12.5_Epíleg

(…) I un cop explicitades les conclusions d’aquesta tesi, donem pas a un epíleg de tancament,  quatre paraules per sintetitzar tot allò exposat fins ara.

12.5_Epíleg

Aquest apartat es configura com una síntesi del procés d’investigació portat a terme en els últims quatre anys, en el qual he pogut analitzar des d’una perspectiva teòrica i crítica els punts claus que configuren aquesta investigació. Tal com he pogut comprovar des d’una posició empírica, hem de dir que no podem concloure res. La conclusió tanca un procés que es vol obert, i que, de fet, es el propi procés d’investigació –en marxa– el que dona sentit a la pràctica artística. La conclusió doncs, a mode de tancament, no deixa de ser un formalisme més, un espai de síntesi –de tot allò exposat fins ara– que se situa al marge. O trajeto é a minha obra que deia l’any 1978 en una postal l’artista conceptual brasiler Paulo Bruscky, i crec que te prou raó. Tot i que per ser sincer, no me’n vaig adonar fins fa poc temps. Quan llegia aquesta postal, –no sé perquè– entenia que deia alguna cosa com: El tarjeto, el tarjetón, la tarjeta. Entenent que el que anunciava era que la targeta –personal, la invitació de l’exposició– era la seva obra. Una mica com en Marcel Broodthaers i la seva célebre invitació a la primera exposició que va realitzar (…)

“Yo también me he preguntado si no podría vender algo y triunfar en la vida. Hace ya un tiempo que nada se me da bien. Tengo 40 años…

Finalmente se me pasó por la cabeza la idea de inventar algo insincero y me puse manos a la obra. Al cabo de tres meses, mostré el resultado a Ph. Édouard Toussaint, propietario de la Galerie Saint-Laurent.

‘Pero si es arte’ dijo, ‘y lo expondré todo encantado’.

‘De acuerdo’, le contesté. Si vendo algo se quedará con el 30%. Por lo visto son las condiciones normales. Algunas galerías se llevan hasta el 75%. ¿Y qué es todo esto? En realidad, objetos”.

Inventant algo insincero ens presenta un dels textos més sincers que he llegit mai en una invitació. Peró tornant al tema, gràcies a aquesta confusió, vaig entendre la potencialitat d’allò que queda al marge de l’exposició. Són tots aquells elements que envolten qui sap què –(…) En realidad, objetos–, elements comunicatius que configuren precisament el sentit, que el fan possible, que envolten la cosa i, des del marge, no modifiquen el seu significat, sinó que el constitueixen. Com la cartel·la més antiga del món –any 2985 aC– feta amb ullal d’hipopòtam i guardada al British Museum tal com ens explica en Jorge Blasco a l’article “Lo que siempre queda del arte“. Gràcies a aquesta cartel·la podem saber quines sandàlies portava el faraó, com volia que se’l recordés i quin era l’estatut d’aquell objecte en aquell context. I de les sandàlies no en queda ni rastre. És tant senzill com la possibilitat d’atorgar dades als objectes, definicions que en construeixen el sentit. És el poder dels processos de catalogació dins els arxius, de l’aplicació de les etiquetes, d’indexacions d’informació, dels títols. De les paraules i les coses. La suposada arbitrarietat d’associar informació a allò que ens envolta, una informació que per definició queda al marge, que acompanya. Que situa i contextualitza. Que polititza. Alguna cosa semblant farà algun dia, si algú li deixa, la comissària i crítica Joana Hurtado: deixarà la sala d’exposicions buida per anar a l’arxiu a recuperar tot aquell material que ha generat cada una de les obres que suposadament estaran exposades. Totes les cartel·les, fulls de sala, dossiers de premsa, etc. que fan referència a cada una de les peces es mostraran a l’exposició. Com una espècie de palimpsest ens trobarem totes les capes d’informació. Res a veure, tot a entendre. No sé si serà exactament així però el fet es que d’aquesta manera la mediació es col·locarà al centre i s’enfocarà de ple el problema dels esencialismes al voltant de les peces. Possiblement l’acumulació d’informació fa que aquesta s’ens presenti un tant absurda, i aquests subtítols de les obres –males traduccions, resums sintetitzadors?– com un gènere més. En aquest sentit trobem en l’exposició Soloque en Ruben Grilo va presentar a la galeria Nogueras Blanchard com en el full de sala –o de fet, qualsevol text que acompanya l’exposició– hi indica la següent informació: solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo.Més enllà d’evitar possibles males sintetitzacions de l’exposició potser el que hi ha aquí es una voluntat de control de l’espai que fa possible l’exposició, de les condicions de possibilitat que la permeten, de com ens hi relacionem o el context que li dona sentit. De fet, podem afirmar que està controlant un dels accessos a l’exposició, com quan en Michael Asher apaga el llum de la sala –o més aviat no l’encén– o l’Oriol Vilanova permet regatejar l’entrada al MACBA. Modificant el context, l’assenyalem i gràcies a que hi ha un context, podem modificar-lo. Un cop, el fotògraf i editor Pau Ardid em va recordar que les meves exposicions eren l’excusa per poder escriure el full de sala. Dic recordar perquè això, en teoria, li vaig dir jo mateix. Ja pot ser, la veritat és que és precisament a l’espai del full de sala on podem trobar un receptor més al descobert. Aquesta posició és deguda probablement a l’autoritat que li reservem a aquest tipus d’informacions al marge, una autoritat que es funda precisament en el seu component extern –en teoria no ets tu qui parla– que possibilita una distància –crítica?– des d’on emetre un discurs (redundant) d’autoritat –no és qualsevol qui escriu, normalment és algú que té un pes rellevant en el context que possibilita allò que estàs veient (director, comissari, crític, o indeterminat que precisament en aquesta indeterminació encara fa més autoritari el text, ja que aquest se’ns apareix del no res, de manera revelada). Aquestes informacions al marge també es caracteritzen per una aparença de consens entre el text i allò que presenta, i és per aquest motiu que ens xoca quan veiem que hi ha artistes que modifiquen personalment aquests textos, com el cèlebre Some of this is untrue que l’artista americà Darren Bader va escriure a les seves pròpies cartel·les durant la biennal de Lyon del 2015, o, d’una manera més efectista quan Antonio Ortega convida a l’artista Mariona Moncunill a intervenir els textos de sala de l’exposició Autogestió realitzada a la Fundació Miró l’any 2017. Tenint en compte aquests exemples, és evident que al marge passen coses. El que començo a dubtar és si al centre hi ha alguna cosa interessant o, si com d’una carxofa es tractés, és un espai buit. I enmig d’aquest buit, com diu l’escriptor Víctor Balcells Matas que deia el poeta Juarroz, hi ha una festa^[1].

^[1]Un cop escrites les conclusions de la tesi, ara em falta escriure la resta. No se si d’una conclusió en podem extreure les premisses o si podem –tal com diu el pintor Rasmus Nilausen que diu en John Wayne– primer disparar i després preguntar. Però de fet, si el pròleg sempre va al principi però sempre s’escriu al final, em pregunto si és possible que les conclusions sempre s’escriguin al principi i es situen al final?