Pensar des de les imatges

La velocitat té els seus encants, però t’atabala si et descuides. Recordo que, quan era nen, ens explicaven que els llibres que llegien els grans no tenien dibuixos. El text sol, quina aridesa!. No obstant això, van passar els anys i cada cop hi ha més imatges pertot arreu. Totes importants, totes definitives, totes històriques. Un se sent com en aquests socs de Tintín, en els quals, abans de parar-te a mirar alguna cosa, hi ha algú cridant-te l’atenció sobre una altra.

Durant aquest mes de febrer, hem volgut pensar des de les imatges, mirant-les una estona més llarga de l’habitual. Després, comentar-les i glossar-les, perquè una parrafada val més que mil fotografies. Per a això, vaig voler convocar a alguns artistes, a més dels coneguts i omnipresents teòrics de l’art (que som molts i ens reproduïm per espores). M’interessava, particularment, l’opinió dels pintors, que porten tota la vida treballant amb imatges i estant demodé (gent que encaixa i compon, en fi, tipus raríssims). Els temes podrien haver estat uns altres, però aquestes estampes (la rotativa, el papa en streaming, les revoltes i l’hospital prêt-à-porter) ens servien per a marcar quatre punts cardinals amb els quals orientar la discussió. Imatges poderosíssimes que, en la lleugeresa del nostre temps, passen amb la mateixa urgència amb la qual arriben.

En el frenètic discórrer dels fets rellevantíssims que se succeeixen sense parar, alguns dels temes –que comencem a pensar fa mesos– han tornat a l’actualitat (un ho estarà cada vegada que un policia li obri el cap a un manifestant, així que sospito que l’article s’amortitzarà només per això). Uns altres han ressorgit de l’hemeroteca, com el fantasma del nadal passat. Tanquem febrer, el «mes de l’art», amb l’hospital d’Ifema. Ja és coincidència.