El pes de l’aire

Un feix d’electrons interacciona amb la superfície d’una mostra recoberta amb una capa de carboni molt prima que actua com a conductor. L’intercanvi d’energia entre el feix d’electrons i la mostra dona com a resultat la reflexió d’electrons d’alta energia. Un detector format per lents basades en electroimants, mesura la quantitat i intensitat dels electrons que retorna la mostra. El resultat és una imatge digital de gran profunditat de camp i aparença nítida i realista amb una resolució de 0,4 i 20 nanòmetres. És un microscopi electrònic de rastreig (REM) que ha produït una imatge inèdita de quelcom invisible als nostres ulls: a l’ala d’una abella hi ha alguna cosa que li impedeix volar i transportar pol·len com hauria. Què és? És matèria particulada que es troba en suspensió en el que anomenem contaminació de l’aire en entorns urbans, principalment per les emissions de combustibles fòssils, el desgast de neumàtics i pastilles de fre, que s’ha anat dipositant sobre l’ala.^[1] https://www.pnas.org/doi/10.1073/pnas.2009074117

Micrografia electrònica de transmissió de secció prima del cervell, identificant partícules arrodonides de morfologia de magnetita. Barbara A. Maher et al, doi: 10.1073/pnas.1605941113.

Una altra imatge REM inèdita recent de la secció d’una neurona humana identifica la presència de partícules anòmales de forma circular de color negre. L’anàlisi d’aquestes partícules revela que es tracta de magnetita esferificada que es troba en suspensió en la contaminació de l’aire com a subproducte de la crema de derivats del petroli en motors de combustió. Les nano-esferes de magnetita poden entrar directament al cervell pel nervi olfactiu en inspirar aire, el cos no les elimina, es van dipositant, i, donada les seves propietats magnètiques, alteren el funcionament neuronal.^[2] https://www.pnas.org/doi/10.1073/pnas.1605941113

I, a la vegada, la tecnologia REM que ens permet copsar aquesta materialitat de l’aire està feta de la mateixa matèria antropogènica que queda registrada en les imatges REM. El microscopi necessita l’acer produït a altes temperatures. La mostra necessita una capa de carboni o de metall com l’or. La imatge resultant és digital. Tot allò material i digital necessita extracció de matèries cada cop més escasses i difícils d’extraure que produeixen la pols que respirem. Tot el procés requereix energia, que encara és en major part d’origen fòssil, que produeix els gasos tòxics per la salut com el NO2 i les emissions de CO₂ que augmenten l’efecte hivernacle i alteren la climatologia i les condicions de vida.

Aquestes dues imatges ens interpel·len. Què sabem de la materialitat de l’aire? És l’aire més que un percentatge en equilibri fràgil, entre altres gasos, d’oxigen (20,95%), nitrogen (78,08%), argó (0,93%) i el diòxid de carboni (0,035%)? Què hi ha més en suspensió? Què hi ha en l’aire que fa que l’OMS afirmi que hi ha més de 7 milions de morts a l’any per contaminació atmosfèrica? Quines presències, noves materialitats han envaït l’aire? A què és deguda aquesta nova materialitat? Des de quan? Per què? L’aire ens fa? Som el que respirem? Què sabem dels seus efectes en el comportament i la salut d’humans i no humans? Està la nostra supervivència “en suspensió”? Estem “a l’aire”? Com entendre la capacitat d’alterar l’equilibri de la vida a una escala invisible als nostres ulls? Com comprendre l’escala infinitesimal, entendre que l’aparentment petita, presència de les nano-esferes de magnetita altera enormement el nostre cervell, com comprendre que, l’aparentment petita, proporció de CO₂ al planeta altera radicalment les nostres condicions de vida (de 320 ppm el 1960 a 417 ppm el 2022)? Com la cultura, les practiques artístiques ens poden ajudar a l’experiència de la materialitat de l’aire per imaginar altres mons possibles?

Per respirar aire pur hauríem d’anar fins a l’Oceà Austral. Aquesta és la magnitud de la petjada humana sobre l’aire ^[3] https://www.pnas.org/doi/full/10.1073/pnas.2000134117 . La frase “tot allò que és sòlid es dissol en l’aire” del Manifest comunista d’Engels i Marx, el 1848, pren ara una dimensió literal. L’activitat humana, i en forma de gran acceleració, des dels anys cinquanta, està present arreu en forma d’aerosol, és nanomètrica. Respirem fondo, el que respirem és aire metàl·lic, el segle XXI és el segle de la pols (Parikka, 2015). No hi ha aspectes del canvi climàtic i mediambiental més crítics que els que afecten la salut i el benestar, i cap és més urgent que els que afecten els més vulnerables. La contaminació atmosfèrica i el canvi climàtic pertanyen a totes dues categories (Neira, 2022). No hi ha dubte que els cels s’estan tancant. Però tenim en comú el dret universal a respirar (Mbembe, 2020). La contaminació és colonialisme (Liboiron, 2021). L’aire està sofrint un atemptat, però la inèrcia en la manera d’entendre l’economia, el desenvolupament i el progrés fa borrosa la imaginació i la gosadia per a explorar altres camins. És més fàcil imaginar-se vivint sense aire que sense capitalisme (Herrero, 2022). Què significa “estar en l’aire” cultural, políticament i mèdicament, necessitem una concepció cultural del clima com a mitjà? (Horn, 2018).

Vivim submergits en el fons d’un oceà d’aire, que per experiments inqüestionables se sap que té pes (Torricelli 1644). Un pes que ja no només respon a una densitat d’1,225 Kg/m3, al nivell del mar a 15 °C, que varia en funció de l’altitud, la temperatura, humitat, etc. Un aire que ha de fer possible la vida, però que l’espècie humana n’ha transformat radicalment la composició i l’ha convertit en mitjà de transport de partícules infinitesimals tòxiques a causa de l’ús indiscriminat dels combustibles fòssils. La pandèmia per la COVID-19. Ens va permetre posar en crisi la creença fundacional de la modernitat en la qual hi ha una clara distinció implícita entre coses humanes, coses naturals i coses tècniques o artificials, ens va permetre experimentar que no té sentit practicar una forma d’estar en el món en el qual «nosaltres», els humans, quedem separats de l’ecologia, de la naturalesa.

Caldria entrecreuar pràctiques, sabers i afectes relatius a les maneres de viure i de ser fent totalment inseparables les ecologies mediambiental, social i mental (Guattari, 1989). Posant el focus en l’aire que respirem, l’aire ja no seria quelcom invisible que queda entre allò que veiem. Seríem ecològics quan respirem sabent que cada humà som un planeta que conté bilions de microorganismes; que l’aire contaminat té impacte a la salut dels humans i a altres espècies amb les quals tenim relació simbiòtica com les abelles; que respirem en una respiració social, una respiració col·lectiva, formada per la xarxa de relacions entre diversos agents, objectes i sensibilitats que es reconeix des de la seva fragilitat i interdependència i es valoren mútuament. Sentir-nos i pensar-nos per actuar en conseqüència.

La consciència que no podem respirar en el sentit més literal i metafòric s’està estenent globalment. El clam individual és ara un clam col·lectiu politicosocial, ecològic, cultural i artístic. «No podem respirar» s’està convertint en la frase que defineix més radicalment l’estat de vulnerabilitat i urgència global en què vivim. Achille Mbembe reclama el dret universal a respirar ^[4]Achille Mbembe, «The Universal Right to Breath» https://a-desk.org/ca/magazine/el-derecho-universal-a-respirar/. Maria Arnal canta: “l’aire no és de ningú”.^[5]La cançó es la pista 3 de l’àlbum Aria de Maria Arnal i John Talabot, creat conjuntament amb motiu del projecto Air/Aria/Aire comissariat per Olga Subirós presentat a la Biennal de Venècia … Continue reading

L’AIRE CANTA: ÀRIA.
Maria Arnal

Al centre de l’aire
s’hi ofega un dret
el dret de la fulla
el dret de l’ocell
la brànquia profunda
la bèstia el futur
al centre de l’aire
hi mor l’aire pur

de qui és el cel?
el cel dins i fora
de qui és el cel?
el cel fora i dins
ni pell ni frontera
pulmons i camins
a dins l’atmosfera
l’atmosfera a dins

al centre de l’aire
s’hi ofega el futur
el dret de l’abella
el dret del silur
l’arrel més profunda
la bèstia el dret
al centre de l’aire
hi mor l’aire net

l’aire que jo exhalo
i que inspires tu
l’aire que jo inspiro
i que exhales tu
al centre de l’aire
hi mor l’aire pur
l’aire que és la vida
que no és de ningú

la rosa dels vents
amb mil moviments
fa un interrogant
a tots els presents

un clavell no pot
fer més del que fa
què fareu, humans
sense respirar?

al centre de l’aire
hi mor l’aire pur
l’aire que és la vida
que no és de ningú

a l’ull de l’huracà
s’hi troba la calma
al centre de l’aire
s’hi ofega el futur
s’hi mor l’aire pur

s’hi mor l’aire pur

de qui és el cel?
el cel del present
de qui és el cel?
el cel del futur
al centre de l’aire
hi mor l’aire pur
l’aire que és la vida
que no és de ningú

“El pes de l’aire” és una col·laboració amb A*Desk a propòsit del projecte sobre l’AIRE que tindrà lloc al Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona des de febrer fins maig 2024 i que està co-comissariat per Olga Subirós i Ingrid Guardiola amb la participació d’Abelardo Gil-Fournier i Job Ramos ^{[6] Conversa d’Abelardo Gil-Fournier con Job Ramos, Aire}, Fito Conesa^{[7]Anoxia, 2023} , Mireia c. Saladrigues^{[8]Mireia c. Saladrigues, En suspensió} , Pep Vidal^{[9]Montse Badia sobre l’obra de Pep Vidal} , i la participació especial de Maria Arnal i John Talabot^{[10]María Arnal i John Talabot} .

[Imatge destacada: Micrografia de l’ala d’una abella asiàtica gegant (Apis dorsata) obtinguda amb un microscopi VP compact Zeiss merlin a un augment de 1 kV EHT i 460X. Geetha Thimmegowda et al, doi:10.1073/pnas.2009074117]