close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 abril 2013
a) Casting
Els perills de l’obediència

Xavier Acarín

Itziar Barrio va presentar durant l’últim cap de setmana de març, una nova fase de ‘Los Peligros de la Obediencia’, a l’Abrons Art Center de Nova York. Aquest projecte es va iniciar en el marc del BAD, Festival de Teatre i Dansa Contemporània de Bilbao l’any 2010 . En aquesta ocasió, Barrio ens acosta al poder i a la seducció a través d’un càsting. Quatre dies de selecció per escollir els quatre actors que integraran la següent encarnació d’aquest projecte. El públic va poder assistir als dos últims dies un cop feta ja la primera selecció dels actors i actrius.

L’any 1961, Israel va jutjar i condemnar a mort Adolf Eichmann, el cervell que va organitzar la deportació de jueus a l’Europa de l’Est i que va ser capturat a l’Argentina; dos anys més tard, Stanley Milgram va fer públiques les seves investigacions, en què evidenciava la obediència al poder: qualsevol subjecte és susceptible d’infringir dolor a d’altres, seguint les ordres donades. Milgram va confirmar científicament el que Hannah Arendt havia avançat en les seves polèmiques cròniques del judici a Eichmann per a The New Yorker: Segons Arendt, Eichmann era el buròcrata perfecte, obedient al poder i efectiu en el seu treball. La perfecta persona normal, que només volia participar en alguna cosa, ser part d’un grup, i d’un projecte.

A Casting: The Perils of Obedience, el públic entra en un dels teatres de l’Abrons Art Center, els actors estan ja a l’escenari fent una improvisació. L’espai es presenta nu, excepte per unes taules de treball i les càmeres que envolten l’acció. La interpretació segueix, de dos en dos, tots alhora; muts, amb música (de Krit i el tema de Nirvana Smells Like Teen Spirit)… fins que el director mana parar i comença una ronda d’entrevistes. Algunes preguntes es repeteixen, “Per què vols aquest treball?” “Ets un bon mentider?” “Has violat alguna vegada la llei?”; d’altres s’afegeixen o varien segons les respostes. Els actors rebel·len les seves identitats sexuals; els seus errors; promeses; pors; remordiments; passats. Un a un passa davant la càmera. Un cop acabada aquesta tanda, tots junts improvisen unes escenes tretes d’ Instint Bàsic, Reservoir Dogs i All About Eve (Eva al Nu). El públic abandona el teatre mentre el càsting continua dins la sala.

b) Casting

En aquesta peça el mètode de treball esdevé la situació creada. Els rols de poder es multipliquen, Barrio està al comandament de les càmeres, Niegel Smith dels actors i Arnold Mungioli del càsting. L’audiència entra i pren el control com massa silenciosa, i surt quan Itziar Barrio ho decideix. Les mirades es disparen cap a diferents posicions: dos monitors ens acosten a les mans i rostres, l’equip de treball queda exposat, el públic oscil·la entre el morbo i l’empatia, desencadenats per la vulnerabilitat de l’actor/subjecte. Una experiència on s’examinen les convencions, els codis de conducta i les formes d’acceptació social a la qual tots estem indefectiblement lligats.

Barrio ho té tot gravat, plors inclosos. Aquest material s’editarà com un vídeo i la següent fase del projecte, la construcció d’una escena a temps real pels actors i actrius seleccionats, es durà a terme l’any 2014. Entre bambolines ens confessa que és la primera vegada que depèn tant de la comunicació, és el que té el directe i les ‘open calls’.

Càsting: The Perils of Obedience explora els diferents nivells, on s’evidencien els mecanismes de repressió i obediència perpetuats en les jerarquies en tota estructura. Una mateixa tensió que es repeteix, seguint un ritme constant, a través de contextos i relacions. L’actor vol ser escollit, desitja formar part del projecte, i sedueix a la direcció. Sharon Stone manté l’atracció fatal; Eva se sent adorada pel pati de butaques. Les escenes reprodueixen aquestes tensions; hi ha líders, anti-líders, navegants, soldats, i discussions, que com la de Reservoir Dogs, giren al voltant del sistema de propines amb què les cambreres de tot Estats Units es guanyen la vida. Condicions de treball en un sistema pervers que alhora reverberen la mateixa situació creada per aquesta performance/càsting/vídeo.

Allò icònic dels referents obeeix al seu temps a la societat dominant, a la fantasia col·lectiva en la qual ens projectem, creant el nostre propi alter ego de ficció, i on el cinema juga un paper definitiu. D’alguna manera, tots hem experimentat aquest transvasament d’emocions entre la pantalla i la vida, i com en certs moments, imatges o melodies es tornen tàctils i epidèrmiques. Un mecanisme similar al del mètode de Stanislavski, molt influent a través de Lee Strasberg i de l’Actors Studio en el cinema nord-americà. Segons aquest, l’actor ha de buscar en el seu passat una experiència que l’ajudi en el seu treball, revivint l’experiència. L’actor pren el control de les emocions i amb sort, salva la seva sensatesa.

Amb aquesta peça Barrio continua en l’escletxa que hi ha entre la ficció i la no-ficció; un joc que atrapa el públic en una situació inesperada, i en el qual es fa difícil distingir què és el real: les històries personals on els actors i actrius es mostren tal com són, de l’estructura pautada per desencaixar els processos en els quals el poder habita, entre ells l’amor i el desig. Com diria Eva: … “Saber que cada nit, centenars de persones diferents t’estimen, et somriuen, els seus ulls brillen, els has agradat, et volen, els pertanys. Només això ho val tot“.

Xavier Acarín està fascinat amb l’experiència com a motor de la cultura contemporània. Ha treballat per centres d’art i organitzacions culturals tant a Barcelona com a Nova York, amb especial atenció a la performance i la instal·lació.

Publicacions

27 abril 2013

Els perills de l’obediència

05 novembre 2018

Dancing in the Street

30 abril 2018

Maigs

12 març 2018

Feminazis?

30 octubre 2017

Els joves no moren mai

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)