The Backrooms: Conversa entre Eloy Fernández Porta i Rosa A. Cruz

Per tancar aquest cicle de publicacions sobre els backrooms, he convidat el meu amic Eloy Fernández Porta a conversar una estona sobre el tema. Vaig saber immediatament que era la persona indicada per a aquesta trobada perquè sempre he admirat la seva capacitat per retenir referents heterogenis i traçar connexions inesperades entre ells. A més, moltes de les preguntes que travessen aquests textos formen part de les seves línies de treball des de fa anys, com l’ansietat estructural, que aborda en el seu assaig Los brotes negros, o la manera com el capitalisme modela la psique col·lectiva, que va explorar al comissariat de Narcohumanisme.

Rosa: Al meu text he intentat pensar els backrooms no només com un gènere de terror viral, sinó com una metàfora del malestar contemporani: espais repetitius i despersonalitzats on l’amenaça no s’encarna, sinó que s’experimenta com a desorientació permanent. La pandèmia va cristal·litzar aquesta sensació de forma brutal. De cop i volta, habitàvem espais suspesos: el món es va convertir en una versió real dels backrooms. I això va deixar una empremta generacional profunda. No era només aïllament, era una suspensió ontològica.

Crec que hi resideix part de la seva viralitat. Moltes persones joves van reconèixer immediatament aquesta sensació: la sospita d’estar atrapades en una realitat que sembla funcional però n’ha perdut el sentit. Per això et voldria llançar una pregunta des del principi: què diu de la nostra societat que tota una generació hagi convertit un passadís d’oficina buit en el seu imaginari del terror?

Eloy: El que planteges convida a pensar la condició estètica contemporània com un immens backroom que s’estén per allò físic, digital i, per descomptat, la psique. Els backrooms s’inscriuen en allò que podríem anomenar estètiques de l’absència. Aquesta por sense objecte té a veure amb què hem estat educats per pensar en termes de presència: la metafísica occidental és, en gran mesura, una metafísica de la presència. Per això la fascinació i la dificultat que ens provoquen certes tradicions orientals centrades en el buit. L’absència emergeix així com un nucli que desestabilitza les nostres maneres de mirar i de pensar. Una de les transformacions més profundes del gir digital ha estat, em sembla, la reformulació de la relació entre absència i presència, fent visible l’absència com a font d’inquietud.

En aquest sentit, una obra clau és Le Carceri d’Invenzione de Piranesi: presons gegantines i caòtiques, sense a dalt ni a baix, sense centre ni perifèria. Recordo l’impacte que em van causar en estudiar-les amb Rafael Argullol, que les interpretava com a primera crisi de l’ordre escòpic heretat del Renaixement. Jo afegiria que aquests espais funcionen també com a llocs de càstig psíquic: escenaris infernals on busquem una figura que mai no apareix. No sabem qui està pres; potser som nosaltres mateixos com a subjectes moderns. Si aquesta crisi cognitiva arrenca amb Piranesi, els backrooms podrien ser una de les manifestacions contemporànies.

Rosa: Sí, tant les presons imaginàries com els backrooms coincideixen en la dislocació i la desmesura de l’espai arquitectònic, així com en l’absència de figures. Crec que avui aquestes característiques ressonen especialment perquè connecten amb el procés espectral del nostre temps. Ja no és només l’abstracció financera del capitalisme. Les amenaces difuses són constants, com ara el col·lapse climàtic, la precarietat laboral, o les relacions despersonalitzades.

També és inevitable pensar en Freud i allò sinistre com allò que és familiar i estrany alhora. Vet aquí la clau: no ens espanta tant l’Altre extern, sinó aquest Un altre que habita en nosaltres mateixos, reprimit i irreconeixible.

Eloy: Totalment. Aquesta dinàmica entre allò familiar i allò estrany apareix en molts àmbits, però de forma molt clara en la relació de parella. Pensava, en llegir-te, a Wakefield de Nathaniel Hawthorne. És un relat curt en què un home, després de fingir que se’n va de viatge, s’instal·la a prop de casa seva per observar en secret la vida de la seva dona sense ell. És com si hagués viscut un excés d’intimitat i calgués retirar-se per observar des d’una distància objectiva.

Aquesta paràbola es pot rellegir a la llum del que planteges: a l’era digital, el subjecte sembla preferir contemplar abans que participar, la distància abans que el contacte directe, la mediació tècnica abans que el cara a cara. Això que moltes vegades s’ha interpretat com una manca personal es localitza ara en tantes persones que ens hem de preguntar si hi ha una raó cultural.

Una altra variant de Wakefield és Lost Highway de David Lynch. A la pel·lícula els protagonistes reben enregistraments de casa seva des d’una mirada externa i anònima. És molt coneguda aquesta escena en què l’home misteriós s’acosta al personatge de Bill Pullman en una festa i li diu que truqui per telèfon a casa seva i és el mateix home misteriós qui respon. El terror s’activa precisament aquí, a l’exposició involuntària de l’espai íntim.

Rosa: M’agradaria saber què opines de la relació dels backrooms amb el capitalisme tardà. Jo crec que la connexió, més enllà de l’obvietat d’oficines buides i passadissos, es dona des del punt de vista psicològic, des de la repetició, la desorientació i el bucle. Característiques que fan referència a l’ansietat, la hiperdisponibilitat o la suspensió permanent. Això connecta amb la idea d’espai liminal com a llindar entre estats. Però avui vivim en una liminalitat crònica: no estem travessant una transició, sinó que hi estem instal·lades.

Recuperant Fisher o Bifo Berardi, que van identificar la depressió com a símptoma estructural del capitalisme, podríem aventurar que l’ansietat és el símptoma del capitalisme postpandèmic, de plataforma i d’intel·ligència artificial. Produeix aquest sistema també una estètica específica del malestar?

Eloy: Caldria matisar que la depressió ha existit en diferents sistemes polítics. La lectura de Fisher és suggeridora, encara que una mica presentista. Sí que encerta, en canvi, en vincular-la amb els ritmes laborals. Això ens fa parlar de formes d’opressió que no són exclusivament capitalistes. En qualsevol cas, crec que una noció clau és la d’expectativa. Al capitalisme de plataforma, la hiperactivitat, la sobreproducció i l’estrès s’han naturalitzat fins a un punt que inevitablement condueix al col·lapse.

Rosa: Una part important dels meus textos era desmuntar la idea que els backrooms només són un fenomen d’internet, proposant una genealogia visual que connecta l’obra de Kane Parsons amb artistes com Serafín Álvarez, Gregor Schneider o Kay Sage. Els backrooms dialoguen amb la psicoanàlisi, el surrealisme, l’arquitectura crítica o la instal·lació contemporània. Coneixes altres exemples on l’arquitectura es treballi des de la seva dimensió emocional?

Eloy: En llegir-te vaig pensar a The Valley de Larry Sultan, una sèrie fotogràfica sobre cases d’un suburbi californià utilitzades per a rodatges pornogràfics als noranta. És una investigació sobre el significat de la llar i la família. Sultan examina perquè l’ideal de domesticitat de classe mitjana es presta a aquest tipus d’escenificació. Per ell, és una sèrie profundament malenconiosa perquè revisita llocs de la seva infància i joventut, però alhora és una revisió de la performativitat del cinema X on els actors apareixen en moments posteriors a l’acció, gairebé com a personatges de Hopper, amb un aire existencial.

Rosa: És clar, és que més enllà de l’escenari de terror, l’arquitectura ens pot parlar dels nostres malestars i inquietuds de formes molt més subtils, però igual de precises. La domesticitat escenificada o la malenconia latent en un espai aparentment familiar, com el que comentem, poden activar la mateixa sensació d’estranyesa i desorientació que un backroom. En tots dos casos, la identitat sembla descompondre’s lentament: allò familiar deixa d’oferir refugi, les coordenades que organitzaven la nostra experiència esdevenen inestables i la realitat quotidiana adquireix una qualitat inquietant difícil d’anomenar.

Amb això crec que podem tancar. Moltes gràcies, Eloy.

[Imatge destacada: Giovanni Battista Piranesi, Le Carceri d’Invenzione. Segona edició,  1761, Princeton Univeristy Art Museum]