Camila Ramírez: On acaba el joc i on comença la realitat?

En un moment en què el pensament positiu és una cosa gairebé absurda, cal recórrer a l’art que ens recordi que allò positiu i allò negatiu són part de la mateixa cosa, conceptes que es veuen obligats a conviure per a poder configurar la realitat.

Una artista que sap jugar dins dels confins d’aquesta estranya contradicció és Camila Ramírez, amb qui em vaig topar fa uns dies llegint un article sobre joves artistes xilens. Si bé és cert que gairebé tots els intents per traslladar la utopia a la realitat han fracassat estrepitosament, Ramírez ens recorda que fins i tot en el més profund del pessimisme humà hi ha un desig per buscar quelcom positiu en allò que l’envolta.

L’obra de Camila Ramírez és sarcàstica i irònica, carregada d’una forta crítica política i d’una òbvia tendència cap a la denúncia social. Però els seus missatges amaguen en el seu interior restes d’un cert pensament utòpic. Un anhel positivista, entestat a buscar alguna cosa que salvi el sistema polític actual de tal desastrosa imatge. Aquesta ambigüitat és el que fa que la seva obra sigui tan hipnòtica.

A “One Million Jobs” el sentit juganer de la seva visió del món es torna encara més evident. El més interessant, sobretot perquè encaixa perfectament amb els problemes de mig món, és la seva reflexió sobre el treball. Ramirez suggereix, encara que sense deixar-nos clara la seva postura, un joc entre dos conceptes: la solidaritat del treball col·lectiu i l’explotació laboral. Dos conceptes contradictoris que semblen solapar-se a les imatges que composen el vídeo.

Potser ni la pròpia artista és capaç de definir la realitat. Potser un sigui part de l’altre. O potser, en el fons, tots dos siguin les dues cares d’una mateixa moneda.