close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 juliol 2012
Metadocumenta

Montse Badia

Una anàlisi constructiva de dOCUMENTA (13)

Documenta s’ha convertit en l’esdeveniment per excel·lència de l’art contemporani. Proclamada com el document que marca el pols de l’art del moment, no és estrany que provoqui expectatives i decepcions a parts iguals.

Si Documenta és un referent, és lògic que el/la director/a artístic/a de torn senti el pes de la pròpia institució i sigui conscient que aquesta posició constitueix el punt màxim de visibilitat de la seva carrera professional i massa sovint (o almenys així ha estat en les últimes dues edicions) acostuma a perdre´s en gestos, o pitjor, en posats justificatius de les seves piruetes conceptuals. En contrast amb l’ambigüitat prèvia i les nombroses justificacions del discurs curatorial, ens enfrontem a dOCUMENTA (13) amb la ment el més oberta possible.

Prejudicis


Tots. Els senyals previs no podien ser pitjors: la direcció artística de dOCUMENTA (13) proclamant un no-concepte, un equip interminable, no de comissaris sinó d’agents (secrets? Amb llicència per matar?); una generosa llista de participants entre els que figuren artistes, científics, pensadors, escriptors, etc; una llista secreta d’artistes que no es desvetlla fins al moment de la roda de premsa (guardada en un sobre com a la cerimònia dels Oscars?) i una proliferació de seus que pronosticava que la visita seria cansada, molt cansada…

Aspectes crítics

Les excuses van començar aviat: una roda de premsa en què la directora artística insisteix en el seu “no-concepte”, per a continuació començar a llegir el seu assaig, del que anava ometent pàgines i pàgines; la voluntat explícita de fugir d’una comunicació directa que, suposadament, trairia la complexitat de la realitat i el moment actual; un catàleg que no es diu catàleg sinó, atenció, “El llibre dels llibres” (“The Book of Books” / “Das Buch der Bücher”), com la Bíblia, en definitiva; uns comissaris que no ho són sinó que són agents; un programa educatiu que es diu “The Maybe Education and Public Programs”; la repetició constant que es tracta d’un experiment o un assaig; la proclamació de que es proposa reproduir la simultaneïtat, la proliferació i la rapidesa i que la seva coreografia s’apunta inharmònica i frenètica … En definitiva, el dubte com a leitmotiv i l’escepticisme com a postura. Res a objectar, sinó tot el contrari, sempre que no s’utilitzi com a escut defensiu.

Tot això fa sospitar que el temps i l’energia es fonen en discursos meta-artístics, en redefinir les denominacions, en escudar-se en les nocions de “experiment” o “assaig” com una manera de fugir de fer statements i de defensar-los, d’oferir una visió que, òbviament, pot ser errònia, però que com a mínim pot generar discussió i debat. I també la sensació d’una autoironia que, potser funciona com “making off” o en petit-comitè, però no com a declaració de principis.

dOCUMENTA (13) és una documenta desestructurada, en la qual l’acumulació i l’exageració (del nombre d’artistes, de participants, de seus, d’esdeveniments, de projeccions, de publicacions, de trobades, de seminaris) no fa sinó distreure l’atenció . Perquè, de què va dOCUMENTA (13)? De tot. Segur que tothom troba alguna cosa a la que aferrar-se. dOCUMENTA (13) és com uns grans magatzems, amb setmana dedicada a Afganistan o al Caire incloses, en els que segur que trobem alguna cosa que ens vagi bé.

Aspectes positius

L’art. El retrobament amb les propostes i posicionaments artístics: l’entrada en un Fridericianum gairebé buit, en el qual l’aire fred de Ryan Gander marca el llindar d’accés a totes les històries.

Cal destacar també la recuperació de certs posicionaments artístics, no obvis ni còmodes, d’artistes que en un moment determinat van decidir (o no van tenir altre remei) ser corredors de fons, encara a risc de quedar fora del joc. Pensem en Ida Applebroog i la seva exploració de l’ésser humà en tota la seva complexitat, en el músic i artista Llyn Foulkes, sempre resistint-se a ser encasellat, en Fabio Mauri i el seu convenciment en la comprensió lingüística del món, en Sanja Ivekovi i la seva investigació de certs detalls de la història més recent o en l’abstracció (mental i política) d´Etel Adnan.

Destaquen també magnífics treballs que no són més que la prova de sòlids posicionaments individuals: l’obsessió de Mark Lombardi per recollir informacions relacionades amb escàndols polítics i financers i plasmar-les en forma de mapes mentals; les narracions personals de Mario García Torres, a partir de certs referents de la història de l’art recent, exemplificat en el cas de Alligiero Boetti i la seva estada i experiències a Hotel One a Kabul; l’obsessió i la meticulositat en el treball amb les imatges de Geoffrey Farmer o de Yan Lei; la reflexió sobre el temps i la modernitat a càrrec de William Kentridge; l’exploració de les formes narratives de Dora García que, en aquesta ocasió, adopta el format d’un programa de debat televisiu que s’emet cada divendres des de Kassel; les transformacions d’elements comuns o molt familiars (en aquest cas, les imatges extretes d’un llibre que sembla ser sobre percepció) mitjançant subtils observacions que obren altres possibles perspectives, en el cas de Roman Ondák o, l’experiència, en el sentit més ple de la paraula, de la foscor, la incertesa, l’emoció, el descobriment, la consciència, la diversió i la pressió en la vivència preparada pel sempre radical Tino Sehgal.

L’experiència de l’exposició deixa clar que allò polític no passa únicament pel documental, que per intentar entendre el món potser hem de dirigir la mirada cap a altres pràctiques científiques com la física quàntica i que la producció de pensament no es pot entendre a partir de categories tancades, sinó d’un moviment i un flux constant d’idees i referències que poden semblar caòtiques.

I després de l’experiència de l’exposició, la reflexió, la lectura d’un assaig curatorial en el qual s’apunten idees, fulls de ruta, moments de reflexió, anàlisi del present i de l’art. Per què llavors tanta coqueteria i tant posat previ? Per què tanta falsa actitud dandy? Per què tantes justificacions? dOCUMENTA (13) és una Documenta inabastable, però per això mateix ofereix multitud de camins possibles i, no hi ha dubte que en l’estimular aquesta recerca de sentit radica el seu gran encert.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)