ART EN L’ESPAI LATENT

Cada vegada que es produeix un nou desenvolupament en els sistemes d’intel·ligència artificial (IA), es planteja la pregunta de si, aquesta vegada, la màquina substituirà definitivament els éssers humans. Aquesta qüestió recurrent, que no es fútil però ignora que són, de fet, els éssers humans els que decideixen reemplaçar a altres éssers humans per màquines, adquireix un matís especial quan en comptes del personal del supermercat a qui es podria substituir és als artistes. Des de fa més d’un segle es projecten en els artistes idees romàntiques sobre una insondable i genial creativitat que els distingeix de les persones corrents i, certament, de les màquines. Els artistes poden emprar màquines com a meres eines, però aquestes no poden tenir cap mena d’agència en la creació de l’obra. I tanmateix, des de les primeres civilitzacions s’ha plantejat la idea de la creativitat com quelcom que excedeix a la capacitat humana: una inspiració divina.

Aquesta eterna qüestió sobre la capacitat creadora, que potser s’havia deixat de costat en un món de l’art contemporani dominat pel mercat i els debats sociopolítics, sembla haver ressorgit amb força a mesura que els programes d’aprenentatge automàtic, les xarxes neuronals artificials i els models massius de llenguatge donen lloc a imatges i textos cada vegada més sorprenents. El procés creatiu, l’origen de la inspiració, la tan demandada originalitat i l’exigència d’innovació són qüestions amb les quals els artistes han d’enfrontar-se avui en dia i que clarament transiten en els quatre textos que formen aquest número, tots ells escrits per artistes amb una profunda experiència en l’aplicació de sistemes d’intel·ligència artificial en arts visuals, poesia i literatura.

Citant als poetes T.S Elliot i Allen Ginsberg, tant Sasha Stiles com Mark Amerika es refereixen a aquesta estranya dissociació que es produeix entre la persona que crea i la seva obra, i com han experimentat en la col·laboració amb programes d’IA un espai de co-creació que els porta a comparar els seus propis processos creatius amb els dels models que empren, afirmant que ja hem passat a l’àmbit del post-humà. Els sistemes d’aprenentatge automàtic, per tant, han adquirit molta més agència de la que té una simple eina, i això es dóna, al igual que els murmuris de les muses, en el misteriós i inescrutable “espai latent”. Mario Klingemann elabora una sòbria i diàfana descripció de l’espai latent com un espai d’ordenació i classificació de la informació que, no obstant, permet l’emergència de nous sabers i connexions inesperades. Un espai de possibilitats que, en la seva capacitat per generar totes les imatges possibles, condueix en opinió de Gregory Chatonsky a una ruptura en la representació de la realitat.

Aquestes quatre aportacions, sòlides en els seus plantejaments i denses en la riquesa dels seus continguts, ens conviden no només a repensar el paper dels artistes, sinó el propi procés creatiu, l’obsoleta separació entre humans i màquines i, finalment, també la nostra caduca perspectiva antropocèntrica.