close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

22 agost 2013
Herbert Bayer, Inclusive picture of all possibilities. Publicat a: Fundamentals of Exhibition Design. 1937.
Arxiu: Remarks on Mediation (part 1)

A*DESK

Aquest any en el programa d’estudis d’A*DESK, en les sessions i tallers, s’ha parlat molt de mediació. Se’n seguirà parlant l’any que ve, en aquest i d’altres fòrums. I resulta que ja al 2006 vam publicar un text de Lars Bang Larsen i Soren Andreasen titulat “Remarks on Mediation”. Un text que prenia com a punt de partida una declaració del crític Harold Rosenberg: “Només el mediador té el poder de satisfer el somni d’unió entre l’individu creatiu i la societat”. Han passat més de trenta anys, han canviat moltes coses, i té tot el sentit donar-li més voltes al tema de la mediació.

Remarks on Mediation, de LARS BANG LARSEN, SøREN ANDREASEN va ser publicat, originalment en anglès, el 10-04-06

.

L’any 1970, el crític Harold Rosenberg va dir: “A l’actualitat – i això explica l’interès mostrat en el treball de [els comissaris] – només l’intermediari té el poder de fer realitat el somni de la unió entre el individu i la societat creativa”. El concepte d’ ‘intermediari’ de Rosenberg, de gairebé 30 anys d’edat, ressona junt amb les moltes funcions de l’actual cultura florent de l’Intermediari: curadors, assessors, agents, periodistes, dj, facilitadors, spindoctors, etc. Persones, la professió dels quals consisteix en intervenir o en evitar que els problemes sorgeixin. Sembla que l’intermediari és un agent privilegiat de la societat burocràtica-capitalista tardana. No obstant això, el concepte d’intermediari va més enllà que el de meres descripcions de treball, i més enllà que una crítica a certes funcions. La nostra idea és que l’”intermediat” és avui una condició general de l’autoria i la conducta productiva. L’existència d’intermediaris és indicatiu que l’intercanvi en si mateix és fonamental per a la forma en què es calcula el valor. Significa estar implicat intensament, és un retrat del desig de complicitat. No existeix, per dir-ho d’una altra manera, un “intermediari des de fora”: Tothom és un intermediari. Això no vol dir que no fem les coses de diferents maneres en diferents llocs, sinó que és una condició omnipresent en la subjectivitat en l’economia globalitzada.

L’any 1993, Pierre Bourdieu va escriure sobre el camp de la producció cultural: “… el subjecte de producció de l’obra -del seu valor, però també del seu significat- no és el productor que realment crea l’objecte en la seva materialitat, sinó tot el conjunt d’agents que participen en el camp. Entre elles es troben els productors d’obres classificades com artístiques, els crítics de totes les tendències, els col·leccionistes, intermediaris, els curadors, etc.; en fi, tots els que tenen vincles amb l’art, que viuen per a l’art i, en diversos graus, d’ell, i que s’enfronten uns amb altres en les lluites on la imposició, no només d’una visió del món, sinó també d’una visió del món de l’art està en joc, i que a través d’aquestes lluites, participen en la producció del valor de l’artista i de l’art.” (The Field of Cultural Production, 1993, pàg 261). L’anàlisi de Bourdieu semblaria apte, si no fos per la identitat productiva que assigna a l’artista com un creador d’”objectes materials”. A l’era del treball immaterial present apareix com una cosa antiquada. En altres paraules, Bourdieu considera el lloc de la creació artística com una escena primitiva de classes; nosaltres volem argumentar que no existeix tal escena primària de producció. Aquesta és una idea moderna. En canvi, la producció-consum d’avui gira entorn com dissenyar un mosaic de material intervingut.

Fem una ullada a quins mecanismes d’autorització sustenten el paper del productor cultural. Estem parlant del que podria anomenar-se una ‘avaluació de poder’, una dissecció d’un entramat complex que envolta el significat d’autoritat. Com ens va dir Michel Foucault, tenir poder o estar ‘apoderat’ o facultat no és un problema en si mateix. La qüestió és com el poder és usat i representat. Hem de trobar maneres positives d’avaluar el poder des del paper dels intermediaris, des de la posició del treball en xarxa i estar connectats en xarxa.

El problema clàssic amb l’intermediari és que tan aviat com ell o ella interfereix, la situació ja no és ‘un a un’. Els intermediaris són vistos com els que -en silenci- segueixen les tendències del mercat. L’intermediari només està implicat en el procés una part del temps, però en aquest moment l’’agenciament’ afecta significativament el curs posterior d’aquest procés. En general, la seva participació augmenta el valor dels béns que estan en circulació. És vist com un agent fugaç amb lleialtats canviants, assegut còmodament entre mercat i productor, gaudint d’un cert grau d’immunitat. No se’l pot reduir i no pots afegir-l’hi res. Però al mateix temps que té el poder, no és realment la persona al comandament, motiu pel qual és difícil dirigir-se a ell com una autoritat.

Però d’altra banda -i aquest és l’altre aspecte dels intermediaris- cal tenir en compte les infraestructures colonitzades en el passat i el present. L’intermediari no és només algú que segueix en silenci, sinó que pot ser part de les infraestructures bàsiques. A “This Sex Wich is not One”, el pensador feminista Luce Irigaray parla sobre la dona com un intermediari, en haver funcionat com “una infraestructura, no reconeguda com a tal per la societat i la cultura … tot depèn de la seva complicitat: Les dones són la possibilitat mateixa de la mediació, transacció, de transició, la transferència -entre l’home i els seus semblants, de fet entre l’home i si mateix”. Sembla que l’intermediari pot ser més que aquell que -com el capitalisme- arriba quan tot està a punt. I les infraestructures, per descomptat, poden transmetre molts desitjos diferents, depenent de la seva composició. Els fluxos que posem en òrbita poden ser mers ornaments, però també poden ser grans onades o columnes d’aire ascendent, a punt per anar a qualsevol lloc amb la finalitat de veure amb què xoquen, com deia Gilles Deleuze.

En una conferència que va pronunciar al Centre d’arts Bàltic a Newcastle, fa gairebé exactament dos anys, Hans Ulrich Obrist va declarar: “(El que importa és:) com, en la pràctica curatorial i també dins de les institucions, es pot retornar, en un context d’acceleració evident, a noves formes de lentitud? Com podem tornar a injectar la lentitud en la velocitat?” Ens agradaria deconstruir aquesta declaració, ja que tot i que és una crítica important a la velocitat de producció/consum, encara assumeix que li correspon a l’autoritat curatorial -autoritat no artística- l’alentir les coses i dur a terme l’operació de “reinjectar lentitud”. El curador o l’intermediari poden accelerar les coses i minorar la velocitat de nou; en efecte, aquest és un harmonitzador. Però pot l’intermediari també ser un ‘radicalitzador’? Com actua aquest acte de subjectivitat que injecta lentitud? Els comissaris poden ser productors, mediadors, traductors i custodis -fins i tot activistes. D’altra banda, els comissaris poden decidir amb quin format institucional o metàfora treballar; arxiu, laboratori, plataforma, exposició, etc. En qualsevol cas, sembla que els curadors tenen la llibertat d’escollir diferents identitats productor/consumidor i diferents conjunts d’operacions per si mateixos.

Quan parlem dels comissaris, no hauríem d’aïllar la seva identitat professional en la seva subjectivitat pragmàtica. Intentem per un moment pensar més enllà d’aquest paper especialitzat i tenir una discussió sobre la ubicació cultural de la mediació.

La subjectivitat de la mediació – l’intermediari – és la subjectivitat que ens porta la modernitat. A través nostre viatja la informació. Sovint, sentim com els comissaris urgim a ampliar els límits, parlem de la urgència d’introduir noves estratègies per a involucrar a nous públics, pràctiques artístiques i formes d’ús de la institució. El comissari és curiós, busca noves formes i eines per posar en pràctica aquestes noves estratègies. El comissari espera ser emplenat de nous coneixements, noves qualificacions. El comissari és algú que aprèn “de l’art i dels artistes”, i un “pont de vianants entre l’artista i el públic”, en paraules de Maria Lind i Alexander Dorner. Una subjectivitat migratòria, que va completant-se amb cada nova trobada, nova ciutat, nova informació, nova significació.

Avui en dia, la producció/consum s’organitza i es distribueix en seqüències més curtes, a través de la reinvenció discontínua de les institucions. En la societat del treball en xarxa, cada punt nodal d’aquesta és un intermediari entre fluxos, de material en moviment. El crític cultural Bülent Diken ha escrit que “el poder de la xarxa gira entorn la capacitat d’escapar, els seus instruments són la fluïdesa, la liquiditat i la velocitat”. A la “modernitat líquida” el poder resideix en la capacitat de “viatjar lleuger”. Tenint això en compte, ens agradaria citar el comissari Fransesco Bonami, i el seu text del catàleg del Manifesta 4: “Anomenar el Manifesta ‘exposició’ és enganyós […] A causa que la seva estructura és fundacionalment fluïda i amb les seves seus itinerants, resulta impossible identificar Manifesta amb un especial lloc o identitat”. Probablement sense buscar-ho, Bonami ofereix aquí una definició molt precisa de l’autoritat, que avui ja només existeix en la seva forma amorfa: senzillament, no pot ser assenyalada amb precisió. No sabem quina forma té l’autoritat o on resideix; defuig ser identificada. El novel·lista Charles Willeford va declarar l’any 1971 que “L’[art] crític ha de parlar del que està aquí, no és una cosa que pugui estar en un altre lloc”. No obstant això, en la societat en xarxa, els paràmetres tradicionals d’avaluació han desaparegut.

Ara, la via més entenedora per a entaular una relació entre les múltiples operacions de l’objecte d’estil -o les múltiples operacions del flux d’estil- seria una via d’interpretació més que de mapeig.

A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, es dedica a la formació, la edició i la investigació al voltant de la crítica d’art contemporani. Sota la visió de que el pensament critic fa lliures als individus, la seva missió és reivindicar activament el valor de la crítica: generar debat al voltant de l’art contemporani, dotar a l’inidividu de llibertat d’opinió i impulsar, així, la cultura.

Publicacions

22 agost 2013

Arxiu: Remarks on Mediation (part 1)

31 desembre 2018

Estatus Artista

30 novembre 2018

COREOGRAFIA

31 octubre 2018

PEDRES

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)