Al món de l’art calia una Revuelta

La Revuelta és un espai independent ubicat a Ciudad de Guatemala. És un lloc per crear, trobar-se i construir en col·lectiu. Compta amb un taller de producció artística, una biblioteca feminista i espais per a exposicions, formació i tallers. Més enllà de la infraestructura, funciona com una xarxa d’acompanyament per a artistes joves i feministes de Guatemala. Des de l’Escuela de Artivismo Feminista hem acompanyat la formació de més de 60 artistes. També comptem amb un Diplomat d’Arxiu de Gràfica Feminista Guatemalenca i un programa de residències. Tot i que hem construït diàlegs internacionals, La Revuelta es pensa a si mateixa com una organització profundament local.

Després de cinc anys, podríem dir que hem construït un model propi d’espai artístic: una infraestructura independent travessada per una pregunta política: què hauria de canviar al món de l’art perquè les dones hi poguéssim existir amb dignitat? La nostra feina té com a eixos els drets sexuals i reproductius de les dones i la transformació de les condicions en què produeixen i són reconegudes dins de l’art. No veiem el feminisme com una categoria, sinó com una lluita que parteix del cos que habitem.

Però com arribem fins aquí?

El 2020, la pandèmia va tancar espais de trobada i va fer més profundes les desigualtats. Guatemala travessava una crisi política i sanitària mentre museus, galeries i espais educatius intentaven entendre què fer. Enmig d´aquesta incertesa ens vam preguntar: si tot tanca, què perdem nosaltres?

La resposta va ser senzilla: gairebé res.

Cap d’aquestes institucions no sostenia realment les nostres vides ni les nostres pràctiques. No teníem grans llocs per perdre, col·leccions per administrar, pressupostos per defensar ni espais que poguéssim anomenar nostres.

I precisament per això tot era possible.

El que sí que teníem era una convicció compartida: les coses havien de canviar. El nostre cercle era ple d’artistes, amigues i conegudes vulnerades pel sistema de l’art. Circulaven històries de violència a biennals, galeries, universitats i museus.

Primer ens ho explicàvem en confiança. Després vam reconèixer patrons. Finalment vam aprendre a anomenar-los. També vam començar a mirar desigualtats naturalitzades: per què un home podia improvisar en una conversa pública i ser celebrat, mentre una dona podia passar anys investigant i així i tot ser qüestionada? Per què havíem normalitzat compartir espais amb el nostre abusador? No volíem únicament denunciar aquestes contradiccions. Volíem imaginar què podia existir al seu lloc. Així va començar un exercici d’imaginació política: pensar un món construït per nosaltres i per a nosaltres. I vam partir d’una senzilla premissa:

si no tenim res, ho podem inventar tot.

Vam descobrir que hi havia moltes més dones sentint-se com nosaltres. Estàvem enutjades. Una flor difícilment germina en un ambient hostil, però no érem flors. Érem cactus enfurismats començant a poblar el paisatge.

Els carrers són nostres

Las calles son nuestras [Els carrers són nostres] es va anomenar la nostra primera residència d’art. La proposta era oferir fons de producció i acompanyament per a projectes a l’espai públic adreçats a dones i cossos feminitzats. No teníem un espai físic, però si el nostre territori era el carrer, la ciutat es podia convertir en el nostre primer espai. El que sí que necessitàvem eren recursos. Aleshores vam reconèixer una cosa que havíem ignorat: teníem capital cultural. Coneixements, experiències, relacions i persones disposades a compartir allò que sabien. Vam decidir posar-ho en moviment. Vam organitzar un taller de portafolis i, amb una quota accessible, vam reunir els nostres primers fons. Després van venir festes, rifes, venda de cervesa i venda d’obra. Va ser un descobriment fonamental: els recursos es podien produir col·lectivament i, sobretot, havien de circular.

Nosaltres no érem precàries com ens havia fet creure el sistema; necessitàvem metodologies a l’alçada de les nostres necessitats. Vam deixar d’esperar legitimitat i vam començar a cercar complicitats. La nostra aspiració més gran era la nostra pròpia existència. També vam haver d’aprendre una cosa més difícil: estar juntes al dissens.

Perquè l’autonomia no vol dir absència d’estructura. Si volíem romandre en el temps, necessitàvem un model organitzatiu a l’alçada de les nostres idees. Allò col·lectiu ens abraçava, però allò comunitari ens explicava millor. Vam començar a parlar de co-responsabilitat, reciprocitat i generositat. Construir col·lectivament no vol dir tornar-nos iguals.

La nostra lluita no podia limitar-se a aconseguir més representació de dones dins de l’art. Tan important com disputar qui entra a un museu era defensar els drets sexuals i reproductius de les dones i el dret a viure i treballar amb dignitat. No volíem que més dones entressin al mateix sistema, sinó preguntar-nos quin sistema necessitàvem construir.

En aquest procés va aparèixer una distinció fonamental: la diferència entre riquesa i abundància. Vam aprendre a pensar l’abundància com un arbre de préssecs. Un arbre dóna fruits i aquests fruits arriben per als ocells, els insectes, els éssers humans i la terra. Ningú necessita tenir tots els préssecs perquè l’arbre sigui abundant. L’abundància existeix precisament perquè circula.

Al principi vam portar aquesta idea gairebé a l’extrem. Tots els fons anaven a projectes, artistes i activitats. Nosaltres quedàvem fora de l’equació i ignoràvem tota la feina que feia possible que La Revuelta existís. Fins que vam entendre que això també reproduïa una forma de violència molt coneguda: esperar que les dones sostinguem projectes, comunitats i institucions gratuïtament.

La circulació també ens havia d’arribar a nosaltres. Reconèixer la nostra feina, pagar-nos honoraris i construir condicions dignes no era abandonar els nostres principis. Si els recursos arriben a les artistes però no a les treballadores que fan possible l’espai, encara no hi ha abundància. Si hi ha cura per a unes i esgotament per a altres, encara no hi ha comunitat. I si la dignitat no arriba per a totes, aleshores no és dignitat. És privilegi.

Salari

Al principi ens pagàvem amb prou feines una fracció dels diners que rebíem: vam arribar a establir que només l’1% dels fons es podia destinar a salaris. Totes teníem altres feines i de vegades aportàvem part d’aquests ingressos per sostenir la col·lectiva. Però va aparèixer el cansament. I amb ell van arribar els reclams sobre el temps, les responsabilitats i el valor de la nostra feina. Aleshores vam començar a preguntar-nos: com parlar de drets laborals dins d’una col·lectiva autogestionada i autosostenible, on els recursos sempre eren limitats?

Vam mirar al nostre voltant. Qui rebia un salari just treballant en cultura a Guatemala? Qui tenia seguretat social, vacances o possibilitat de pensar en una jubilació? I va aparèixer una definició que va transformar la nostra manera d’entendre’ns: érem treballadores culturals.

No érem dones que estimaven tant l’art que estaven disposades a treballar-hi gratuïtament. Amb el nostre temps, coneixements, cossos i treball sostenim una part de la cultura. I si érem treballadores, aleshores teníem drets. Això va significar reduir projectes quan no hi havia recursos, posar xifres al mateix temps treballat i incloure honoraris als pressupostos. Vam aprendre que dir “no arriba” també podia ser una decisió política.

Durant massa temps el sector cultural ha sobreviscut gràcies a persones que treballen per menys, treballen de franc o converteixen la seva precarietat en una demostració de compromís. Nosaltres ja no volíem romantitzar-ho.

Però pagar-nos millor tampoc no n’hi havia prou. Si aconseguíem salaris dignes només dins de La Revuelta, hauríem construït una petita excepció dins un sistema profundament precari. La pregunta havia de créixer: com fer que la nostra experiència produeixi canvis per a altres treballadores culturals?

Aleshores el salari va deixar de ser una discussió interna i va començar a convertir-se en una lluita estructural. Ens vam acostar a organitzacions del sector cultural i vam conformar un comitè ad hoc per impulsar l’accés a la seguretat social de les treballadores i els treballadors culturals a Guatemala. Perquè la dignitat no pot dependre d’aconseguir un fons. No pot durar el mateix que una subvenció. No pot acabar quan s’acaba un projecte. La dignitat laboral necessita estructures capaces de romandre.

Cinc anys després

Després de cinc anys, hem après que no ens volem assemblar a allò que qüestionem. La Revuelta existeix en un territori concret i construeix les seves metodologies des de les dones que l’habiten. Tot i que avui tenim estructura, programes, residències, exposicions i arxius, seguim resistint-nos a pensar-nos únicament com una institució.

Ens pensem com un moviment.

Un moviment sostingut per una idea que en el nostre context encara és radical: les dones mereixen condicions dignes per crear art.

Volíem salaris dignes. Volíem temps. Volíem cura. Volíem poder emmalaltir-nos sense que tot col·lapsés. Volíem crear, investigar, acompanyar altres artistes i construir coneixement. Però també volíem una cosa que poques vegades apareix en els plans estratègics de les institucions culturals:

volíem ser feliços.

No creiem que l’esgotament sigui una prova de compromís. No creiem que la precarietat produeixi millor art. No creiem que patir per treballar en cultura sigui inevitable. Després de cinc anys entenem que amb construir una altra institució cultural no n’hi havia prou. Calia imaginar una altra manera de relacionar-nos, treballar, distribuir els recursos, exercir el poder i acompanyar-nos.

Perquè una infraestructura feminista no es pot mesurar només per quantes exposicions produeix, quantes artistes convoca o quants fons aconsegueix. També s’ha de preguntar com viuen les persones que la sostenen. Per això, entre els nostres indicadors, n’hi ha un que segueix sent fonamental:

el goig.

El dret a gaudir allò que construïm. A treballar sense destruir-nos. A crear sense demanar permís. A estar juntes sense haver de ser iguals. A imaginar futurs que no reprodueixin les violències de les estructures que qüestionem.

Potser aquesta ha estat la nostra veritable Revuelta.

No només aconseguir un espai per a les dones dins del món de l’art.

Sinó atrevir-nos a imaginar un món de l’art on valgui la pena viure.

[Fotografies cortesia de La Revuelta]