close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 juliol 2021
Palimpsest*

Tait Mandler

La història se sedimenta en cossos i ciutats com a palimpsests. Pergamins, pàgines o lloses són usats un i un altre cop, capes d’escriptura anteriors són desfetes i un nou text se superposa. El passat rares vegades es queda on creiem que pertany, els palimpsests es reutilitzen i s’alteren, però sempre conserven rastres de vides anteriors. La història és un procés continuo que es repeteix a ell mateix un i un altre cop desordenant el passat, present i futur. El passat no està tancat en una caixa forta i encara que ho estés, fins i tot les portes tancades amb clau no poden romandre atrancades per sempre, sinó que, com els cossos, amb el temps decauran, es transformaran, s’esfondraran.

CALLE LA RONDA, QUITO

Sabia que anava a ploure en algun moment, perquè plovia totes les tardes. “Pluja”, repetia al meu cap, intentant forçar el meu cervell a pensar en espanyol i recordar la diferència entre pluja i plorar. Ell portava un jersei blanc de punt, per a ell sempre era temps de jerseis, i mentre estava pensant em va dir… “Però, no estem tristos”, després va prendre un xarrup del seu canelazo, va aixecar els braços i els va moure en un gest de celebració. Com a acte reflex el meu cos es va tibar i el meu cervell es va quedar en blanc. No podia recordar si estava o no trist.

Estàvem asseguts en un modest restaurant al carrer La Ronda, l’únic que estava obert. Havia volgut ensenyar-me un museu que representava la història de Quito amb figures de cera, però era diumenge i els museus, com  gairebé tota la resta, estaven tancats. A la part de davant del restaurant, la carn es cuinava en una graella oberta i un humil cartell anunciava canelazos a 0,75 dòlars, un beuratge calent d’aiguardent, suc de fruites i espècies. Des d’on estàvam asseguts, vaig mirar cap amunt, cap al Mercat Sant Roque, un gran mercat d’aliments a l’engròs i al detall. La meva tesi de master versava sobre els diversos canvis de valors que tenen lloc en el  mercat, un projecte que esperava que demostrés que les esferes urbana i rural no eren en realitat tan diferents, sinó que es barrejaven i superposaven l’una a l’altra. No obstant això, la immersió en el treball de camp havia començat a trencar fronteres molt més personals que les abstractes de l’urbà o el rural. Em resultava difícil determinar si el meu cos i la meva ment es movien pel passat o el present, la realitat o la fantasia.

En lloc de treballar en la meva tesi, estava demanant canelazos de naranjilla amb el noi del jersei. A través del meu perfil de Grindr havia fet una crida als artistes, als punks, a la gent trencada, a la gent trista. A ell això li va encantar. Però no estava trist, era un ballarí, ple d’energia i bondat. Es burlava del meu espanyol, però era pacient i li agradava fer-me l’ullet mentre jo arrossegava les paraules i confonia els temps verbals. Les nostres estones junts eren una amalgama, un espai físic i mental que fluïa entre punts de trobada i confusions, entre l’anglès i l’espanyol, Amèrica del Nord i Sud-amèrica.

 

PARQUE ITCHIMBÍA, QUITO

No podia recordar si estava o no trist. Estàvem asseguts en un parc a la part alta d’un pujol amb vistes al centre de la ciutat. El Centre Històric contenia molts mons, hi havia hostals, hotels de luxe, amplis apartaments per a la classe mitjana emergent i pisos subdividits on dos o tres treballadors immigrants compartien una habitació amb un sol bany per pis. Hi havia cafès amb parets de fusta i taules de marbre que servien cafè exprés i restaurants amb parets de fusta i paper pintat que servien menjar típic i només tenien cafè instantani. Turistes gringos, turistes llatins, mestissos equatorians i migrants indígenes es movien pels mateixos carrers. Les escales, les velocitats i els propòsits de les seves vides es barrejaven i contradeien. Aquests mons, que semblen tan separats, col·lapsen violentament els uns sobre els altres, creant una confusió caòtica d’històries indígenes, colonials i neoliberals.

Amb el cap recolzat en la seva falda, li feia preguntes banals: “I què és això?”, assenyalant d’un lloc a l’altre. Em va explicar la història d’un fantasma colonial, un de tants, que s’havia entreteixit en el paisatge urbà: 

Diuen que una mare fantasma vaga pel barri del Centro Histórico de Quito, lamentant-se pels seus fills perduts. A  la Llorona la van violar i la van deixar embarassada quan treballava de criada. Creient que era el fruit del pecat, va ofegar al seu nounat, i ara recorre els carrers per a castigar els adolescents que practiquen l’amor prohibit. 

 

NOVA YORK

El primer noi que em va violar està ara en un programa de televisió. Té la seva pròpia pàgina en IMDB. Si et sóc sincer, estava mirant-la i també vaig veure un tràiler d’una pel·lícula en la qual sortia sobre novaiorquesos no monògams. Tenia bona pinta.

Ja gairebé no recordo l’experiència. He passat tant de temps processant i plorant i ignorant i fent flashbacks i somiant i fantasiant i follant sobre aquest tema que el que realment va ocórrer i les capes que he anat afegint s’han barrejat. Mai ploro pel que va passar, excepte molt rarament quan estic borratxo. Tampoc follo per despit -encara que això va resultar ser una pràctica útil i curativa- però encara tinc les fantasies de la violació, el desig que vingui una altra persona i violi al violador fora meu.

Sovint no puc recordar quan sentir-me alegre o deprimit, sovint no sé si estic trist. El passat, el present, la realitat, la fantasia, el dolor i l’èxtasi s’han tornat enrevessats, desordenats i inseparables.

 

CENTRO HISTÓRICO, QUITO

El Centre Històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO en 1978. En la pàgina web de la UNESCO es llegeix: “Quito, la capital de l’Equador, va ser fundada en el segle XVI sobre les ruïnes d’una ciutat inca.” Les ruïnes d’una ciutat inca. El violent i explotador procés de colonització que va arruïnar la ciutat està convenientment absent, deixat fora del patrimoni cultural oficial mentre que, paradoxalment, és absolutament necessari per a ell. Els inques i els pobles indígenes que els van precedir desapareixen darrera la història arquitectònica, i en aquesta història els edificis de la ciutat estan aparentment dels seus habitants.

A l’est del Centro Histórico el barri de la Libertad puja per la vall cap a les laderes andines. Cases de color rosa pàl·lid, groc i blau s’alineen en la carretera de corba tancada i a mida que puja la línia tipogràfica es fan més primes. En un dels punts elevats del barri, Cima de la Libertad, està el Museo Tempo de la Patria, un museu que commemora una de les batalles per la independència de la Corona Española. Sobre l’edifici del museu hi ha un enorme mural que representa dues mans de color alliberant-se de les seves cadenes. Al fons, en colors cridaners apareixen dos homes indígenes armats i dos homes mestissos amb ploma i paper. El fet que la majoria dels indígenes que treballaven a la hisenda del sistema feudal no sabessin que se estava formant l’estat independent de l’Ecuador i que els indígenes que van lluitar per aquesta “independència” fossin coaccionats i manipulats sembla poc rellevant. 

Així és com funciona el palimpsest de la història, tant material com socialment: el passat rares vegades s’esborra per complet, només es distorsiona i després es glorifica o s’ignora. El passat, el present, la realitat, la fantasia, el dolor i l’alliberament es col·lapsen en dues dimensions, estilitzades per a ser acolorides i agradables.

CALLE LA RONDA, QUITO

No podia recordar si estava trist o no. El noi del jersei Intentava recordar la paraula “salchicha” en anglès. Quan no podia recordar una paraula en anglès o en espanyol, entretancava lleugerament els ulls i donava lleugers copets amb la punta de la llengua. Si jo la recordava primer, es llepava amb cura la punta del dit i feia un moviment cap al meu front mentre feia un so d’espetarreig, “ttssss”. Finalment va buscar salsitxa en el seu telèfon i va intentar pronunciar la paraula en anglès. Jo vaig decantar el cap i vaig posar els meus propis ulls entretancats i pensatius. Ho va tornar a dir… “Sausage!” vaig deixar anar massa fort en l’emoció del reconeixement. “Ttssss”, va xiuxiuar subtilment i va sonar com la pluja. Quan el cel plora aquí, a vegades és de forma lleugera i refrescant, però altres vegades cauen grans aiguats, xàfecs que saturen fins i tot els gruixuts murs de pedra de les esglésies colonials. En qualsevol cas, les llàgrimes solen ser efímeres, efluvis d’una hora que són alhora emotius i estoicament geoquímics.

A L’INTERIOR

No sé on estic. M’ofego amb la història. Segueixo intentant respirar l’oxigen i la simplicitat neta, però els meus pulmons estan plens d’humitat, contaminació i complicacions. Quan el cel plou projecto el meu propi desig que netegi la terra. En canvi, sembla afluixar el sòl, permetent que el dolor s’instal·li més profundament.

CALLE LA RONDA, QUITO

La cançó de reguetón que ens havia fet posar els ulls en blanc als dos quan va començar a sonar, canviant bruscament a una mena de balada més lenta. “És bo que estiguem bebent”, va dir, assenyalant l’altaveu. “Per què?” No ho vaig entendre. “Quan estàs trist i vols beure molt escoltes aquesta música”, va dir amb una picada d’ullet i després va afegir ràpidament: “però no estem tristos”. Va prendre un xarrup del seu canelazo, va aixecar els braços i els va agitar en un gest de celebració. Com a acte reflex, el meu cos es va tibar i el meu cervell es va quedar en blanc. No recordava si estava trist o no. Vaig prendre un glop de canelazo calent, les meves papil·les gustatives es van delectar amb la naranjilla i el clau. “No, no estem tristos”, vaig assentir i em vaig inclinar sobre la taula per a entretenir-me amb els seus llavis.

*Aquest text va ser originàriament escrit l’any 2015, mentre estava a Ecuador i una versió prèvia més extensa va ser publicada a Hand Job Zine, volumen 2: Tears.

Tait Mandler és un escriptor, investigador i dissenyador que explora la urbanització com a procés d'implosió de cossos i ciutats, economies i ecologies. La seva recerca actual rastreja la mobilització i la transformació del sistema sensorial a través de les històries desplegades i les geografies canviants de la producció, circulació i consum d'aliments i begudes a Amsterdam. Eclèctiques i interdisciplinàries, les seves recerques i escrits anteriors han examinat els règims internacionals de conservació de l'ós polar, els plaers i la productivitat del consum de drogues per part dels treballadors de la vida nocturna queer a Brooklyn, i la circulació de les patates i el valor a través d'un mercat a l'Equador.

Publicacions

12 juliol 2021

Palimpsest*

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)