close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 març 2013
Camila Ramírez: On acaba el joc i on comença la realitat?

Verónica Escobar Monsalve

En un moment en què el pensament positiu és una cosa gairebé absurda, cal recórrer a l’art que ens recordi que allò positiu i allò negatiu són part de la mateixa cosa, conceptes que es veuen obligats a conviure per a poder configurar la realitat.

Una artista que sap jugar dins dels confins d’aquesta estranya contradicció és Camila Ramírez, amb qui em vaig topar fa uns dies llegint un article sobre joves artistes xilens. Si bé és cert que gairebé tots els intents per traslladar la utopia a la realitat han fracassat estrepitosament, Ramírez ens recorda que fins i tot en el més profund del pessimisme humà hi ha un desig per buscar quelcom positiu en allò que l’envolta.

L’obra de Camila Ramírez és sarcàstica i irònica, carregada d’una forta crítica política i d’una òbvia tendència cap a la denúncia social. Però els seus missatges amaguen en el seu interior restes d’un cert pensament utòpic. Un anhel positivista, entestat a buscar alguna cosa que salvi el sistema polític actual de tal desastrosa imatge. Aquesta ambigüitat és el que fa que la seva obra sigui tan hipnòtica.

A “One Million Jobs” el sentit juganer de la seva visió del món es torna encara més evident. El més interessant, sobretot perquè encaixa perfectament amb els problemes de mig món, és la seva reflexió sobre el treball. Ramirez suggereix, encara que sense deixar-nos clara la seva postura, un joc entre dos conceptes: la solidaritat del treball col·lectiu i l’explotació laboral. Dos conceptes contradictoris que semblen solapar-se a les imatges que composen el vídeo.

Potser ni la pròpia artista és capaç de definir la realitat. Potser un sigui part de l’altre. O potser, en el fons, tots dos siguin les dues cares d’una mateixa moneda.

Verónica Escobar Monsalve és una ànima inquieta amb cor digital i analògic. Les seves investigacions es centren en l’art i la cultura que barreja influències del món digital i pre-digital. Un art i una cultura capaç de reflectir la complexitat del món actual. Creu en l’extrema importància de l’esperit crític i que aquest es pot aplicar a qualsevol faceta de la vida, per difícil que sigui.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)