Amateurisme

Aquest article comparteix títol amb el del llibre en el qual estic treballant.
Aquest article és, en realitat, el llibre. La resta seran digressions.
Aquest article també dona tancament a la col·laboració de Cesare Pietroiusti, Melina Berkenwald, Glòria Guso, Gemma Gallardo i Pablo España els qui, en aquesta sèrie d’articles, assenyalen l’angoixa de la comunitat d’artistes que persegueixen una pastanaga que no saben on és, ni tan sols si existeix.
En aquest article plantejo que l’art ha de pensar-se com una activitat amateur, i això ho defenso per diversos motius que exposaré de més a menys controvertits.

1.- professional no és sinònim de percebre honoraris i amateur de renunciar a ells.

Les reclamacions sectorials, tradicionalment preocupades per resoldre la qüestió de «de què viuen els artistes?»han derivat en demandes incoherents i resultats minsos. La primera d’elles, en un sentit temporal, és aquella que reclama un sistema que eduqui a l’alumnat en el consum d’art, en altres paraules; que generi públic. Clar que, defensar que la formació artística és necessària per a augmentar el número de gent interessada en la contemplació d’art, és tant com considerar que l’assignatura d’educació física ha de tenir l’objectiu de generar abonats a les plataformes de futbol en streaming i és, també, fixar el model de negoci en l’explotació de l’objecte en lloc d’en l’activitat de l’artista.

2.- el subjecte és l’artista i l’obra és l’objecte.

Primer alliberem al concepte artista de l’accepció que l’identifica amb professional. Una professió requereix d’una preparació tècnica i, d’alguna manera, col·legia els seus integrants. L’amateurisme, per contra, és ultra-inclusiu ja que, per a determinar la pertinència, no exerceix cap judici de valor ni sobre la preparació necessària per a ser artista ni sobre els resultats. L’amateurisme, en tot cas, promou l’accepció de l’artista idiosincràtic, que reté la singularitat i, per extensió, la condició de subjecte en l’artista.

Potser recolzat en el confort que suposa derivar en la interpretació la responsabilitat de dotar de contingut a l’objecte artístic, l’artista ha permès, i en molts casos encoratjat, una dissolució de l’autoria que forçosament acaba derivant qualitats del subjecte a l’obra d’art. És per això que el producte artístic s’ha acabat convertint en un producte-subjecte, cosa que condueix a peculiars formes d’explotació que imposen la implementació d’un mercat anormalitzat. Un mercat amb unes normes que no guarden paral·lelisme amb cap altre entorn de producció ni de comerç; ni en tipus impositius, ni en ajudes de l’administració, ni en protecció de la propietat.

3.- l’obra d’art en domini públic.

Es dona el trilerisme segons el qual la irrefrenable pulsió productiva i la voraç necessitat d’atenció de l’artista són assumides com a febleses amb les quals s’acabarà comptant, des de l’estructura de l’art, com a condició avantatjosa per a imposar l’objectiu de privilegiar el format expositiu i, en conseqüència, la inversió en estructures de presentació i exhibició. Inversions que seran percebudes per la comunitat d’artistes com un assoliment sectorial perquè ha acceptat que la monetització de l’activitat artística només és possible des de l’explotació -en règim de cessió o venda- de les obres d’art. Quan, en realitat, és l’estratègia del sistema de l’art per a singularitzar el producte i poder-lo convertir en una mercaderia susceptible de ser incorporada a un mercat especulatiu. Radicalitzem la idea de presentació pública. Imaginem una producció artística alliberada de les condicions que fixa la llei de propietat intel·lectual. Tot copiable i modificable. Tot domini públic.

(Imatge destacada: copiat d’una il·lustració de Christoph Niemann)