close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 juny 2022
Donar voltes i voltes

Elena Castro Córdoba

Des del 2018 porto donant-li voltes el concepte “nova sinceritat”, aquest terme paraigua del qual ens apropiem maltraduint la New Sincerity anglosaxona i que consisteix en aquest llindar de desconfiança que es genera entre la sinceritat extrema i una mica exagerada i la post-ironia desafectada.

En aquesta ocasió volia abordar la nova sinceritat des de la idea de la repetició, de les coses que tornen, les temporalitats cícliques, les espirals, el deixa vu, l’anacronisme o el pensament mític i la seva relació amb les temporalitats i les estètiques queer. Vull pensar que hi ha quelcom neosincer en allò que torna, perquè les voltes mai no són del tot genuïnes. Quan alguna cosa es torna a posar de moda, s’entremescla amb allò contemporani i per tant dóna lloc a formes estètiques de pastitx, de barreja. Es generen anacronismes estranys que creen sospita sobre si aquesta estètica és irònica o sincera. Com totes hem après a cop de seqüela de pel·lícules: “segones parts mai no van ser bones”.

Una de les coses que em va portar a pensar la nova sinceritat en relació amb la repetició i les estètiques queer és aquesta estampeta de Fernanda Laguna que ens va regalar María Salgado en una sessió del seminari Euraca sobre l’editorial argentina Belleza y felicidad. Una cosa petita. Com una petitíssima carta d’invitació que va arribar fins a nosaltres i que no tindria perquè haver-nos arribat mai. Un regal.

¡Vamos nenx! de Fernanda Laguna, imatge de l’autora

Segons Cynthia Francica, bona part de les edicions de Belleza y felicidad tenen a veure amb aquest gest de fer un regal, a través de petits objectes com arracades o joguines que s’incloïen dins de les bossetes de plàstic on venien embolicats els fanzins[1]FRANCICA, Cynthia (2015) “Lo ‘queer infantil’ en la literatura de Belleza y Felicidad. Temporalidad, crisis y política.” en Pretérito Indefinido: Afectos y emociones en las … Continue reading. Aquesta joguina que es regala converteix la lectora en nena i el llibre en un objecte per jugar. Es produeix així un viatge infantil en què la lectora fa de criatura a través de les narracions infantils, fantàstiques, cursis que defineixen aquestes edicions. Però on aquest fer de criatura està també carregat d’erotisme i sexe queer, on allò infantil, per tant, és reapropiat per ser el mitjà de narració de vivències i històries queer.

Aquest desig de vulnerabilitat o d’infantització queer no té a veure simplement amb un desig d’infància, sinó amb una infància negada on l’escriptura es pot tornar, com diu Camila Insulsa, un exercici d’acunament i tendresa que ens permeti evocar també les infàncies que no vam tenir: “Ando siempre en mi ronda infantil, dando círculos dentro de mí. Tengo otra edad cuando escribo. Soy una niña travesti perversa y atribulada. Soy la niña que se escapa de sus padres y termina en los brazos de la literatura. O que por fin se acuna a sí misma cuando escribe”[2]SOSA VILLADA, Camila (2021) El viaje inútil, Segovia: La Uña Rota, p. 29.. Però insisteixo, les voltes sempre són per segona vegada, mai no són del tot genuïnes, sinceres, i per tant ja no ens bressolen els nostres pares, sinó que ens bressolem nosaltres, a nosaltres mateixes, com diu Camila Insulsa: per fi.

Aquesta volta de la tendresa, aquest per fi d’una vulnerabilitat negada, em fa pensar en allò que Sianne Ngai identifica com un gir cap a allò plaent dins dels corrents estètics contemporanis. A Nuestras categorías estéticas: cute, interesting, zine Ngai ens diu que allò “cute”, allò mono, té a veure amb les cosetes petites, els éssers i objectes que ens generen desig de protecció davant la seva vulnerabilitat i particularment amb allò domèstic[3]NGAI, Sianne (2010) Our Aesthetic Categories: Zany, Cute, Interesting, Cambridge: Harvard University Press.. Estètiques que podríem anomenar encoixinades, peluixístiques, però també i en molts casos alienígenes i monstruoses. Imatges i éssers suaus, que vols tocar, que ens toquen.

ASMR 360º (VR-IMMERSIVE) -💖ERES MI MUÑECA, BIENVENIDO A MI CASA DE MUÑECAS ASMR💖de Cruelaudia, 2019Fotograma de Bolloisla.

Elizabeth Freeman parla de la relació eròtica que desenvolupem amb certes obres d’art, amb les imatges, que remeten a sensacions tàctils i que, per a ella, està molt relacionat amb la producció d’un art queer[4]FREEMAN, Elizabeth (2010) Time Binds, Durham: Duke University Press.. Escultures suaus, que no podem tocar, olis en museus que no podem xuclar, avatars i imatges de fades digitals que no podem acariciar, que no podem abraçar. Totes aquestes imatges ens conviden a pensar una estètica per venir, uns codis no antropomorfs per arribar i desperta una eròtica no coneguda on el peluix es converteix en un mitjà de fabulació de futurs més amables, més dolços i tous.

Allyson Mitchell, Ladies Sasquatch, 2006-2010

Amb la meva amiga, companya ontòloga i partner in crime Laura Tabarés encunyem un terme, que ara us regalo també a vosaltres, lectores, que és lletgisme èlfic. El lletgisme èlfic representa, precisament, aquest gest neosincer, sospitós, amb què adultis reclamen aquestes estètiques que van viure en les seves adolescències, en les seves infàncies però que en aquesta volta ho facin de forma fantàstica. Una mica deformades, fins i tot. El lletgisme èlfic, el cottagecore, el fairycore, allò peluixístic, allò neosincer. Tots aquests termes que us llanço ens poden ajudar per pensar una estètica queer, que abraci les temporalitats no lineals i que critiquin amb aquestes voltes trasbalsades la crononormativitat de què parla Elizabeth Freeman. Aquelles que fan que tornin figures i històries que van quedar enrere. A la infància, però també al mite o a la fantasia. Heather Love també parla al seu llibre Feeling Backwardde com les estètiques queer tenen a veure amb el gest de mirar enrere, de tornar-se o del que torna. La història estaria plena de referències a aquests subjectes que no compleixen el mandat modern de progressió i que es giren, es queden enrere, no avancen[5]LOVE, Heather (2007) Feeling Backward, Loss and the Politics of Queer History. Les mateixes sirenes, de les quals s’ha parlat també en aquest monogràfic són aquelles que fan que ens tornem, amb el seu cant, alhora passat. Aquelles que retenen els que volien avançar.

Pregunto a l’editora del mes d’aquest Magazine, blanca arias quina relació troba ella amb aquest reclam de les estètiques elfiques, les fades, les genealogies fantasioses des d’una perspectiva queer que abraci les temporalitats i estètiques infantils en relació a la seva producció artística i concretament en relació a la seva peça Bolloisla. Em comenta que quan estava fent la peça es va trobar que la complexitat de crear un món en 3D també passava perquè moltes vegades havia de simplificar les coses. I que en aquesta simplificació ella escollia imatges conegudes de la seva adolescència, com unes ales en png cutre similars a les que hauria enviat Messenger.

blanca arias, Bolloisla, fotograma, 2020

Però que també va llegir el capítol final de Seguir con el problema de Donna Haraway, on planteja un relat en clau especulativa per a futurs sostenibles en interrelació amb altres espècies[6]HARAWAY, Donna (2020) Seguir con el problema, Bilbao: Consonni.. En aquest text Haraway genera tota una mitologia, uns nous mites queer, estranys, centrada en les papallones monarca i les seves relacions amb Els Nens del Compost, que va fer que es plantegés aquests mateixos personatges en termes posthumans, a interrogar-se per què significa que aquests cossos tinguin ales. En aquest desig de seguir pensant les fades, hi ha una mica de connexió amb una creença i un anhel per allò fantàstic en la infància, però també per pensar noves mitologies a futur.

Donar tantes voltes sobre el mateix per fer que el temps no es reconegui, que segueixi trasbalsat. Fer exercicis de repetició, memorització, oblit i generació de llegendes i de mites. De noves llegendes, també. Seguir amb el problema, que torna una vegada i una altra implica també generar mitologies per fer front als futurs queer i estranys que necessitem.

 

[Foto de portada: Irene Izard, Alas negras (Cuervo), 2021. Imatge de la exposició Rebel Soft Casa Antillón]

References
1 FRANCICA, Cynthia (2015) “Lo ‘queer infantil’ en la literatura de Belleza y Felicidad. Temporalidad, crisis y política.” en Pretérito Indefinido: Afectos y emociones en las aproximaciones al pasado, Buenos Aires: Blatt & Ríos.
2 SOSA VILLADA, Camila (2021) El viaje inútil, Segovia: La Uña Rota, p. 29.
3 NGAI, Sianne (2010) Our Aesthetic Categories: Zany, Cute, Interesting, Cambridge: Harvard University Press.
4 FREEMAN, Elizabeth (2010) Time Binds, Durham: Duke University Press.
5 LOVE, Heather (2007) Feeling Backward, Loss and the Politics of Queer History
6 HARAWAY, Donna (2020) Seguir con el problema, Bilbao: Consonni.

Elena Castro Córdoba (Madrid, 1993) és graduada en filosofia (UCM) Màster Gender, Media and Culture (Goldsmiths University). És contractada predoctoral a la Universitat Complutense on realitza una tesi sobre temporalitats queer i afectives. Investiga i escriu sobre el feminisme contemporani, l'arxiu, les polítiques temporals i la seva interrelació amb estètiques contemporànies. És també comadre del col·lectiu de producció cultural Ontologías Feministas especialitzat en virtualitat i activitats amb perspectiva feminista. Amb elles comparteix el somni de ser alumnes, professores i directores de la seva pròpia escola.

Publicacions

27 juny 2022

Donar voltes i voltes

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)