Massa frívol, massa polític

És març de 2017, i la Carla aprofita l’alteració de la premsa per parlar del pamflet de l’organització Hazte Oír. És una associació ultraconservadora que es dedica a tot allò que entenem com a «influència de la informació». Es finança a través de donacions emmascarades com a beneficència i se centra a obtenir-ne titulars mitjançant la polèmica mediàtica, és a dir, exercint campanyes d’odi. Són aquell grup que es va passejar alegrement per tot el país amb la infame furgoneta amb missatges transfòbics. També, han començat a interpel·lar el discurs feminista envers la violència de gènere amb l’ús abusiu del hashtag feminazi i una foto de Hitler maquillat amb un uniforme rosa. El 2022 el tornaran a passejar amb un altre eslògan contra la reforma de la Llei Trans i contra la identitat no binària. Els tentacles abracen, entren i surten de Vox (tot i que, això sí, com a entitats diferents, per tal de no esquitxar mai massa el partit, i així poder-lo assistir amb major autonomia), però també sap aglutinar els hereus estatunidencs de l’ètica i de les màximes d’Anita Bryant juntament amb els ultraortodoxos russos amics de Putin, les sectes paramilitars mexicanes ultracatòliques amb les benediccions de Rouco Varela, els neonazis neoliberals i els resurrectistes de l’antic règim. Llavors, la Carla ja no pot més. Per això, aprofita i és directa:

Jo, el que em vull preguntar… i un ensenyaré una fotografia: heu vist perfectament els pamflets d’aquesta campanya que són dos nens fent una salutació feixista i una bandera LGTBI. Jo, ahir al tard, no m’hi veia a venir de la sorpresa i vaig voler comprovar-ho a les fonts originals. Aquells dos nens eren nens de l’època de la Guerra Civil espanyola, que estaven dent una salutació feixista a la foto de Franco. Aquesta és la imatge; aquesta és la imatge que han utilitzat aquesta campanya vergonyosa de la ideologia de l’odi per atemptar contra la nostra dignitat. I, llavors, jo em pregunto: per què se’ns insulta? Per què sens falta al respecte? I, a sobre, sota la bandera LGTBI, els colors de la llibertat, està el nostre major executor, aquell qui ens va tancar a la presó.

Els pamflets es van repartir per escoles acompanyats de diversos diaris. Amagant sota els nostres colors el nostre pitjor enemic, aquest exemple irrevocable d’adoctrinament infantil —perquè, sí, aquest l’és— tergiversa la història i associa els seus propis símbols feixistes amb els nostres per tal de banalitzar i desacreditar el nostre discurs, però, sobretot, per crear controvèrsia i dolor.

Dolor que, per altra banda, és molt difícil de comprendre’n la magnitud des de l’empatia de les persones que s’han identificat com cisgènere tota la vida.

A finals d’aquest l’estiu passat vam presenciar les declaracions desafortunades de la creadora musical i cantant Róisín Murphy, la líder anterior de Moloko, aquella que cantava:

Sing it back to me (sing it)
Bring it back (sing it)
Sing it back (sing it)
Bring it back
Sing it back to me

Va respondre, amb la seva pàgina personal de Facebook, a un dels seus contactes: Els blocadors hormonals són una merda, això és absolutament desolador, les grans farmacèutiques mofant-se fins a arribar al banc. Cal protegir els nens petits, confosos i vulnerables, i això és cert. Si us plau, no em digueu TERF, deixeu d’utilitzar aquesta paraula contra les dones. Hores més tard, la captura de pantalla del seu comentari es tornava viral.

Les reaccions del col·lectiu LGBTQ+ a les xarxes socials no van fer-se d’esperar. McKenzie Wark respondrà a un comentari d’un usuari/fan escandalitzat per les paraules de la cantant: Quina decepció. Artistes que tenen fans queer, però que no s’esforcen per entendre’ls o emfatitzar amb ells: ja heu vist coses com aquestes abans.

O l’opinió d’Ariel Zetina que, després d’haver-se fet públic el comunicat de la cantant, per tal de treure-li importància a la situació, i que els seus comentaris es difonguessin a gran escala, comentava: Els blocadors hormonals han salvat les vides de grans quantitats d’infants trans i les estadístiques de detransició són molt baixes!!!!! Tant de bo haguessis escrit una frase en suport a la comunitat trans – és deplorable, perquè el col·lectiu LGBT és la columna de la teva comunitat de fans!!

I, certament, Roísín Murphy no va fer cap pas enrere després d’haver-se posat a parlar de temes que no tenien res a veure amb ella. Unes paraules de perdó que no deixaven entreveure cap mena de canvi d’opinió, sinó que reafirmaven dissimuladament la seva postura antitrans entre la menció de la seva carrera musical. M’agradaria ser una diva, però el meu llenguatge corporal és masculí, comentava en una entrevista després de publicar el seu darrer àlbum, fa gairebé dos mesos.

Sing it back, sí, però quan no té res a veure amb tu, obre la porta perquè altre puguin bring it back.

El futur és no binari, perquè la identitat no binària, no és només una representació personal intima i vital, sinó que és una estratègia col·lectiva per desfer-se de la violència de gènere, i de les violències associades amb el gènere: ser no binari és una declaració de ruptura envers el sistema de gènere que hem heretat. Declarar-se com a persona no binària vol dir declarar la guerra a les expectatives arcaiques d’un sistema econòmic, lingüístic, social i afectiu que ens deixa a tothom pràcticament navegant sobre una sort de deliri nostàlgic i col·lectiu envers un sistema d’adaptació primigeni, però amb uns codis molt més postfordistes, autoritaris, neoliberals i d’esclavització de la natura, molt, molt allunyats d’aquell instint de supervivència. Ser no binari no implica necessàriament una renúncia de privilegis i, certament, es pot utilitzar com un element simplement discursiu, o exòtic. Tot i això, també en pot ser una altra cosa. Quan la no binarisme s’exerceix com un propòsit incendiari (cadascú d’acord al seu cos sap com fer-ho), genera una ruptura a mesura que avança. Això, pot arribar a ser esgotador, i certament ho és. Per això, apel·lem a una crida intergeneracional perquè els joves contagiïn la seva il·lusió a la gent gran, i a la inversa amb saviesa. Aquest projecte, però, no serà suficient si només comprèn una unió per l’afecte i l’intercanvi simbòlic: només si compartim una xarxa de poder, recursos, refugi i ocupació farem l’autèntica revolució no binària.

Això pot sonar utòpic, però és una revolució en marxa. I, tot i que la indústria farmacèutica estigui més disparada que mai, o que aquí ens falti molt per arribar a tenir una xarxa de psicòlegs i endocrins formada en la sensibilitat trans i queer, no podem fixar-nos exclusivament en les excepcions i descentrar l’eix de la problemàtica; això no pot ser la raó per la qual es denega o es frena el primer pas cap a l’emancipació: l’autodeterminació de gènere, sobretot per a les persones trans i, alhora, un sistema social que els hi asseguri seguretat i autonomia.

Perquè, quan parlem de polítiques de representació no només parlem d’identitat, de referències o de codis, sinó que parlem de la vida, de la seva gestió i de tot el que l’envolta i l’afecta.

L’escriptura d’aquest text s’ha vist travessada —com l’hagués atravessat una destrada violenta— per la pèrdua de Danielle Gallegos, més coneguda com a Aérea Negrot^[1]https://artishockrevista.com/2023/10/18/aerea-negrot-cuerpos-queer-venezolanos/. Danielle, germana i madrina de las locas, va convertir la frivolitat en la seva política i bandera, amb la qual feia caure les convencions socials, com una llengua codificada que separa l’estètica camp de l’estètica del bon gust; un canal alternatiu per a la creativitat des d’on tot pot ser qüestionat.

No és pas la primera a deixar-nos massa aviat. Ja sigui per temes de depressió, per casos més complexos de salut mental o per errades (sovint arran del desconeixement o de la falta de reacció) dins del sistema sanitari, son totes causes finals d’un problema que comença molt abans, a una societat que no assimila les realitats externes al sistema heretat.

Avui en dia, encara existeix confusió (i casos de violència a consciència) pel que fa a l’ús dels pronoms de les persones trans, fins i to per part de la gent que gestiona la cultura. La qüestió no binària continua sense entendre’s i trigarà a ser assimilada per la legislació. Encara no tenim representació realista i tridimensional; som constantment qüestionades burocràticament, relegades a feines precàries i ens trobem ben lluny del consens dels jurats cis.

Si no fos pel nostre sentit de la responsabilitat envers el col·lectiu i la societat en general, per l’estatement polític com a biografia personal i compartida, per la creativitat i la ficció com a formats d’emancipació i superfície on reflectir-se emocionalment, però, sobretot, per les nostres xarxes d’afecte, el nivell de violència seria insuportable. I, de vegades, com en el cas de Dani, tot i tenir les xarxes més sòlides, aquest dolor podria convertir-se en una tristesa aclaparadora. Prou ja de màrtirs! No podem esperar al relleu generacional. Només si formem part de la conversa podrem començar una transformació horitzontal i sincera.