close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

09 setembre 2013
Elisabet Sánchez: una tapada del futur

Claudio M Iglesias

Amb Elisabet Sánchez passa una cosa extraordinària. Un col·leccionista, Gustavo Bruzzone, nota que li falta nom a la seva col·lecció, consagrada a l’escena del Centro Cultural Rojas a la primera meitat dels noranta. Hi ha algunes imatges i restes disperses: una mostra col·lectiva l’any 1996, una beca de la que Sánchez n’havia format part. En aquest moment, Internet gairebé no existia, molt menys a l’Atlàntic Sud (on el cablejat subaquàtic de fibra òptica va trigar encara uns anys a arribar). Només queden retalls i algunes fotos. Amb dificultat, Bruzzone esbrina el parador de Sánchez, una artista emergent a l’entorn del Rojas, que molt jove va deixar la seva carrera en suspens i que actualment viu a Espanya. El col·leccionista es mou per fascinació o per prolixitat: el seu interès no es desperta per comentaris en revistes, murmuris de curadors ni especulacions professionals. Actua com un personatge de George Perec, o de Verne: necessita completar una llista. L’encreuament de dades el porta a una casa a Rosario, on Sánchez, abans de marxar, va deixar guardada una quantitat de peces, a cura dels seus pares. Volums prims de fusta pintada, formant patrons oblongs i conductius, a l’estil del minimalisme, però en un material absolutament entròpic com la fusta crua, procliu a torçades, taques i desordres. Sánchez sembla encorbar-se sobre les paraules de Robert Smithson: els nous monuments els fem per oblidar-nos del futur.

L’efecte de les obres, alienes al públic i a les càmeres de fotos durant 17 anys, és estrany. I la solució de l’enigma de Bruzzone es converteix ràpidament en una mostra al Museu d’Art Contemporani de Rosario, curada per Nancy Rojas, que ara arriba a la Galeria miau miau de Buenos Aires. Realment, el cas estrany és el destí: les obres guardades, la carrera interrompuda, el viatge, el col·leccionista obsessiu. Potser Sánchez va deixar de fer art perquè ja havia fet el que havia de fer. Potser no va entendre l’ambient al qual va arribar, o el canvi d’època. I mai es va ocupar de pensar en la seva carrera. Però li passa una cosa inèdita, almenys per als artistes d’avui dia, que intenten mantenir-se com poden en una indústria basada en la informació i l’actualitat: que algú vulgui fer una mostra del teu treball en què no hi siguis tu mateix a primera fila; que et programin al museu i una galeria d’una altra ciutat demani rebre la mostra en itinerància; que hi hagi crítics que preguntin si poden visitar la galeria abans de la inauguració. L’oblit es converteix en expectativa. Treballs que es torcen enfront del temps i la humitat, amb la velocitat perceptible amb què passen les estacions.

Claudio Iglesias és un crític de Buenos Aires, Argentina. Els seus darrers llibres publicats són Corazón y realidad (Consonni, Bilbao, 2018) i Genios pobres (Mansalva, Buenos Aires, 2018).

Publicacions

09 setembre 2013

Elisabet Sánchez: una tapada del futur

28 juny 2019

Context: Argentina

03 juny 2019

Dies guanyats

28 maig 2018

Un temple en vida

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)