COREOGRAFIA

Sembla que, des de fa temps, l’art contemporani ha incorporat la coreografia. No només com a
pràctica artística, dedicant exposicions a coreògrafs i teòrics de la dansa com Yvonne Rainer o
Xavier Le Roy, per citar-ne alguns, sinó també com a corpus teòric. Xavi Acarín recorre aquesta
progressiva incorporació a partir de certes fites museogràfiques i ens porta fins a 2018, amb la
presentació d’obres de Merce Cunningham al Pavelló Mies van der Rohe en ocasió del
centenari de l’artista i de la fira de videoart LOOP. Sonia Fernández Pan es fa igualment ressò
d’aquesta relació entre les arts visuals i les arts performatives des d’una perspectiva personal,
remetent-se als seus propis projectes i als artistes amb els que ha pogut treballar.

També des de la pròpia experiència quotidiana, des d’allò que pot observar des de la seva
finestra i en el seu barri, Claudia Pagès escriu el moviment de coses i persones, presentant una
forma coreogràfica d’escriure, d’intentar plasmar el moviment en un format textual escrit però
que recordi a la parla. Sobre l’escena, al teatre, la companyia El conde de Torrefiel intenta així
mateix traduir el moviment d’imatges digitals, de dades numèriques i de béns mobles incloent
la mirada del espectador en l’equació.

Potser l’interès pel moviment i per com transmetre-ho a un espectador més o menys estàtic
tingui a veure amb l’acceleració del temps (i del temps percebut) que ha descrit Hartmut Rosa.
D’alguna manera recorda als Futuristes italians i a la seva obsessió amb la velocitat. Si llavors
s’enaltia la màquina i tot el que havia de venir, assistim avui a una recuperació del cos i de les
seves potencialitats. La coreografia com a domini del moviment, del múscul i de la lentitud, de
control de tot el procés, de la A a la Z. En l’època de la intel·ligència artificial que deixa de
costat l’ètica, de la monitorització a distància de processos electorals i de la financerització, el
retorn al cos i al control dels moviments (de l’individu i del col·lectiu) pot semblar
tranquil·litzant. Estarà el mon de l’art plasmant una ansietat contemporània?