Sense títol Copia vuit

Estimadis companyis: Partint del fet que vaig ser marica abans que nen, i que estic a punt d’arribar als 51, us fareu càrrec de les pells i capes, plecs interns, dimensions i facetes que se m’han adherit i desprès, i de les cèl·lules que han viscut i mort, fins a la meva varietat de pronoms actual. Elle, elli, ella, ell, allò, aixó, Jesusi, Jesusa, Chusa!, Jesús, Txus, Txusa, Txusi, Josu, Josune, María Jesús, i Jesusín si n’hi ha tendresa i no tírria. Ara que saludo a la vellesa i a la mort, tornar a ser marica no-binarie és per a mi connectar amb els primers anys de vida, tornar a respirar l’aire del mar després de molt de temps. Viure en el meu particular desordre de gènere, i emparar-nos amb altris companyis, connectadis a les nostres diferències per un bell “no” al binarisme que no ens conté i, en canvi, ens fa patir.

Abans d’autodenominar-me políticament, públicament, com marica no-binarie, en certa ocasió que col·laborava en un Ladyfest i em va tocar vendre merchandising, va haver qui es va apropar a mirar em va preguntar directament: “Però tu t’identifiques com a dona, bollera o trans?”. Mig col·lapsade, vaig balbotejar: “Ai, tant de bo això tingués a veure amb com m’identifico jo, però em temo que tracta d’amb què m’identifiquis tu”. D’alguna manera, crec, ens vam entendre. Per això és que per moments dubto fins i tot d’aquesta desidentificació, que, com em recorda la meva admirada Hache Mau, pot ser una altra subdivisió colonial de gèneres. Aquí em veuen fent malabars per tractar d’arribar a fer una escriptura curosa.

En el meu cos, quan vaig distreti, veig de reüll glitches de dona, d’home, d’infant, d’anciani, de serp, de fantasma o ésser vegetal. Així que: “Estimadis, no sé què soc”. Sé que les que penseu que ho sabeu m’ho fareu saber, i que no coincidireu en les vostres apreciacions. Sé que no soc exactament un home, sigui el que sigui allò, i tampoc una dona. Això no m’impedeix viure, patir, gaudir ni tampoc narrar-me, amb una reverència a Sandy Stone i a les seves meravelloses idees dels gèneres com a gèneres literaris (a L’Imperi contraataca, i al seu context referida als gèneres de les transsexuals). Sé que soc cossos i textos, símbol i matèria, i sé que vosaltres també. Matèria de contes. Us n’ofereixo cinc. Cinc moments de la meva vida, mitologitzats. Curiosament, el corrector no hi ha marcat cap paraula en vermell…

Una correcció

Aquell dia l’aire és fred i humit, amb restes de la boira de sempre. El cel, gris. La zona d’oci és un calaix de ciment d’uns 30 metres, allargat i obert per un costat, en un tercer pis, sota un gratacel, orientat a l’eix Est-Oest. Gris. Aire ple de partícules de metalls pesants i químics corrosius. Blau marí per als uniformes de treball de polièster i les sabates embetumades, blanc de les camises ben planxades i la roba interior ben oculta dels dos grups. Els uniformes de tots dos es diferencien lleument, però la divisió és clara: cadascú se situa a un extrem del calaix. El grup de l’extrem Est discuteix. Com a resultat, expulsa a una persona. Li assenyalen cap a l’altre grup. La persona expulsada obeeix i es dirigeix a l’altre extrem, després de dubtar una mica. El grup de l’extrem Oest fa el seu característic signe de “no estem d’acord, però acatem”, mantenint els braços creuats. La figura queda a la perifèria del grup Oest, com a solució temporal. La quantitat de persones a cada grup sembla equivalent, des de lluny per damunt, i la diferència entre els uniformes, imperceptible. Tots dos grups continuen sense fer res en particular fins que el timbre marca la tornada al treball. En aquell moment, tornen ordenadament a l’interior de l’edifici, el grup de l’Est, després el de l’Oest, i finalment la figura que ha canviat de grup, que sembla retardar-se a propòsit, com si tramés quelcom, estudiant tots dos grups.

Videojoc

La pantalla permet transformar-se a gran velocitat, és una tecnologia tan ràpida que es confon amb la màgia. Ha de ser així, perquè la transformació, anomenada «usurpació d’identitat» està penada. L’utilitza el menys possible, no vol abusar-ne, però cada vegada que sent la mort a la nuca, en fa ús. Canvia i torna a néixer, deixant darrere la persecució. Del seu jo anterior només resta una imatge borrosa al fons dels seus iris, i guanya una vida extra.

La carn

Les seves principals qualitats són la curiositat i la prudència, però a la seva manera de ser també hi ha lleugeresa i tremolor d’agilitat continguda. El seu pelatge del color de la mel brilla i la seva mirada bota amb els salts i les piruetes que imaginen els seus tendons. Entra al bosc, suposadament per travessar-lo, però quan està cap al mig, llança una crida suau. La fera acudeix, es mou amb una seguretat lenta que fa un contrast exquisit amb el seu nervi. Es miren, y la peça veu als ulls de la fera el seu cos reflectit en miniatura. Canvia la lluna, i el reflex esdevé una taula amb tovalla i menjar deliciós. La fera, al mateix temps, veu en aquells altres ulls el seu propi cos en miniatura, i, en el moment en què unes fulles properes es mouen, la imatge canvia a un bol ple de tota mena de fruita. És la fera la primera a espantar-se, i per això, només als seus ulls el reflex del menjar s’esvaeix, tal com la fera desapareix entre matolls dissimulant la seva frustració. Resten al bosc dos d’ulls, plens de fruites, que continuen la seva travessia confonent els ocells i insectes que es creuen amb la seva mirada.

Resultat imprevist

Molt no, moltíssim fred fa, però han d’aguantar el ritual, i se senten més a prop. A l’aire, l’olor de planta medicinal, vent net i ràpid, amb ratxes fortes, i canvis de rumb sobtats. La calor corporal encén el principi natural, present en aquesta barreja específica d’herbes, i s’encenen els esperits de l’indret. Neixen de l’èter flamarades blaves i un gran foc que sembla que arrossegarà el món fins a no se sap on. Hi ha qui es transforma en drac, i rugeix i s’arrossega, hi ha qui en fada, i revoloteja entre centelleigs. Vaguen en la nit espantant a tota bestiola vivent, i almenys al poblet més proper, tothom vetlla sota les mantes, o si dorm, té malsons. Abans de l’alba tornen a la forma humana. Es posen d’acord en no repetir el ritual, però estan mentint.

Una aparició

Una alba clara, brillant, i un fred que talla fan que no els importi tant la pressa que els fiquen en el trasllat d’una unitat de treball cap a una altra. Els ulls com unes taronges no es perden detall dels paisatges nous i els petits successos que troben en el seu camí: Algú que des de lluny crida un comiat incomprensible, un transport de mercaderies encallat, mercaders cridant i gesticulant, algú que en el camí s’arrenca a cantar als quatre vents, imatges gegantesques que semblen vigilar el pas, vegetació nova i ocells estranys que saluden al dia com les del seu racó del món, però que no són les mateixes. El més increïble està a punt de succeir, i res d’allò que han après els ha preparat per això. Primer són només dos que se n’adonen, després quatre més, i per fi tot el grup s’ajunta, s’abracen, tremolant, saltant, mig caient mentre intenten seguir el trajecte al ritme obligat. La persona que els guia intenta aturar la indisciplina amb crits i empentes, però la meravella que veuen té un efecte anestèsic. S’abracen, i entre xiuxiueigs i crits no se sap si anomenen o criden a la criatura. Com si tothom, inclosa l’aparició, no s’haguessin adonat de sobres que, efectivament, hi és. Corre en paral·lel al camí durant un bon tros, exhalant vapor des de tot el cos, amb tot de forra grisa sacsejant-se a cada gambada, i els ulls brillants, de cristall humit, atrapats en fum negre, mirant-los, somrient: Una dona-llop! Una dona llop! Criden, feliços de poder anomenar.