Arquitectura i plaer

Vaig llegir una vegada una entrevista a Elizabeth Bishop, la gran poeta i viatgera del segle passat, en què li preguntaven la raó per la qual viatjava tant. I ella contestava amb molta sang freda i molt poca vergonya: “Essencialment em mou l’arquitectura. Viatjo per veure edificis”. Em va impressionar aquesta resposta perquè coincidia amb la que jo hauria volgut donar si algú m’arribés a preguntar el mateix (i probablement no gosaria fer-ho).

El que s’estila és respondre coses de l’estil “viatjo per viure noves experiències, per tastar altres gastronomies, per entendre altres cultures, per conèixer nous amics…”. Algú que contesta que viatja sobretot “per veure edificis” passarà per desaferrat, per elitista, per inhumà. Jo he discutit molt amb companys de viatge a qui la meva set de “veure esglésies” els semblava incomprensible i cansina.

I no obstant això, el plaer que els que estimem l’arquitectura sentim en veure-la (el verb és pobre: diguem millor en recórrer-la, en ocupar-la, en incorporar-la a nosaltres i incorporar-nos-hi) engloba totes aquestes trivialitats de les experiències, les cultures, i fins i tot les amistats. El plaer que proporciona l’arquitectura és un plaer total: engloba els cinc sentits, el cos complet, la memòria, la imaginació, el sentit de l’espai i del temps. El passeig en silenci, l’evolució als seus espais, la comprensió gradual mitjançant els ulls, però també els peus i el tacte, és una benedicció per als nerviosos i els impacients, als quals ens costa aturar-nos molta estona davant d’una obra o suportar una conferència o veure sencera una peça de vídeo (la lectura i el cinema són una altra cosa: aquí ja entra el plaer també complex de la ficció, que donaria com a mínim per a un altre monogràfic).

Crec que als quatre autors que col·laboren en aquest número els agrada com a mi el silenci impertèrrit i la paciència mineral de l’arquitectura, la dignitat irrenunciable, la solidesa literal, la insubmissió a la conversió de l’experiència en mercaderia banal i deglutible (aquesta netflixficació de la realitat de què parla Miguel Ángel Hernández al seu text). Crec que són a més escriptors gens inhumans, ben al contrari: profundament interessats en tot allò que és humà. I gaudim, a més, de propina. Reconec que m’agraden més els escriptors gaudits que els turmentats.

L’arquitectura és al costat del sexe el més semblant que hem inventat els humans a vehicles per gaudir de viatges de plaer pel temps: llocs i moments en què el temps s’expandeix, s’abreuja, s’amuntega, se superposa. Això són, crec, els restaurants pre o post apocalíptics d’Esther García Llovet, les sempre exquisidament problemàtiques cases-museu de Mercedes Cebrián, les perverses cases de cristall de Vicente Monroy, les arquitectures digitals erotitzades de Miguel Ángel Hernández. A qui no interessi l’arquitectura no li interessa la vida ni el plaer de sentir-se viu, i jo fa temps que considero aquest gust una pedra de toc i una vara de mesurar a l’hora d’escollir amics i lectures. Viure per viure l’arquitectura és una manera més plena i intensa de viure a seques.

[Imatge de portada: Portal de l’edifici de Moragas a la Via Augusta de Barcelona. FOTO: SALVA LÓPEZ]