Bretxa-cul-frontera. Poètiques de la porta

Obro la porta, et llanço un petó, creuo a on estàs tu, t’ho dic abans que diguis res. T’invito a entrar. Que bé que hagis vingut, me n’alegro de veure’t.

Obro aquesta última entrada per tancar el tema del mes de juliol que explora les poètiques de la porta. He treballat per aquesta editorial des de i junt amb als diferents punts de vista de les obres artístiques i d’investigació de cada autori: Stephan Blumenschein, Tait Mandler, Luz Broto i Marjolein Schepers.

Si hi ha alguna cosa que tenen en comú les quatre contribucions d’aquest mes és que totes són bretxa-cul-frontera- D’una manera o altra, totis les autoris treballen desarticulant aspectes de la porta com objecte de mediació. Les desabriguen de la seva dualitat reclamant la possibilitat de la multiplicitat. Ens inviten a recordar que un mai entra o surt per una porta, sinó per milions de codis que la sostenen dreta. Per què si no necessitem cartells per indicar-nos si estan obertes o tancades, si els banys són de noies o de nois? Totis examinen, exposen i critiquen la porta com a una eina de gestió de ruptures i binarismes excloents: Obert. Tancat. Sí. No. Dins. Fora. Humà. Inhumà. Legal. Il·legal. Vida. Mort. Correcte. Incorrecte. Ment. Cos. Nosotris. Ells.

Les peces de La Luz i el Stephan pensen la porta més enllà de si mateixa, però en el seu context, sovint el del museu o la galeria, i la gent que la traspassa. La feina de la Luz desgrana la dualitat de la porta que juga amb els seus codis i performativitats, ens invita a entrar per la porta del darrere, la trapa, la que ningú vol obrir, l’oblidada, la tapiada o la de li veini que ens ha deixat les claus. Per la seva part, el Stephan desarticula la fantasia de l’absència de portes i com es tradueix en els espais expositius. Una falsa idea de llibertat, ja que el que flueix sense solta ni volta, sense les pauses a què invita la porta, no està perdut a la deriva, sinó que més aviat està cec als límits de l’altre.

Fragment del llibre Knots (1972) del psiquiatra escocès R. D. Laing

En desarticular la porta com objecte arquitectònic que encarna la política de la ruptura, també hi ha intenció de revelar els processos col·lectius que les imposen i les mantenen. És a dir, com aquestes polítiques porten amb si mateixes codis de comportament i judicis morals part de la vida quotidiana que formem per costum. Que ens traspassen i ens atrapen. Que reiteren límits tòxics que assumeixen i jutgen que llocs i cossos són penetrables i quins no. Durant aquest mes hi ha hagut un comentari crític a aquestes polítiques de la porta, especialment en el treball de la Marjolein i el Tait que pensen en la porta en termes de penetrabilitat i impenetrabilitat: quins cossos passen o quins es queden a les portes o quines portes podem obrir quan totes estan tancades.

La Marjolein planteja la porta com un espai entremig i se centra en l’anàlisi de les portes de les ciutats, tant les de les antigues muralles com les actuals fronteres que manté en els llimbs a immigrants indocumentats, sol·licitants d’asil o persones amb un permís de residència precari. Quan les polítiques d’immigració impossibiliten l’entrada a un lloc, s’obre el que la Marjolein anomena la porta com un espai d’exclusió, de viure literalment al llindar. La Marjolein ens parla des de la seva experiència als Països Baixos i a Bèlgica a través del treball de l’artista David Bernstein i del poeta Rodaan Al Galidi.

La contribució del Tait aplica la noció d’impenetrabilitat als conceptes d’història i trauma. En Tait ens guia a través de la història colonial de la ciutat de Quito per traçar un viatge pels senyals i la vida dels indígenes que reapareixen i conviuen amb el present, malgrat que constantment es vulgui mantindré en la dimensió del passat o la falsa omissió. Paral·lelament, en Tait reflexiona sobre l’impossibilitat de la impenetrabilitat en relació amb la seva pròpia memòria i trauma que segueix reapareixent a la seva vida malgrat que ja estava enterrat. En un joc de palimpsestos, el text del Tait invita a pensar en la porta com un present sempre enredat en l’entramat del passat. La porta palimpsest és com la que descriu l’Hélène Cixous: una porta orgànica i temporal on inevitablement acaba penetrant el passat i la mort.

Aquest és el nostre infortuni: en cas d’apocalipsi, quan se’ns invita a elevar-nos damunt de nosaltres mateixos, per veure el pitjor, com si volguéssim veure el millor, quasi sempre ens esvaïm. El dol ens ensenya la porta, ens han desallotjat del nostre anterior habitatge, una absència es muda al nostre lloc^[1] Cixous, Hélène, “What Is It O’Clock? Orthe Door (We Never Enter)”, en McQuillan, Martin (ed.), Deconstruction, Routledge, New York, 2000.

Quan penso en la porta en un objecte frontera que marca quins cossos poden o no penetrar, ser o no penetrats, no puc evitar pensar en la porta del darrere. En la porta universal que sovint es nega com entrada tot i que és útil precisament perquè s’obra. Se la vol tancada perquè si no som unis guarris, sodomites, infames, dèbils, passivis. Em refereixo al cul, a l’anus, a l’ullet.

El Javier Sáez i el Sejo Carrascosa en el seu llibre Pel cul. Polítiques anals (2011) presenten precisament una anàlisi i genealogia del cul en termes de penetrabilitat i impenetrabilitat. Malgrat que el cul no té sexe i independentment dels òrgans sexuals atribuïts o no de les persones, la nostra societat heteronormativa classifica als que practiquen sexe anal com un dels mecanismes que generen el menyspreu pels homes cisgènere gais, sinó que fa de la categoria «penetrabilitat» una forma de definir la identitat de gènere d’una persona. Les societats heteroconcentrades associen als cossos penetrables com femenins, passius, esclaus, perdedors, dèbils o objectes. Mentre que els que penetren són considerats masculins, actius, amos, guanyadors, forts o subjectes^[2]He tret directament les paraules que presenten el Sáez i el Carrascosa per mencionar aquestes parelles binàries. Sáez, Javie y Carrascosa, Sejo. Por el culo. Políticas anales (Pel cul. … Continue reading Una cadena atroç d’associacions que articulen el poder en el sistema binari i moralitzen el cul basant-se en el ús plaent que se’n fa d’aquest.

Aquestes imatges són dues obres que pensen en el cony i en el cul com portes per mentalitzar algunes polítiques de la penetrabilitat. En el cas de la catedral d’Hon (imatge de l’esquerra), l’artista Niki de Saint Phalle reclama el cony com penetrable i el converteix en una porta d’entrada pública i parc d’atraccions en el seu interior. Dins d’Hon hi havia, entre altres moltes coses: un planetari, sofàs per relaxar-se, una sala de cine, una galeria d’art fals, un bar, un estany amb peixos o un telèfon públic. Una manera de robar-li l’exclusivitat com penetrador a l’home heterosexual i cisgènere, puix que Hon  donava la benvinguda a qualsevol visitant.

Junt amb Hon situo el treball de l’Anthea Hamilton Projecte per la porta (després d’en Gaetano Pesce) (2016) part de l’obra Liquen! Libido! Castedat! (2015) (imatge de la dreta) perquè la porta cony ha aparegut en moltes ocasions^[3]Per més exemples vegi aquesta publicació del meu primer apropament a la porta cony. La publicació és del compte d’instagram  StepSistering que porta en Matías Daporta … Continue reading però la porta cul no tant. Potser precisament perquè el pensament heteronormatiu considera que el cul no té una doble funció com la porta, entrada i sortida. De fet, aquesta és l’única porta cul que he trobat i ni tan sols és una porta, originalment era una escultura per un projecte de porta de l’arquitecte Gaetano Pesce que mai va arribar a construir-se. La Hamilton també la presentà com escultura, els visitants no estaven invitats a entrar dins com en el cas d’Hon.

El fet que aquest cul tampoc tingui anus ni pèls, ens retorna a una espècie de caricatura de la castedat que intenta imposar sobre el cul el pensament heterocèntric que analitzen el Sáez i el Carrasco. És a dir, el cul és net i millor tancat, no s’obre ni es penetra i molt menys si és per un ús plaent. Utilitzar l’anus com a porta d’entrada és, entre altres coses, una manera de dislocar la definició de gènere en termes heteronormatius. Com apunta la Sara Ahmed és la noció de ús la que sovint ens apropa a les maneres que es defineix el gènere, però també des d’on podem corrompre’l. Ahmed anomena a això últim, usos cuir:

Els usos cuir, quan les coses s’utilitzen per propòsits diferents de les que estaven destinades, segueixen fent referència a les qualitats d’una cosa (…) El ús Cuir també es podria entendre com l’ús inadequat; l’ús cuir com perversió (…) La figura del pervertit sorgeix com aquell de qui el mal ús de les coses és una forma d’autorevelació.^[4]Ahmed, Sara, Queer Use (Ús Cuir), pel seu blog feministkilljoy, 2018. Disponible: https://feministkilljoys.com/2018/11/08/queer-use/ Últim accés el 23 de Julio de 2021.

Les portes cony i cul representen usos cuir i revelen els codis associats a les obertures físiques i els seus règims d’entrada i sortida. Els treballs artístics que apareixen o són part dels textos del Stephan i la Luz en aquest tema del mes, aporten una cosa molt semblant, remeten a la possibilitat de jugar i canviar els usos habituals de la porta per qüestionar els seus codis. Per exemple, la Luz transforma els usos de la porta quan en el seu treball la tanca durant jornades d’estudis oberts, quan l’obre per deixar entrar una mànega o una corda o quan canvia els cadenats d’una porta gran. Alguns dels usos que planteja la Luz en la seva obra, a la seva llista de més o menys dues-centes cinquanta portes, pertorba els codis de vigilància, així com de públic i privat que defineixen les nostres portes.

Ahmed proposa la porta^[5]Knocking in the door: Complaints and Other stories about Institutions, Online lecure (Trucar a la porta: Queixes i altres històries sobre institucions, conferència online), The Humanities … Continue readingcom un objecte i element discursiu articulador de relacions de poder i a la vegada la defineix com una eina per desmantellar la casa de l’amo^[6]Ahmed pren aquesta idea del treball de l’Audre Lorde que parla des del lloc de la dona negra lesbiana: “For the master’s tools will never dismantle the master’s house. They may allow us … Continue reading. És a dir, reclamar i transformar el que se’ns nega començant pels usos de les eines que tenim a l’abast, siguin les que siguin. Una mica com he vingut reflexionant aquí junt amb lis autoris del mes i les seves maneres de desarticular les dualitats i les dobles cares de la porta. Una mica com utilitzar el cul com entrada; la porta del mestre com sortida d’emergència que se’ns va dir que no existia; entrar sense trucar per reclamar la nostra presència; donar un cop de porta; seduir al porter o espiar per l’espiell com faig ara mentre et veig sortir. Parlem demà. El ull en la porta ja tancada per frustrar un adeu i els per sempre.