com/2008/11/douard-glissant.html, la biennal té un marcat caràcter llatinoamericà, colonitzat/colonitzador?, tractant aquesta relació com una transició des de la multiculturalitat a la interculturalitat. Moment en què diverses cultures interactuen i generen expressions culturals compartides al més pur estil de l’antillà i la seva Poétique de la relation^[2]En Castellà text complet Poética de la relación.

En el context de la negritud, la performance registrada en vídeo Mediterraneo del cubà Carlos Martiel ens recorda que vivim en una societat antinegra i el que costa mantenir la respiració en un cos negre. Durant la 57a Biennal de Venècia i envoltat de cossos blancs, Martiel se submergeix en una urna de vidre que es va omplint de mica en mica amb aigua del mar Mediterrani. Amb aquesta peça el cubà al·ludeix també a les polítiques d’immigració i al Mediterrani com a metàfora de la llibertat i com a trampa mortal per als que aspiren a aquesta llibertat.

Tratado de maracas negras és una de les dues peces del veneçolà Marcos Montiel Soto, tot i ser blanc ell, té com a protagonistes dues maraques negres. Aquestes maraques dansen en un paisatge surrealista i volcànic als voltants de Teseguite, Lanzarote. Teseguite significa poblat o llogaret. Aquest petit poble va ser fundat per esclaus procedents d’Àfrica als quals se’ls va prohibir instal·lar-se a Teguise, antiga capital de l’illa.

I més derives migratòries, aquesta vegada sobre com el comerç i com la introducció d’espècies amb finalitats econòmiques entreteixeix una xarxa de relacions capaç de canviar les societats, fins i tot el paisatge del territori. La mostra individual Los ojos bajo la sombra de la mexicana Tania Candiani parteix d’un projecte anterior inspirat per les dones japoneses tancades en camps de concentració nord-americans després de la 2a Guerra Mundial i obligades a teixir enormes xarxes de camuflatge. Per a aquesta peça, en el paper de teixidores, Candiani ha situate artesanes llançarotenyes que treballen amb la cotxinilla. Impossible tenir mes fluxos migratoris interconnectats: l’insecte productor de color carmesí i els seus derivats arriba el 1835 a l’illa de Lanzarote des de la Península Ibèrica, procedent de Mèxic.

Como la liebre en el páramo és títol de la biennal, un homenatge al poeta Leandro Perdomo (Lanzarote, 1921-1993) en el 30è aniversari de la seva mort. Al llarg dels seus quatre mesos en display l’esdeveniment ha anat revelant una sèrie d’episodis a través d’exposicions col·lectives i individuals i multitud d’activacions mitjançant conferències, panells, projeccions i performances que tenen com a escenari tota l’illa.

Un dels primers capítols va ser l’exposició col·lectiva Bienes ocultos. S’hi va parlar de fronteres i d’estats emmurallats. De les cruels polítiques neoliberals. Del declivi de la democràcia, dels feminicidis. De la pressió migratòria, o les necropolítiques. I va comptar amb la imaginació de Tracey Emin, la canària Teresa Correa, Lotty Rosenfeld, Julieta Hanono, Teresa Margolles o Mounir Fatmi, entre altres.

Més injustícies, i més referències cinematògrafes. El 2 d’octubre del 1968, a la Ciutat de Mèxic es va suscitar una terrible matança a Tlatelolco, a la Plaça de las Tres Culturas, provocant la mort de més de 300 persones. Va ser la brutal culminació de delictes que podrien ser considerats contra la humanitat, perpetrats pel govern de Mèxic contra els estudiants. La mexicana Ximena Labra presenta el film Tlatelolco Public Space Odyssey, inspirant-se en el principi de la visionària pel·lícula 2001: Una odissea de l’espai de Stanley Kubrick, estrenada així mateix el 1968. Aquest film representa el descobriment d’una escultura misteriosa i minimalista a l’espai exterior . Doncs Labra dissenya una estratègia per infondre-li poders al·lucinants al també monolític “Monumento a las Víctimas de Tlatelolco”. Per això reparteix còpies del monument a diferents punts de Ciutat de Mèxic i registra les “mínimes” reaccions de les persones interaccionen amb les còpies del monument.

Per acabar aquest recorregut per la biennal tornem a l’inici amb una mena de flash back. Primer perquè tornant als mapes, l’obra Monumento a la oscuridad està exactament geolicalizada a 28°28′11″N 16°13′32″W a l′oceà Atlàntic. I segon perquè la imaginació dels artistes aquesta vegada es trasllada a la memòria històrica, que és un dels múltiples nusos dramàtics de Madres paralelas, l’última pel·lícula d’Almodóvar. Eugenio Merino i Miguel G. Morales recuperen la figura del poeta de Tenerife, Domingo López Torres llançat al mar pels franquistes en un sac ple de pedres. A través de la col·laboració amb investigadors del col·lectiu Memòria Històrica, els artistes fixen el punt on es va cometre l’assassinat de López Torres i col·loquen una placa commemorativa de bronze on es llegeix “Monument a la foscor”.

Però a la biennal encara li queden prop de dos mesos. Continua amb l’expo col·lectiva Las palabras que aún no poseemos inspirada en el text La hermana, la extranjera d’Audre Lorde. “Germana/estrangera”, aquesta doble idea que va obsessionar l’escriptora, continua sent fonamental en les narratives del feminisme actual. Aquest cop comptarà amb la imaginació de les artistes Carmela Garcia, Marina Vargas, Martha Rosler, Júlia Galán, Doris Salcedo, Agnes Essonti i Shadi Gharidian. Perquè les seves obres se centren en la capacitat de parlar i de visibilitzar aquells silencis que han condemnat les vides de les dones durant dècades.

La 11a edició de la Biennal d’art de Lanzarote finalitza el 30 de març. Tota la info a la seva web.

[Foto de portada: “Mediterráneo” de Carlos Martiel, fotograma]

“Mediterráneo” de Carlos Martiel. Vista de l’expo al MIAC de Lanzarote

“Tratado las maracas negras” de Marcos Montiel Soto. Vista instalació al MIAC Lanzarote

“Los ojos bajo la sombra” de Tania Candiani. Vista de l’expo al MIAC de Lanzarote

“Tlatelolco Public Space Odyssey” de Ximena Labra. Fotograma

“Monumento a la oscuridad”, d’Eugenio Merino i Miguel G. Morales. Fotograma

Vista de l’expo col·lectiva “Bienes ocultos” al MIAC de Lanzarote