Els milions de maneres d’omplir una piscina

Andrés Jaque i la Oficina de innovación política parlen de les diferents maneres en què es poden omplir les piscines. La instal·lació s’ha pogut veure des de setembre fins a finals de novembre a la galeria del Redcat de Los Angeles.

Curada per Ruth Estévez, Different Kinds of Water Pouring Into a Swimming Pool pren com a detonant la pintura del mateix nom executada pel britànic David Hockney l’any 1964. Acabat d’arribar d’Anglaterra, fascinat amb Los Angeles, aviat identifica els fluids com a gestualitat autòctona de la ciutat. Aquesta obra unia elements com ara el desig que uneix els cossos amb els espais, la confluència dels imaginaris personals sobre la vida californiana, les seves projeccions en l’arquitectura i el valor de les narratives personals com a motors dels moviments i les transformacions del context. De la mateixa manera, Jaque i l’Oficina s’embarquen en una anàlisi parcial de com els habitants d’aquesta gran urbs negocien amb l’arquitectura la possibilitat que els seus cossos i les seves memòries configurin els jardins de darrere. L’arquitecte ha recollit testimonis de com es transformen les cases perquè donin cabuda a les històries particulars dels seus habitants.

El projecte té dues parts. Una instal·lació a la galeria es complementa amb una publicació. La primera proposa una interpretació lliure d’arranjaments o correccions als quals les famílies entrevistades han recorregut per alterar les arquitectures que habiten. Aquesta traducció des de la casa física a la veu del seu habitant a la instal·lació ha estat intervinguda per un altre cos, el de l’arquitecte. La publicació, d’altra banda, recull la transcripció de les memòries de cada habitant en relació a l’espai que habiten. Aquestes conviuen amb textos de la curadora i l’arquitecte.

Dubtes sobre els límits de l’arquitectura i la instal·lació han bombardejat el projecte des de diverses bandes. Jo em nego a entrar en aquest debat; prefereixo parar atenció a l’escenari on ocorre el drama de l’aigua que flueix. Una galeria en el mateix cor de la bombolla urbanística, on s’escenifica la cadena de traduccions de sis històries absolutament fragmentàries i individuals. Els que neguin que s’hagi agafat de què va l’arquitectura en aquesta ciutat, que aixequin la mirada i gaudeixin del joc dels fluids.