El desordre del discurs

… o sí, perquè existeix una certa contradicció en pensar i escriure sobre l’obsolescència i la ruïna mitjançant un text ben construït: amb la seva presentació, el seu desenvolupament i la seva conclusió. Com si fos un edifici (ja ho deia Proust en la seva catedral textual), em sembla mancat de sensibilitat (digui’s “rigor”, si es vol, o falta de política lingüística) voler construir un text per a parlar de dues nocions que remeten, precisament, a la desconstrucció: la ruïna i l’obsolescència remeten, en efecte, a la desconstrucció d’una cosa concebuda com una totalitat espacial i com una totalitat temporal. Ja sigui un edifici, un útil, un ens qualsevol, també un text com una totalitat de sentit, espacial i temporal. Totalitat com a unitat, com a presència.

… sempre a vegades. Potser també allò que deia Blanchot quan escrivia que ha d’existir una certa complicitat entre el text i allò de què parla, més enllà del contingut. O per a dir-ho en termes que he anat treballant des de fa anys: la manera en què es diu alguna cosa significa més que allò que es diu. El com del text és, per això, un element de major importància en la política del sentit que el contingut mateix del que es vol compartir. Rancière escriu: “El que hem comprovat, finalment, és que l’efecte polític d’una teoria depèn menys del contingut dels seus enunciats que de la posició d’enunciació que adopta”. I d’aquí, una teoria de l’escriptura perfectament aplicable a aquest mateix text sobre la ruïna i l’obsolescència: “tal com el proletari es desdoblega en si mateix i en burgès, tal com el plebeu es desdoblega en si mateix i en patrici, aquí també es produeix un desdoblament en el si del llenguatge. Es produeix un desdoblament entre, d’una banda, la teoria, el contingut i, d’altra banda, la praxi, les maneres d’enunciació: el ‘com’ de l’escriptura es desdoblega llavors en si mateix i en el ‘què’ per a interrompre aquesta desigualtat de sentit en la comunitat textual. La praxi del llenguatge li diria llavors a la teoria: ‘jo com tu’ (jo també compto en el recompte del text, jo també tinc capacitat de sentit, jo també faig política, etc.)”^[1]Jacques Rancière, primer; després, jo mateix. Vegeu Jacques Rancière i Javier Bassas, El litigio de las palabras. Diálogo sobre la política del lenguaje, NED Ediciones, Barcelona, 2019, pàg. 12 … Continue reading. Com si, de la ruïna i l’obsolescència, només es pogués construir un text des de la ruïna i l’obsolescència: sense totalitat efectiva, per fragments, suspenent la seva causa finalis.

… de la mateixa manera que hi ha materials aquí (anotacions, cites, reflexions), però no hi ha text si entenem per “text” aquesta unitat de sentit construïda que es presenta, es desenvolupa i es conclou. Aquí no hi ha “text” en aquest sentit. Hi ha altres sentits, com aquell que recull el ressò d’altres veus perquè el ressò és, també, com la ruïna de la veu. De la mateixa manera que la nostra veu parla aquí de la ruïna i de l’obsolescència reprenent el ressò d’altres veus: aquí –en un aquí de pensament i escriptura desconstruït– no es comença res ni es vol construir res per a cap finalitat precisa. Reprenent Foucault: “En el discurs que avui haig de pronunciar, i en tots aquells que, potser durant anys, hauré de pronunciar aquí, hagués preferit poder esmunyir-me subreptíciament. Més que prendre la paraula, hagués preferit veure’m embolicat per ella i transportat més enllà de tot possible inici. M’hauria agradat adonar-me que, en el moment de posar-me a parlar, ja em precedia una veu sense nom des de feia molt de temps: m’hauria bastat llavors amb encadenar, prosseguir la frase, introduir-me sense ser advertit en els seus intersticis, com si ella m’hagués fet senyals quedant-se, un moment, interrompuda. No hi hauria hagut, per tant, inici; i en lloc de ser aquell de qui procedeix el discurs, jo seria més aviat una petita llacuna en l’atzar del seu desenvolupament, el punt de la seva desaparició possible”^[2]Michel Foucault, L’ordre du discours, Gallimard, París, 1971, pàg. 7-9. Reprenem la traducció castellana d’Alberto González, El orden del discurso, Tusquests eds., Buenos Aires, 1992. De fet, … Continue reading.

Reprenent i desplaçant Foucault. Perquè la meva falta d’inici, la meva ruïna de text obsolet, el ressò de la veu que es va filant aquí no es deu a l’ordre del discurs que desenvoluparà aquesta cita de Foucault. La falta d’inici es deu aquí al desordre del discurs, a allò indeterminat que conté la política de la ruïna i de l’obsolescència.

… i abans de la meva veu també hi és la veu de Derrida: “És com una ruïna que no ve després de l’obra sinó que queda produïda, des de l’origen, per l’adveniment i l’estructura de l’obra. A l’origen, va haver-hi ruïna. A l’origen li arriba la ruïna, ella li arriba primer, a l’origen. Sense promesa de restauració”^[3]Jacques Derrida, Mémoires d’aveugle. L’autoportrait et autres ruines, Éds. de la Réunion des Musées Nationaux, París, 1990, pàg. 69. He traduït com només es pot traduir Derrida, … Continue reading. La política de la ruïna és la ruïna de l’origen, de la presència, de la subjectivitat. La ruïna de tot text parlant de la ruïna.

(…)

… per a estar d’acord amb aquest art a contratemps de Miguel A. Hernández, perquè estem a les ruïnes de la Modernitat. Diria també que la Postmodernitat és com la Modernitat obsoleta. Però aquesta és la nostra dita perquè “… és en les deixalles, en la catàstrofe, en el fòssil del fetitxe, en la ruïna dels somnis on Benjamin troba les energies necessàries per a la revolució. En aquestes ‘deixalles d’història’, Benjamin observa un veritable potencial. Amb l’obsolescència dels objectes, amb la revelació del seu rostre ocult, podríem dir que també es ‘destil·len’ els somnis. En una certa manera els somnis, les promeses, en veure’s com a fracassats, com a incomplits, s’identifiquen clarament. I es constata clarament que continuen sent somnis i promeses, és a dir, que la història continua oberta. És en veure’ls com a destruïts quan realment apareix la seva potència” ^[4]Miguel Ángel Hernández, El arte a contratiempo. Historia, obsolescencia, estéticas migratorias, ed. Akal, Madrid, 2020, pàg. 56. Llibre crucial per a entendre l’art contemporani des de … Continue reading

L’època en què vivim, en art-literatura-filosofia-política-etc., només aquí té la seva potència: assenyalar la política de la ruïna i de l’obsolescència és recobrar el temps perdut, és reescriure la Història de tal manera que continuï oberta i, per tant, en la indeterminació del sentit…

… perquè “aquesta referència a la crítica al progrés de Benjamin […] s’ha convertit en un lloc comú en la història de l’art contemporani, que continua prenent aquesta actitud de rescat d’allò obsolet i passat de moda com una posició crítica. No obstant això, […] els canvis en les polítiques de producció i la consolidació de l’estratègia de l’obsolescència programada transformen per complet el sentit crític de l’ús del passat, que ara acaba sent integrat en la pròpia lògica del consum. […] Es tractaria de buscar les maneres d’eludir la integració o, almenys, ser conscients dels seus perills, identificar-los, combatre’ls, establir una distància crítica, evitar per tots els mitjans que ens encegui la nostàlgia”^[5]Ibidem, pàgs. 44 y 49..

… encara que no així, perquè no es tractaria tant de “ser conscients”, de “distància crítica”. Es tractaria d’alguna cosa com viure obsoletament (“Il faut être absolument obsolète”, diria avui Rimbaud), amb una subjectivitat arruïnada, vivint com les ruïnes i tot allò obsolet. Es tractaria d’anar suspenent la determinació en tots els seus nivells, viure en aquesta circulació oceànica entre el que soc, les meves determinacions, i el que no soc, la indeterminació de la ruïna que és allà a l’origen, com la mirada infinita
Louise Ackermann escriu…

Jeté par le hasard sur un vieux globe infime,
A l’abandon, perdu comme en un océan,
Je surnage un moment et flotte à fleur d’abîme,
Épave du néant.

Llançat per l’atzar en un vell globus ínfim,
A l’abandó, perdut com en un oceà,
Floto un moment i suro a flor d’abisme,
Derelicte del no-res.

… a això es referiria potser el in-between de Rancière ^[6]“Un procés de subjectivació es així un procés de desidentificació o de desclassificació. O dit d’una altra manera, un subjecte és un in-between, un entre-dos”, a J. Rancière, Aux bords … Continue reading, la circulació entre allò determinat i allò indeterminat que vaig proposant, la pràctica de l’emancipació i, també, l’art polític quan…

Ruïna i obsolescència d’una películ·la que mostren altres temps de la imatge. Fotograma de Light is calling (35mm, 8 min, 2004) de Bill Morrison.

(Imatge destacada: Foc polític: ruïnes i obsolescència dels contenidors urbans).