A totes hores, tots els dies de la setmana. Estimulants, hiperproductivitat i insomni en la cultura del 24/7

El temps que dediquem a dormir és un període de descans i inacció, una franja horària del dia (potser l’única), en què no som productius ni som tampoc consumidors de productes i serveis. El ritme incessant de la societat tardocapitalista sembla exigir-nos que ens mantinguem actius el màxim de temps possible; però paradoxalment, per poder-ho estar necessitem diàriament aquest son reparador.

El paradigma de la connectivitat permanent i la monetarització de la nostra activitat a les xarxes ha dissolt la distinció, ja poc clara, entre el nostre temps d’oci i descans i les estones dedicades a la producció i el consum. Les dinàmiques de promoció social i de recompensa econòmica semblen beneficiar els individus que  mostren una major disposició i capacitat per a romandre el major temps possible desperts, disponibles, treballant i interactuant a les xarxes. En la cerca del difícil equilibri entre, d’una banda, el temps de repòs que el nostre organisme necessita i, de l’altra, les hores de productivitat que ens calen per fer front a aquesta incessant demanda d’activitat, hi juguen un paper important els estimulants, aquelles substàncies que ingerim per a augmentar la capacitat d’atenció i el nivell d’energia dels nostres organismes.

La meva proposta com a editora d’aquest mes d’octubre a A*Desk continua en certa manera la reflexió iniciada en una editorial anterior, la de gener de 2019, quan vaig exercir com a editora convidada en aquesta plataforma per primera vegada. En aquella ocasió vaig plantejar a quatres agents del camp de les arts visuals, el cinema i la filosofia que pensessin sobre les formes d’organització i regulació social del temps, i també sobre com aquestes qüestions han estat abordades des de la pràctica artística. Aquesta vegada he convidat a un grup de comissaris i artistes a reflexionar sobre la relació entre els estimulants, la hiperproductivitat i la reducció del temps del descans des de la perspectiva de la cultura del 24/7.

El mes editorial s’inaugurà amb l’assaig introductori Estimulants, circulació i eufòria, d’Oier Etxeberria, en què aquest artista i comissari analitzava el concepte d’estimulant, i explicava com alguns dels principals impulsors de la modernitat van ser consumidors compulsius de substàncies com el cafè, el sucre o el tabac. Etxeberria esbossava les relacions entre metabolisme, pensament, producció i economia, i cap al final del seu article plantejava aquestes reflexions en forma de preguntes: “No va ser el cafè la gasolina del nou esperit burgès que va aflorar en l’època il·lustrada? És possible deslligar la industrialització massiva d’un estimulant com el sucre i la necessitat calòrica de la naixent classe treballadora a l’Anglaterra del segle XVIII? No és el consum massiu dels tranquil·litzants signe d’una societat que ha intensificat en excés el gest productiu de l’obrer?”

A l’article Robar-nos el temps, Claudia Elies reflexionava des d’una perspectiva històrica i teòrica sobre la introducció de paràmetres productivistes en el temps nocturn, i sobre la conseqüent involució de les hores de descans i de son. Entre altres qüestions interessants, Elies contrastava la temporalitat homogènia del nostre present productiu amb la regulació temporal de l’Edat Mitjana: “En aquest món medieval, perfectament normativitzat, eren nombroses les reglamentacions ciutadanes que estipulaven la finalització de la jornada laboral amb la posta de sol i prohibien, a la vegada, el treball nocturn”. Elies analitzava una tria d’obres específiques d’artistes com Cristina Garrido, Iratxe Jaio + Klaas van Gorkum, Mario Santamaría i Josep Fonti que abordaven qüestions com el cansament, la relació entre son, treball i connectivitat o la introducció de dinàmiques de rendiment i monitoratge en el temps d’oci.

Per la seva part, la plataforma curatorial La Cocina, fundada per Alejandro Ramírez i Lore Gablier i amb seu a Amsterdam, recorria al títol del poema de Roberto Bolaño “Ni crudo ni cocido” per reflexionar sobre la noció de consum i  l’acte de consumir, i sobre el seu revers indefectible, el de ser consumit: “Com si l’acte de consumir fos una amenaça contra un jo suposadament finit”. Els autors ens recordaven també que, “consumir és completar una transacció, un intercanvi: canviar i ser canviat”. La Cocina posava en relació aquesta dinàmica paradoxal, en què la pulsió de viure és la que al mateix temps condueix a la pròpia destrucció, amb la figura del caníbal, aquest ésser liminal antropofàgic, que per sobreviure devora els de la seva mateixa espècie i, per tant -en un sentit figurat-, es menja també a sí mateix.

“Queremos tus comentarios. Tell us a little about yourself. ¿Estás pensando en hablar conmigo? Parlem? ¿Tomamos un café? Contact our experienced team. Siempre a tu lado. Disponibles 24/7. Respondrem la vostra consulta al més aviat possible. ¿Any questions? Get in touch”. Mentre que les seus físiques de les empreses de serveis i els locals comercials estan regulats per uns horaris d’obertura i tancament, a Internet impera un temps continu i homogeni, desvinculat dels cicles diürns i nocturns. Això incentiva el paradigma de la disponibilitat permanent, la conveniència de mostrar-se sempre preparat i atent per atendre una demanda de servei, un dubte, una queixa, una compra. Aquesta disponibilitat contínua es fa particularment manifesta als apartats de contacte de moltes pàgines web, especialment als d’aquelles que es dirigeixen a un perfil de client i/o consumidor. Com a tancament del mes d’octubre i d’aquesta editorial sobre estimulants, insomni i hiperproductivitat, Mario Santamaría realitzava una intervenció artística a la pàgina de contacte del web d’A*Desk, des de la qual, en una mena de deriva internauta, ens passejava per desenes d’apartats de contacte de pàgines d’Internet, totes enunciant-nos la seva promesa de disponibilitat absoluta, la seva voluntat d’atendre’ns al més aviat possible.

Cal pensar, potser, quina disponibilitat és la nostra, i amb quina rapidesa volem respondre a les constants demandes que se’ns presenten; de quantes hores de son i descans podem prescindir, de quants estimulants precisen els nostres cossos cansats per seguir sent productius. Mentrestant, el son és un límit, i l’insomni és potser la simptomatologia del malestar de l’exhaust, en aquest món que demanda que estiguem sempre desperts.