Quatre anunciacions per a un bestiari cuir

Benvingudes a la primera sessió espiritista del Bestiari cuir. Sentiu-vos lliures d’agafar-nos de la mà, us l’oferim per convidar-vos a un viatge transhistòric, transgènere, transgressor, transespècie, transcultural, transponedor, transformador i transfronterer, a través del poder desbordant d’algunes imatges fantàstiques que fa temps que ens xiuxiuegen de molt a prop. A partir d’ara, assumim que som mèdiums i deixem que totes aquelles criatures que es creuin amb la nostra mirada parlin a través d’aquests cossos hipersensibles on vivim i des d’on reivindiquem el nostre dret a ser monstres. Xxxxxt, silenci. Agafeu-nos més fort, ja gairebé podem sentir-les. S’acosten quatre genetes anunciant una apocalipsi bestial.

S.A, Tres tipologies de sirenes de l’Oceà Índic contingudes en el mapamundi Catalan-Estense, c.1460. Modena, Biblioteca Estense Universitaria.

Hem humitejat totes les cordes marineres perquè quan intenteu lligar-vos, aquestes es podreixin i sucumbiu al nostre cant coral de tendresa radical. Ens heu representat com híbrids amenaçadors en novel·les èpiques, en capitells i en tota mena d’atles i cartografies. Ens heu localitzat, taxonomitzat i enfonsat a l’abisme amb la intenció de protegir-vos de les possibilitats salvatges d’esdevenir llindar. Sirena-ocell, sirena-peix, sirena-centaura. Però, ai, amigues! Tothom sap que la por és l’altra cara de la fascinació i la curiositat; que tan aviat com podem, trèiem el cap a un penya-segat perquè se’ns remogui feliçment l’estómac… D’aquí que desitgem habitar un bestiari, atès que aquest tipus de publicacions medievals, d’aparent tranquil·litat classificatòria, despleguen alhora la sorpresa i la tenebra de les seves autores, és a dir, el seu impuls per conduir-se cap a les ombres, aquest territori on, novament, succeeix tot allò que temem i desitgem. I les sirenes desitgem molt. Per aquest motiu anhelem formar part d’un bestiari que no només abraci la sorpresa de les autores, sinó que també predisposi les lectores a l’encantament. Quan us apropeu als volums d’un bestiari, ho feu mogudes per l’emoció del descobriment de territoris il·legibles, de corporalitats mutants o que encara han d’esdevenir, de criatures invisibles que, ara, se us revelen. Quin gust, per fi ens cantem nosaltres al costat de les nostres germanes transsirenes belles: Lía García la núvia sirena, Coco Guzmán la sirena bigotuda de pits grans i mugrons desiguals, Linn da Quebrada la sirena d’asfalt o Daze Jefferies i Celeste González, sirenes d’aigües atlàntiques. No volem ofegar-nos ni ofegar-vos, volem compartir humitats i, per tant, un món molt més fluid, com el que, eternament, han construït les nostres germanes, les hermafrodites.

Som les hermafrodites a cavall i hem posat a trotar el món des de narratives no duals i corporalitats andrògines, orgàniques i fusionades. Hem nascut de l’abraçada, del fang sense límits precisos i de la nit assolellada. Fins que ens vau tallar, ens vau partir per la meitat i vau enviar els àngels rebels a l’infern. I aquest ha estat sempre el vostre càstig i la vostra condemna. Fins ara, que tornem a ser invocades: Laura Vila Kremer cavalca escenaris, Mer Gómez allista àngels caiguts, Del Lagrace Vulcano prepara atemptats, Breyer P-Orridge i Forrest Bess esdevenen corporalitats de l’origen. “Som una horda d’hermafrodites a cavall. I sota les calces tenim un paisatge que creix, que s’expandeix, que es dilata. Que ho transforma tot. Els nostres cossos, els cossos intersex, esquerden l’estructura binària del món. Els nostres cossos multipliquen les possibilitats de desig. Ho tornen flexible. El fonen. El transformen. I transformar el desig és transformar el món. I jo pregunto: Què passa si ho fem?” ^[1]Fragmento de la pieza teatral Hermafroditas a caballo o la rebelión del deseo, creada por el colectivo Que no salga de aquí.

Collage de tres imatges (d’esquerra a dreta): Hans Baldung Grien, Salutació de Cap d’Any amb tres bruixes, 1514. Viena, Museu Albertina | Imatge de Céline Sciamma, Portrait de la jeune fille en feu, 2019 | Judi Werthein, Memorial for Witches and Bitchs, 2017. Miami, Dot Fiftyone Gallery

Ei! Sí, mireu a dalt, som aquí. Sabeu qui som perfectament, no calen presentacions; però, si us plau, deixeu de dir que sou les netes d’aquelles de nosaltres que no van aconseguir cremar. Nosaltres fem parents, no nadons; va ser precisament per aquesta raó que es van encendre les fogueres. Si vam esdevenir bruixes va ser per la nostra obsessió amb la vida, per la nostra tossuderia per romandre i aferrar-nos a l’horitzontalitat del món que ens havia embruixat. Malfactores, ens vau anomenar, però és el nostre hedonisme el que veritablement pertorba els vostres ulls inquisidors. Us molesta el nostre plaer sobrenatural, la nostra sensibilitat interconnectada i el nostre coneixement atàvic, però… mai us hem impedit que gaudiu amb nosaltres. Primer ens van intentar erradicar a Europa i després vam ser les de les colònies, però es van oblidar de les imatges que van anar deixant aquí i allà per advertir la gent beneïda de la nostra perillositat. Ai, innocents! Haurien d’haver sabut que les nostres potències més profundes es despleguen des d’allà. Gràcies als gravats i les pintures hem sobreviscut i hem aconseguit encendre en flames la mirada de milers de cossos desitjant i desitjosos d’insurrecció. És arran d’aquesta genealogia imperceptible del mal, per la qual cosa avui podem existir a través de vosaltres i continuar fent irresistible la revolució. Seguiu els plors entre riallades de les bruixes adolescents de The Craft, el so dels talons sobre l’altar de la bruixa-stripper Judi Werthein, la invitació estremidora de Jesse Jones a habitar les tenebres, l’orgàsmica i sorollosa hibridació de les Quimera Rosa y Transnoise; practiqueu els amarratges de Linda Stupard i les coreografies de Veronika Eberhart removeu el calder al costat de Britney desconcerteu al vostre algorisme per endinsar-vos a WitchTok, sumeu-vos al vol eròtic de Marianne y Heloïse. Estem per sostenir-vos allà on aneu, amants, només us heu d’atrevir a mirar-nos.

Collage de tres imatges (d’esquerra a dreta): Inez Milholland Boissevain a la National American Woman Suffrage Association Parade, 3 de març de 1913, Washington D.C., Biblioteca del Congrés | Dykes on Bikes Parade, Sussex, 2019 | Imatge de Gucci Mane, Big Booty amb Megan Thee Stallion, 2019

Al galop, arribem les amazones com les amants que falten. Pujades a cavalls, escombres, cabres, motocicletes i alguns homes, suades, però amb les cames fermes, ens obrim pas entre les humanes: quítate tú que llegó la caballota, la perra, la diva, la potra..  Encamellades, de costat o del revés, les genetes hem estat socialitzades dins una genealogia de la perversió que ens ha obligat a aprendre a viure a la tremolor del trot. Has de saber que te quiero ride i que tu també ho anhelaràs quan acabis d’escoltar-me, després no diguis que no t’he avisat, súcube meu. Un cop vaig ser Filis i vaig pujar –per petició del meu muntat, embruixat pels meus encants– a lloms d’Aristòtil, a qui vaig passejar per un jardí al migdia davant de la mirada humiliant d’heteros desubicats. Ja! Som també Diana, Herodias, Bensozia i Holda, des de temps remots arrossegant a un seguici lesbià obert i desbordant, una tropa de cíborgs unida per la veneració a les nostres deesses i altres cavalcants. Som les bruixes, sobrevolant el cel estrellat sobre escombretes amb les quals, joiosament, apliquem ungüents fantàstics als nostres genitals (els nostres i, per descomptat, els de les altres participants de l’akelarre). Soc cada nit sense falta, La Llorona, mare ploranera, galopant pel firmament per deixar per estela un càntic ancestral de resistència anticolonial que us persegueixi i us recordi la vigència del meu duel mai complet. Som les insubmises medievals castigades a la muntada inversa per desordenar l’economia sexe-genèrica dels nostres temps: homes apallissats per les nostres dones, vídues recasades, les adúlteres i les indisciplinades. Soc la Ramera de Babilònia, portadora de la destrucció de la veritat cisheteropatriarcal, pujada a la meva Bèstia de l’Apocalipsi, la meva dolça fúria escarlata de set caps i deu banyes. Soc Inez Milholland a lloms d’un cavall blanc entre centenars d’homes cis negant-me el vot. Som les Dykes on Bikes, lesbianes inadmissibles interrompent els orgulls maricacèntrics amb el soroll dels nostres motors, cremant l’asfalt amb les rodes per pavimentar el camí per les que han de venir. Soc Megan thee Stallion, Real fucking ride or die! Unides pel gest transtemporal de la muntada, caballotas, perras, divas y potras us convidem a unir-vos a aquesta eugassada en infinita expansió, a deformar-la i resemantitzar-la fins a sentir-la vostra. Egües i muntadores, amants i estimades, habitants de la frontera, ignorants de la norma: us cridem a vosaltres. Pugeu al cavall i baixeu a la pell: body-ody-ody-ody-ody-ody-ody-ody que, en altres paraules, significa ningú sap el que pot fer un cos.

Que estrany estar de tornada, com de mort se sent el regne de les vives. Què fem ara, companyes? Com entrenar el cant abismal de les sirenes? Per què desitjar l’Hermafrodito a la peanya i no al nostre llit? Com aprendre a llegir el món des del lliscament de la percepció que ens regalen les bruixes? Per què no sumar-nos a l’esdevenir al qual ens convida aquesta horda de muntadores? Per posar-ho d’una altra manera: com aconseguir que aquesta predisposició ens acompanyi més enllà de les portes de sortida d’un museu o de la lectura puntual de les pàgines d’un Bestiari cuir?

(Imatge destacada: Col·lectiu que no salga de aquí, Hermafroditas a caballo o la rebelión del deseo, 2021. Fotografía: Nuria Gàmiz.)