Context: Argentina

Fa uns anys em vaig posar a mirar uns números vells de Flash Art en una llibreria de segona ma del carrer Padilla: tres o quatre revistes de finals dels noranta, polsoses i aïllades entre publicacions de poesia, que no semblaven tenir res especial però igualment no m’explicava com havien anat a parar allí. (A vegades un es posa a mirar alguna cosa solament preguntant-se què va passar entremig.) La resposta estava en un dels números, que portava un “especial” sobre Buenos Aires de dues columnes a pàgina i mitja en blanc i negre, on hi havia comprimides unes tres ressenyes, la majoria d’elles adaptacions de gacetillas de premsa de diverses institucions i galeries en aquell moment nounades i avui ja, fa molt, desaparegudes. L'”especial” és realment especial perquè la majoria de les coses de les quals parla no van ocórrer (o van ocórrer només en el llenguatge dels somnis de la comunicació promocional) i de les quals sí que van ocórrer en aquells anys en canvi no es diu res. Però aquesta cosa dels “especials” sobre un país té les seves voltes, vaig pensar llavors en acceptar la invitació d’A*Desk a actuar com a editor convidat durant el mes de juny i ocupar-me del context de l’Argentina. Juny a més és el mes del meu aniversari (això només ja predisposa a la mirada retrospectiva). En tot cas em va semblar que calia explicar alguna cosa que no fos superficial respecte de com en un país tanquen i obren galeries, s’organitzen o no biennals, etc. Per alguna de totes aquestes raons se’m va ocórrer que millor alterar la consigna al moment de convocar a Alejo Ponce de Lleó, Delfina Bustamante i Melissa Rheingrüber a escriure articles sobre el context local, i els vaig proposar en canvi enfocar-se en algun procés que pogués indentificar-se amb els últims deu anys. Els mètodes amb els quals operar també havien de ser diferents: Melissa va preparar una crònica pròxima a la història oral, centrada en espais d’artistes d’al voltant de 2011, reconstruïts sobre la base de testimoniatges i records llunyans; Alejo, en l’altre extrem de l’espectre institucional i estilístic, va escriure a propòsit de l’últim enviament argentí a Venècia, gairebé deu anys després (i gir polític a la dreta pel mig) que el país adquirís un pavelló propi; i Delfina va entrevistar el duo Lolo i Lauti, la trajectòria del qual d’oscil·lacions entre la discoteca i la fira d’art és en si mateixa un retrat de l’art dels 2010 a Buenos Aires. Però se’m va ocórrer que a més dels col·laboradors, era necessari comptar amb un informant, un observador participant o testimoni d’aquests anys, i la persona indicada per a intercanviar informació va ser Santiago Villanueva, que va estar present en moltes de les coses que van passar i que vam anar enumerant en l’entrevista inicial, per a deixar indicats alguns dels sentiments inevitables d’aquesta última dècada.

(Imatge destacada: Paula Castro, Variaciones del defecto, 2012)