close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 març 2017
2017-03-05.jpg
DIY contra l’home blanc

Virginia Lázaro Villa

A principis del 2016 el govern dels Estats Units aprovava la construcció d’un oleoducte de 1.886 km de llarg, destinat a transportar 570 barrils de cru al dia. Segons el traçat, la canonada creuaria el riu Missouri i el llac Oahe, molt a prop de la reserva Sioux de Standing Rock, posant en risc la principal font d’aigua potable de la regió i afectant llocs sagrats i cementiris pertanyents a aquesta reserva. Diverses tribus Sioux es van organitzar per emprendre accions legals. Així naixia la protesta Dakota Access Pipeline (#NoDAPL) que va arribar a ser tot un esdeveniment mediàtic. Sota la presidència d’Obama, es va aconseguir que les autoritats dels EUA deneguessin el permís fins que es realitzessin estudis de l’impacte mediambiental. No obstant això, fa unes setmanes vèiem com es desallotjava sota força policial l’últim dels campaments. Durant els primers dies de la seva presidència, Donald Trump havia signat una ordre executiva per ressuscitar l’acord inicial, emparat per la seva promesa de donar a la indústria petroliera més llibertat per expandir les seves infraestructures.

#NoDAPL naixia com a conseqüència d’un enfrontament entre el sistema de valors dels Estats Units, i el propi de les comunitats Sioux. Mentre que als EUA l’1% té el poder de fer amb el territori del país (i el que aquest conté), allò que desitgi, la comunitat nativa considera que l’aigua mereix el mateix respecte que qualsevol altra existència. Seguint una lògica DIY, les comunitats Sioux van optar per defensar i protegir aquell espai simbòlic i físic que els pertany, enfrontant-se a la segregació racial a la que els sotmet EUA, i que és endèmica del país. Sobren exemples que mostren com el racisme sobre el qual es va erigir occident està entrellaçat amb el desenvolupament del capitalisme. La mateixa idea de raça és només una manera d’organització social i distribució de privilegis, una eina que ha servit com a justificació de les invasions i genocidis que van permetre aixecar els imperis Europeus. Però el capitalisme no està únicament basat en el racisme, també en la divisió de classes i el patriarcat. Deia Angela Davis que gènere, raça i classe són elements entrellaçats, realitats que depenen la una de les altres. És, en definitiva, una estructura econòmica i social basada en la supremacia de l’home blanc, les lògiques de la qual segueixen actives. Enfront d’ella, la comunitat nativa defensava la seva existència com a ciutadans de ple dret i, a través de la protesta, recuperaven la seva dignitat. Reivindicaven la seva existència davant les estructures econòmiques i socials sobre les que occident segueix construint unes identitats nacionals, les mateixes que beneficien només a uns elegits i als altres els deixa fora.

29376549232_46ab714343_z.jpg

Mostra desacord a través de la protesta és la manera de reivindicar l’existència mateixa, però a l’hora de pensar com fer-la, és imprescindible ser conscient dels mecanismes als quals ens enfrontem. Per definició, l’estat és violent amb aquells que no accepten o transigeixen amb les seves exigències. La recerca d’acords entre els col·lectius que els componen és una cosa que els és aliè, ja que l’acord social dictamina que no hi ha espai per al debat dels límits d’allò que és correcte i només es pot acatar allò dictat. Queda bloquejada tota possibilitat de ser qüestionat i amb això, tot pensament a la contra només pot existir com a amenaça de l’estabilitat d’aquesta hegemonia. La conseqüència d’aquesta estructura és que les actituds de resistència (com és el DIY) han de prendre una posició defensiva davant d’aquesta violència que assetja la seva existència, però aquesta defensa, en ocórrer dins d’un sistema simbòlic que no permet el diàleg i posada en crisi de si, és en realitat interpretada com una agressió. O dit d’una altra manera: quan els moviments contraculturals alcen la veu per defensar-se, estan condemnats a ser entesos com a força d’agressió. Malauradament, aquell que inicia l’atac té les de perdre, i en les lògiques de l’hegemonia, tota contracultura és fàcilment qüestionada. Arribats a aquest punt, i partint que la protesta és imprescindible, es fa necessari pensar noves maneres de dur-la a terme.

A Standing Rock les comunitats natives, en comptes de manifestants, es feien anomenar “protectors”. El terme els protegeix de ser acusats d’iniciar una acció d’atac, ja que implica etimològicament tot el contrari: l’atenció. Així no podien ser acusats pel corpus social de desafiar l’entitat monolítica de l’estat, si no percebuts com un sistema que evita danys. Amb un gest tan senzill aconseguien desactivar aquest mecanisme amb el qual tota protesta és entesa com a força agressora. Aconseguien, a més, dues coses fonamentals: deixar clar que la seva epistemologia és una altra a l’occidental i assenyalar que l’epistemologia occidental necessita repensar-se. La seva manera d’entendre l’home i la relació que aquest té amb la terra, no té res a veure amb la que nosaltres hem heretat. A occident, la terra no ha de ser defensada, sinó explotada com a font de recursos. La nostra tradició dicta que l’home és el centre al voltant del qual tot gira, i la consciència amb el medi ve després dels desitjos humans. Per contra, ells deien “Tots som aigua” i això no respon únicament que un alt percentatge del cos és, en efecte, aigua. Respon al fet de mirar a la terra, al planeta, com un sistema interconnectat i en equilibri on els elements que el componen depenen uns dels altres. Ens estan recordant que si l’aigua pateix contratemps, nosaltres també, ja que tots dos tenim la mateixa importància dins de l’equilibri del planeta. Desgraciadament no està dins de les agendes polítiques parlar de l’antropocè, l’e-waste->http://ewasteguide.info/e_waste_definition] i els canvis que hem provocat en l’equilibri del planeta, en la seva escala temporal i el seu funcionament. Standing Rock li dóna veu a l’aigua, però no és necessària massa atenció per escoltar que ell mateix protesta contra els sistemes d’explotació de recursos. A través de símptomes com el canvi climàtic, la sisena gran extinció de les espècies, el desglaç dels pols… el planeta ens parla de la seva crisi, amb la seva pròpia veu. Ens anuncia que l’impacte de les activitats humanes esdevingudes de les ideologies i sistemes econòmics derivats del capitalisme han fet canviar el seu ecosistema i la seva era geològica.

És evident que el sistema social que hem creat és desastrós. La superestructura de la societat necessita ser canviada i, aprofitant l’esgotament de la democràcia, és el moment de qüestionar el sistema simbòlic occidental en la seva totalitat: el de l’antropocentrisme de l’home blanc. Hem de refer la nostra pròpia ontologia tenint en compte que els sistemes simbòlics d’altres cultures són tan valuosos com el nostre; que la supremacia cultural, de gènere o raça no existeix; que necessitem canviar la nostra mirada cap al planeta… En definitiva, hem d’aprendre que res gira al voltant de l’home blanc, sinó que aquest sotmet a totes les altres identitats. Aquesta reestructuració només es pot realitzar a través d’escoltar aquells que hem deixat fora. O el que és el mateix, donant espai a la protesta perquè les seves veus puguin ser escoltades.

Viu a Londres, és artista i crítica d’art i el que més li interessa és la iconoclàstia i la destrucció de coses en general. Va co-dirigir des del 2015 la revista i plataforma d’art contemporani Nosotros i treballa des de fa un temps escrivint per a diferents mitjans i revistes, a més de fent algunes altres coses que li donen diners de veritat.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)