L’empoderament a través del ball i l’escolta

La nit del 20 d’octubre de l’any 2017 va canviar la meva vida com a comissària. Vaig entendre el valor d’allò que «fem», i la responsabilitat de dur-ho a terme des d’una institució cultural. Soc una persona tímida; el meu lloc en els actes està lluny de rebre la gent a la porta d’entrada, ni amb una copa a la mà, saludant tothom, fent petons i abraçades… ni tampoc a primera fila, em quedo darrere, en un segon pla i encreuant els dits, nerviosa perquè surti tot bé. Quan em llegiu, algunes pensareu que soc sosa, però vaig canviant i en aquesta transformació cap a gaudir té molt a veure aquell dia 20 d’octubre de 2017 i aquella nit a una Casa Encendida, plena de la gent més diversa i bonica de tot Madrid. Allà havia posat tres dones racialitzades sobre un escenari fent música electrònica. Era el seu primer cop a Madrid, i totes tres treballaven els sons de la diàspora africana en les seves confluències amb la cultura de club. L’escriptura d’aquest text em fa reflexionar sobre la possibilitat de canvi en les programacions culturals, aconseguir aquest fins ara difícil equilibri entre allò que ha de ser vist, mostrat i escoltat sense derivar cap a les elits ni al consum comercial.

Parlem ara sobre el fet de trobar un lloc per compartir propostes que d’altra manera no trobarien el seu lloc, i de travessar-les amb feminisme sense restar res de la part lúdica i estètica. Aquell binomi que semblava impossible de pensar-ballar va passar, i el que és més important, ha continuat passant. Nídia, Nkisi i Deena Abdelwahed van ser les primeres en descolonitzar el festival She Makes Noise. Ritmes com kuduro, tarraxo, batida, kizomba o pensaments com els sons afrofuturistes es van fer habituals. Tot allò succeïa, a més a més, amb la complicitat de la institució i en un context que fa de l’experiència més comuna de la música electrònica un espai segur per a totis. Fa uns mesos, les amigues de El Palomar des d’aquesta plataforma mateixa reivindicaven un futur no binari, i també criticaven el mal ús dels pronoms per part de gestors. Jo també estic en el camí de l’aprenentatge del llenguatge inclusiu. Aquella necessària ruptura amb tot el sistema patriarcal és una altra responsabilitat que tenim i hem de tenir aquells que treballem des de la cultura. Les persones fluides han suposat una revolució en la cultura electrònica, i han pogut canalitzar la seva pràctica artística amb total llibertat des d’aquell lloc i l’han interrelacionat amb altres disciplines com la performance. La famosa frase atribuïda a les arts escèniques de «posar el cos» deriva cap a una ressituació dels nostres cossos, de les artistes i del públic participant d’aquestes activitats. Cossos suorosos, cossos que ballen, cossos que escolten, cossos polítics. En el segle XXI, la revolució està en marxa. Us convido a un viatge trans juntament amb Mackenzie Wark i RAVING, on comparteix les seves experiències a la nit com a actitud i manera de viure. Amb una historiografia electrònica sense perspectiva de gènere, un recorregut per She Makes Noise en el seu X aniversari a celebrar juntis i una conversa amb Perla Zúñiga.

Gràcies per la lectura atenta.

[Imatge destacada: Festival She Makes Noise Foto @LaCasaEncendida ©SaraNavarro]