close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 novembre 2018
Escenes de Pastorets* i moviments Samsonite

Claudia Pagès

Normalment, amb estar asseguda en tinc prou per a veure-ho tot. Els únics moviments que ocorren a l’habitació són els dels meus dits prement tecles i els dels meus ulls a dalt, cap a la finestra, i a baix, cap a la pantalla. El coll se’m queda rígid, creant una ona tensa que baixa per la meva esquena. De dia no encenc el llum per a què des de fora sigui impossible seguir la meva mirada, reflectint-se el carrer, i per la nit encenc una petita làmpada a l’escriptori, el més mínim, però tot i ser mínim, faig de la meva habitació el centre de les mirades; un focus de llum des del carrer. Les parets funcionen com bambolines i les persianes, mig baixades, com a teló indecís, entre el principi i el final de la funció. De nit m’il·lumino a mi per editar les notes de tot el moviment que ha passat durant el dia, fora. Mentre estic asseguda a la meva cadira s’apunta tot, absolutament tot. Coll rígid, dits ballarins, ulls rebotant.

A les 7:30 comença la funció. Tres homes discuteixen sota la finestra i, en acabar de discutir, es munten a les furgonetes i se’n van camí cap als Encants; els perdo de vista.

A les 8:00, a no tants metres de la meva finestra, sé que tots estan al voltant de les parades. Unes hores abans han arribat els camions i han anat col·locant totes les peces dels lots en un aparador cuidat i enginyós, de carrer. Caixes cobertes amb estovalletes i, a sobre, les peces a destacar. Llibres bons davant, dolents darrere. Mobles grans al final, com a mur de contenció de la parada. Roba en caixes o en burros, si les peces de roba són de qualitat. Joies en capsetes petites damunt de les caixes grans cobertes per estovalles. Comença la subhasta i un senyor amb una orellera i un ordinador canta els preus. Comença el show, en cantes. Els altres al voltant del lot, mirant-lo, amb tensió, calculant quant hi ha de benefici, es piquen, es miren i van pujant el preu.

Aquest matí ha arribat un camió carregat amb les golfes d’un home, especulen, solter; especulen, s’ha separat i se n’ha anat del país; especulen, ho ha deixat tot enrere per a començar una vida nova. Hi ha unes ulleres de Chanel, roba de marca, botes de motocròs de talla gran i petita. Pugen, pugen i el preu acaba pels núvols: 3.600€ pel lot del solter.

Els gestos i el temps van així: l’home de l’orellera anuncia, un mur de gent acumulada al voltant del lot, uns tenen els braços damunt de les espatlles dels seus companys, altres dins les butxaques, es van mirant, van pujant l’aposta. Quan l’aposta acaba, el senyor de l’orellera imprimeix un paperet amb el seu ordinador, i un altre amb orellera més petit apareix per darrere i s’intercanvien els bitllets de 50, de 100, de 500, en efectiu, a la cantonada. El mur de gent es mobilitza, seguint al de l’orellera que ja s’ha disposat on hi ha un altre lot. El que ha comprat es queda enrere, darrere del grup i darrere de les caixetes, els llibres i la ferralla; vigilant la seva nova adquisició.

Ja són les 9:00. A les nou ja se sap tot; els preus de cada lot i qui s’ha de posar darrere de cada parada. I els col·leccionistes arrasen, es barallen, treuen les seves ulleres, fan befa, contradiuen als que han comprat els lots, regategen i ràpidament se’n van.

A les 9:30 les furgonetes ja han tornat al meu camp de visió, a la cantonada, i dos veïns treuen els seus tres gossos, un Yorkshire i dos que semblen Ewoks, amb els ulls lluminosos, sense cascades de tristesa, i a mi se m’encongeix el cor de malenconia i a la vegada d’emoció. Els anys passen per tots, humans i animals, em diuen tots, com si algun cop els humans haguessin deixat de ser “animalots”.

A les 10:00 obren els quatre negocis que queden al carrer, i jo m’incorporo a la cadira per teclejar millor. El meu teatre s’ha obert. Tota la llum està fora.

Els venedors de sabates comencen el seu ball abans de rebre la clientela. Obren el local, treuen l’escala, puja ell a l’escala mentre ella l’aguanta, pengen els pòsters i anuncis, treuen els burros amb més sabates. Més avall al carrer, tres transportistes s’asseuen en cadires i miren vídeos al mòbil. Hi ha diverses escenes que ocorren en el mateix escenari, com en els Pastorets. Però el ritme tranquil costumista del carrer es trenca amb un so nou, un moviment lliscant poc escoltat al barri: un grup de nois joves arrosseguen tròleis. Paren a la porteria del meu edifici. Truquen, parlen a crits i entren.

Quan vaig començar a investigar i a observar entorn de l’espigueig[1], vaig pensar que aquest era una forma radical d’erradicar l’extracció, la producció en cadena. Que operaria com el reciclatge, deixant de produir, fent servir el que s’ha produït en massa, desafiant els seus residus i proclamant un “no al treball, no a la producció” i un “sí a l’intercanvi monetari o no-monetari, sempre arbitrari i d’aprofitament.” Però se’m va ensorrar tot al veure que en la coreografia espigoladora també hi ha classes i privilegis i que no té una estructura tant democràtica i amable com sembla des d’allò pensable, des del documental d’Agnès Varda[2], des de la distància de la meva cadira observadora. Tant l’espigueig com els processos d’extracció mantenen coreografies invisibles en cadenes inaccessibles que ara voldria traçar.

Si l’espigueig del barri comença amb les cases desnonades, les cases dels morts, de les àvies, d’avis enviats a residències, dels separats que deixen les golfes plenes per a una nova vida, dels vulnerables al ser desplaçats, l’extracció dels tròleis, al fer servir aquells espais ja buidats per a treure’ls-hi profit econòmic pel turisme, són omplerts a partir de cadenes també invisibles, cadenes d’extracció que creen altres coreografies amb altres escenes, amb altres moviments una mica menys Pastorets i molt més Samsonite + Airbnb. Ambdós processos, d’espigoladors i d’extractors, apareixen com mestres per a fer que l’objecte torni, no com a fetitxe, sinó per a mantenir-lo viu en una mena d’economia de consum no productiva. I ara em veig fent el mateix, en asseure’m davant la meva cadira, teclejant i mantenint vives les escenes d’un i de l’altre en el meu camp de visió.

Durant els últims anys, l’escriptura i la impossible conquesta de la llengua m’han fet intentar desdibuixar la línia entre el parlar i l’escriure per a començar a escriure de forma parlificada. Recollir frases i converses orals per a transcriure-les i transformar-les en text escrit, escriure un text per a ser parlat i aprendre’l de memòria per a recitar-lo com si sempre hagués estat al pla de l’oralitat. Tot se m’ensorra en les llengües-text.

Els textos han estat a la disposició de tres cerques: el text físic, per a trobar verbs i paraules presents en objectes i instal·lacions; el text parlificat, on el text apareix com a estructura que és empentada al pronunciar-la; i el text coreogràfic, el poder d’escriure sense moure’m i de moure’m quan escric.

Es des d’aquesta posició, asseguda a la cadira, amb ulls atents i dits disposats, que recullo, com els mestres espigoladors, la coreografia que veig a través del vidre i, mantenint el gest i traçant el moviment des de la meva quietud, ho extrec tot, repassant recorreguts i fent girar carrers des de la meva butaca galàctica. Les frases són transcrites, els moviments apuntats; allò que semblava inútil, ho agafo. Estic operant igual que els tròlei-extractors i els espigoladors-pastorets? Les escenes han passat a ser text, els moviments i frases a escrit. Després, aquests seran parlats, recitats, llegits, però cap cadena invisible, extractora, de caixa b, està ocorrent. Les escenes i els discursos simplement s’han desplaçat de lloc al ser anotats, al ser coreografiats a través del meu teclat.

 

*Els Pastorets son unes obres de teatre populars a Catalunya que es representen durant el Nadal. Normalment hi ha tres històries argumentatives: la posada de Josep i Maria, la lluita entre dimonis i àngels i les escenes dels pastorets, que acostumen a fer referència a l’actualitat amb humor i certa crítica social. Els Pastorets són introduïts al text pel seu caràcter costumista i còmic, on diferents escenes són disposades a l’escenari com en un pessebre.

[1] L’espigueig és la recollida dels grans de blat o d’altres productes després de la sega. També hi ha espigoladors urbans, que recullen allò que la gent ha deixat al carrer. Diverses lleis defensen la pràctica d’espigolar, amb textos recollits a la Bíblia en defensa de l’espigolador, per a què els més vulnerables puguin recollir aliments al camp.

[2] Les glaneurs et la glaneuse, Agnès Varda

Claudia Pagès és artista i escriu i fa circular textos a travès de performances, lectures sòniques, publicacions de llibres i instal·lacions.

Publicacions

26 novembre 2018

Escenes de Pastorets* i moviments Samsonite

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)