close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 octubre 2020
Ni cru ni cuit

La Cocina [Lore Gablier - Alejandro Ramírez]

Iniciar una conversa sobre el consum és aventurar-se en un pendent relliscós. El terme “consum” és objecte d’innombrables debats, i constitueix en si mateix una caixa de Pandora semàntica en la qual ens proposem lliscar per un moment.

La noció de consum tendeix a transmetre significats ambigus que es reflecteixen, per exemple, en expressions com a “societat consumista”, que implica balafiament, acumulació i passivitat; o en frases fetes com “consumit per la solitud” o “consumit pel desig”, que reforcen les normes socials, normes de conducta, i suggereixen una possible pèrdua de control. Consumir habita l’espai llindar entre la restricció i l’abraçada, el desig desballestat i la disciplina, la gola i la dieta: podria un ser “consumit per la vida”?

La perspectiva de ser consumit, dissolt, es troba amb un cert fàstic que tal vegada pot relacionar-se amb la por de perdre’s, a ser contaminat o absorbit per una altra cosa. Com si l’acte de consumir fos una amenaça contra un jo suposadament finit. I no obstant això, consumir és completar una transacció, un intercanvi: canviar i ser canviat. L’acte de consumir mai és neutral i mossega la seva pròpia cua: consumir també és ser consumit. Al final, sempre consumim més del que literalment ingeririm, ja sigui idees o proteïnes, energia o kilobytes. Perquè perquè alguna cosa es consumeixi en algun lloc, alguna cosa ha de ser assegurada i transformada en un altre lloc. En altres paraules: no hi ha res desencarnat o ideal en allò que ingerim.

Produir o consumir un element cultural com un poema, per exemple, requereix una gran quantitat d’energia, incloent el menjar per al poeta i el públic, o la capacitat d’emmagatzemar – ja sigui en la memòria o en mitjans analògics o digitals – notes i versos als quals tornar. Tals recursos són tangibles i impliquen mà d’obra, xarxes de transport, una varietat de tècniques com l’agricultura o la comptabilitat, així com una pròspera ment. La inspiració no és només una espurna brillant, sinó també la collita i els vents, els mercats i les línies elèctriques. És l’expressió mateixa de milions de bacteris que col·laboren per a sostenir la vida.

Prenguem aquests versos:

“ Como las brasas que arden

mientras Ariel y Calibán

sostienen la soledad del muro oeste.

Acuclillados uno frente al otro.

Como quien busca su rostro en el corazón

de la cebolla.

Hurgando, hurgando

pese al frío y los gases:

Un abrigo de fantasía.”

Aquests versos provenen d’un poema titulat “Ni Crudo ni Cocido”, escrit per Roberto Bolaño en els anys 80. Inspirat en La Tempestat – tal vegada l’última obra escrita per Shakespeare de manera individual-, és usat per Bolaño per a convocar el seu etern desencantament per una Llatinoamèrica consumida per les seves pròpies paradoxes. Va haver-hi almenys dos esdeveniments aparentment no relacionats que van fer possible aquestes línies. D’una banda, Salvador Allende accedint al poder només per a ser enderrocat per un cop militar el 1973: un esdeveniment que donaria forma a l’univers en el qual el poeta va alimentar la seva imaginació. D’altra banda, la figura del caníbal va haver-se d’establir en la imaginació col·lectiva. Una figura ambigua oscil·lant entre un esclau emancipat i un golut incivilitzat: Calibán el caníbal “sostenint la solitud del mur occidental”.

El caníbal – i tot el seu paladar metafòric – és potser un company inevitable quan ens aventurem en una discussió sobre el consum. Ni fixes ni sols, existeixen alegrement en els marges entre cultura i naturalesa – devorant, revocant divisions arbitràries, un mos alhora. Tal caràcter ens ajuda a reconèixer que la vida s’enfronta sobretot a una espècie de canibalisme implacable en el qual els humans i els no humans estan inextricablement involucrats.

El títol triat pel poeta, “Mig cuinat” – ni cru ni cuit -, suggereix un estat liminal: romanem mig cuinats, sempre en trànsit, insaciables. Com si el projecte avortat d’Allende i el de la revolució haitiana s’haguessin convertit en ingredients fermentats pel temps, portats a través dels oceans, assaonats en la ment d’algú, preservada en servidors de dades: que consumim avui per casualitat.

 

 

(Imatge destacada: Empremtes visibles dels vaixells al Pacífic nort, 4 de març de 2009)

 

Nota
1. Roberto Bolaño, Los perros románticos , ‘Ni Crudo, Ni Cocido’ (Kutxa Fundazioa, 1994).

 

 

 

La Cocina [Lore Gablier / Alejandro Ramírez ] es va fundar a Amsterdam en 2016, impulsada pel desig de construir un espai - tant físic com conceptual - des del qual explorar la qüestió: Què és el que envolta a una cuina?
Hi ha una cosa fascinant en la construcció d'una cuina, que va molt més enllà de la tècnica i els nodes, les receptes i els apetits. Una cuina és un exercici de pensament: una invitació a desempaquetar històries a través d'un lloc en el qual el gust, els oficis i les tendències convergeixen.

Publicacions

19 octubre 2020

Ni cru ni cuit

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)