¿Què hi ha de nou en el Mètode Abramovic?

Aquests dies el compte enrere del Kickstarter per ajudar a Marina Abramovic Institute està tenint lloc amb la intenció de socialitzar la darrera idea de l’artista. Sorgida d’una “visió” que es va materialitzar en el seu cap després de la performance de 736 hores al MoMA amb motiu de la retrospectiva “The Artist is Present”, Abramovic recapta fons per al seu particular institut, que portarà la signatura de Rem Koolhaas/OMA. La progressiva incursió de la “deessa de la performance” al circuit de la moda, el divisme i les celebritats no deixa gaire marge al dubte que gran part del finançament necessari ja hagi estat cobert. El crownfunding de 600.000 dòlars és ara una orquestrada campanya de màrqueting, on “artistes-performance” del show business com Lady Gaga, Anthony and The Johnsons o l’actor James Franco poden bolcar i re-direccionar els seus gabinets de premsa.

La confluència dels mons de l’art i les celebritats mediàtiques als Estats Units segueix el curs de l’espectacularització i economització de la cultura. L’art, però, suposa per a moltes firmes comercials un espai únic de distinció. La descripció conceptual de la futura Marina Abramovic Institute MAI resulta inquietant: “centre d’educació i performance interdisciplinar, casa per al treball de llarga durada i el Mètode Abramovic”. Sens dubte el més torbador és el terme Mètode (M majúscula). Com si es tractés de la invenció d’un doctor a la recerca de pacients, aquest “Gran Mètode” no deixa de ser una novetat més dels nombrosos productes immaterials i espirituals en venda.

En un destacat assaig a Artforum l’any passat, “Farewell to an Identity”, Benjamin H.D. Buchloh declarava que artistes com Marina Abramovic reconeixien que havia arribat l’hora d’identificar-se plenament i finalment amb l’ordre aparentment ineludible de l’espectacularització com la forma fonamental de la seva pràctica, de manera que, en referència a Abramovic, aquesta no només esborra les últimes diferències residuals entre l’espectacle i l’esfera de la producció cultural, sinó que també amplia la legitimació del règim de l’espectacle als registres de la formació del subjecte, fent que les seves audiències masoquistes celebrin la seva pròpia subjecció cap a l’espectacle com a condició de validesa universal i indiscutible de l’experiència.

El Mètode Abramovic és un clar exemple de com les pràctiques artístiques contemporànies s’han convertit en totalment dependents d’una subjectivitat neoliberal que té en el cos i l’ànima el seu principal objecte de colonització. Sent això cert, Abramovic també ens recorda que el futur ja és aquí (i l’intercanvi pseudo-científic d’energies còsmiques que el mètode incorpora literalment semblaria oferir-nos tot un escenari digne de la millor ciència-ficció). No per casualitat, un dels grans del gènere, l’escriptor Kim Stanley Robinson, s’ha inspirat en Marina per un dels seus personatges en la novel·la 2312 (publicada l’any 2012). Els gadgets espirituals i la recerca d’una centralitat per a l’ànima en temps turbulents és una cosa que portem absorbint des de les contracultures dels seixanta, recalant ara en nombroses capes i classes de la societat. Aspirar l’energia de minerals o assentar les arrels del jo són velles modalitats explotades pel carisma de líders i gurus, ara al servei del casino financer.