close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

gener
Clock Time

Alexandra Laudo

No acostumo a recórrer a l’anglès per titular textos, però en aquest cas em resultava difícil resistir-m’hi. Encara que en l’àmbit semàntic seria quasi el mateix parlar de “L’hora del rellotge” que de “Clock time”, la versió anglesa té una precisió i una concisió tals que aconsegueix evocar amb molta més contundència el referent al que al·ludeix. Amb la seva simplicitat sintàctica i la seva sonoritat mecànica, quasi onomatopeica, “Clock time” ja porta implícit en la fonètica i la gramàtica un desig d’optimitzar i gestionar eficaçment el temps. Aquest desig, que en els nostres temps accelerats gairebé sembla ser una aspiració universal, és socialment instrumentalitzat (en un sentit tant figurat com literal) mitjançant l’ús del rellotge, aparell de mesura i organització col·lectiva del temps, però també eina de control i homogeneïtzació de les activitats humanes.

La meva proposta com a editora convidada del número de gener de 2019 d’A*Desk ha consistit a dedicar aquest primer mes del nou any a pensar sobre el temps i les seves formes d’organització social, i també sobre com aquestes qüestions s’han abordat des de la pràctica artística.

El mes començava amb un text editorial de Pol Capdevila, en el que el filòsof reflexionava sobre el fet que el rellotge, que fa 700 anys va ser assimilat com un instrument que ens feia més lliures i autònoms, arribant a ser fins i tot imatge insígnia del progrés, ara sembla ser més aviat una eina de control que el paralitza. Capdevila analitzava els trets del model de temps cronològic, en el qual actualment es fonamenta la nostra manera de pensar i entendre el temps, i també revisava amb escepticisme altres models temporals heterocrònics proposats per la crítica intel·lectual i artística.

L’artista Mar Arza, responent a la invitació de pensar la plataforma d’A*Desk com un possible espai d’intervenció artística, i conscient de com sovint dediquem més temps a gestionar butlletins electrònics i e-mails que a llegir-los, ens enviava una Newsletter efímera, una reflexió poètica sobre el caràcter contingent del temps que el lector havia de donar-se pressa en llegir mentre que les seves paraules semblaven esfumar-se momentàniament, per acabar després desapareixent per complet.

En el seu text, Albert Alcoz reflexionava sobre com el cine i el vídeo, por la seva condició de “time-based media”, funcionen com dispositius en els quals es posen en conjunció múltiples temporalitats. Alcoz se centrava després a revisar algunes pel·lícules d’autor i videocreacions en les que el rellotge és objecte de representació (The Clock, de Christian Marclay -indiscutible referent en el gènere-,Time Clock Piecede Tehching Hsieh, oTime Piece, de Jim Henson, entre moltes altres), i analitzava com, en aquestes obres, les funcions i la lògica utilitària d’aquest instrument de mesura temporal queden sovint desestabilitzades.

La reflexió sobre la temporalitat, les formes de mesurar-la i documentar-la i les maneres de subvertir el temps estandarditzat i regularitzat del rellotge recorren la pràctica artística del californià David Horvitz. Paloma Checa va mantenir amb ell una correspondència distesa sobre la relació d’algunes de les seves obres amb el temps, per escriure després un article en què analitza i valora aquests treballs artístics, en els quals l’autora reconeix un intent romàntic d’escapar l’arbitrarietat del temps socialment regulat, aquell que, no obstant això, acaba sempre mercantilitzant-nos com a subjectes.

Tema del Mes
Fotografia © Ernest Gual

A Alexandra Laudo li agrada veure exposicions i pensar-hi, li agrada teoritzar i fer preguntes, li agrada organitzar coses amb gent, li agrada llegir i escriure, i també li agrada esmorzar en un cafè diferent cada matí. En la crítica i el comissariat independent ha trobat la manera de poder fer totes aquestes coses i que de vegades li paguin per això. Encara que paradoxalment sempre treballa en solitari, sol signar els seus projectes acompanyant el seu nom de la rúbrica "Heroïnes de la Cultura". És la seva forma, potser, de reivindicar el col·lectiu i les declinacions no hegemòniques.
Foto: © Ernest Gual

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)