L’anglès com a àrbitre: L’autoritat del traductor

En aquesta segona part de la conversa, passem de les grans estructures de l’anglès com a guardià literari a quelcom més personal, com és la realitat quotidiana d’escriure, llegir i traduir entre llengües. Parlem de l’estranya autoritat dels traductors que treballen cap a l’anglès, de com prenen realment les decisions les petites editorials i de la inesperada vida política de les llengües minoritàries, així com la raó per la qual la defensa del català és diferent de la defensa del vènet. Finalitzem, potser de forma peculiar, amb el llatí, una llengua que no pertany a ningú i, per tant, potser pertany a tothom. 

John Holten: Fins ara hem estat parlant de la traducció i de les implicacions més àmplies de l’anglès com una mena d’«estàndard del sector» per a la producció literària. Però, m’agradaria saber la teva opinió com a escriptor. Em va semblar que Les Perfeccions encertava en moltíssims detalls fonamentals, i això en part es devia a l’ús de l’alemany. Jo vaig llegir la traducció a l’anglès, aleshores, en general, quina relació tens amb l’anglès en el teu dia a dia? Et ve de gust parlar una mica d’això? 

Latronico: Malauradament, encara llegeixo la major part de les meves lectures en anglès, dic malauradament perquè, d’alguna manera, m’agradaria que fos diferent. De vegades son llibres escrits directament a l’anglès, però la major part de les vegades son llibres dels quals la seva traducció a l’italià o bé no existeix o bé és menys precisa. Ho dic com a traductor que soc. Els traductors estan mal pagats en tots els països que conec, tanmateix, en comparació amb el mercat italià, les traduccions a l’anglès estan molt millor remunerades. No perquè siguin intrínsecament més intel·ligents, sinó perquè disposen de més temps i, llavors, tendeixen a produir una feina de més qualitat, ja que hi poden dedicar més energia.

Però no crec que sigui només una qüestió de diners. També hi ha una diferència en la «filosofia de la traducció». Hi ha una acadèmica hongaresa, Ágnes Orzóy, que va dur a terme un enginyós estudi entrevistant a traductors que treballen entre l’anglès i l’hongarès. Va analitzar com veien la seva professió i la seva posició dins l’ecosistema cultural —concretament, si consideraven la seva feina una «tasca rutinària» o alguna cosa més. 

Holten: ¿Es tracta d’una tasca rutinària o, com bé saps, d’artistes creant art?

Latronico: Exacte. A més, els que traduïen cap a l’anglès tenien una percepció molt més alta de la seva posició que els seus homòlegs hongaresos. Per descomptat, això és degut al fet que els traductors a l’anglès son també la porta d’accés a un gran mercat. Normalment, com a traductor saps que si tradueixes un autor hongarès, estàs fent una cosa molt important per a ell, això serà molt significatiu per la seva carrera. Mentre que al contrari no acostuma a ser així. Vull dir que, la major part de les vegades que he traduït autors estatunidencs els enviava correus electrònics amb preguntes molt detallades sobre el text, i ells simplement responien: «Bah, és igual. Fes el que vulguis. No m’importa gaire». Perquè, ja saps, Itàlia és un mercat petit. Per què hi haurien de dedicar temps? A l’inrevés això no passava mai.

Per tant crec que això forma part de l’equació. Però no és només això. També penso que, per moltes raons —potser el domini de l’anglès en sigui una—, el «codi de conducta» de la traducció atorga més autoritat al traductor dins la llengua anglesa que no pas fora d’aquesta. Fixa-t’hi, per exemple, en Han Kang i el famós cas de la traducció de La vegetariana per Deborah Smith. Va tenir un èxit aclaparador, però després va ser criticada per prendre massa llibertats pel que fa al text original.

La manera en què Sophie Hughes va traduir Les Perfeccions no hauria estat acceptable en el cas d’una traducció a l’italià. De totes maneres, crec que va ser la decisió correcta, perquè una llengua no es pot reduir a l’equivalència precisa de paraules o frases. Es tracta de recrear una «atmosfera», per dir-ho d’alguna manera, i un estil. I només es pot reivindicar realment l’autoritat per fer-ho si s’actua des d’una posició de domini. 

Vull dir que, si llegeixes la teoria romàntica alemanya de la traducció —i en aquella època, no per casualitat, l’alemany era la llengua dominant de la literatura i la cultura europees—, els romàntics alemanys pensaven que les traduccions eren, de fet, millors que l’original. Creien que el traductor podia, d’alguna manera, «purificar» les imperfeccions —les imperfeccions accidentals— diguem-ne, aquesta gran idea universal que se t’acudeix a tu, un irlandès i, en la traducció, jo la podria purgar d’aquests accidents i tornar-li la seva puresa universal. És clar que això no és exactament el que ha fet Sophie Hughes, però crec que només es pot formular la teoria que les traduccions poden divergir lleugerament de l’original des de dins d’una llengua dominant, fins i tot, de vegades, això pot ser positiu. 

Holten: Doncs sí que és fascinant sí. Fa temps es va estendre la idea —fins i tot entre alguns membres de l’Acadèmia Sueca— que els estatunidencs i els britànics (i els irlandesos, cal afegir) no llegien prou literatura universal. Ja saps, el fet que la teva llengua sigui la dominant també pot suposar un desavantatge, oi?

Latronico: Sens dubte. Però crec que també és molt fàcil analitzar-ho des d’un punt de vista purament materialista. Tots els editors italians parlen un anglès perfecte, de manera que, en aquest sentit, no tenen cap problema. Imagina que un editor italià té un llibre meu i un de teu damunt l’escriptori. El meu llibre és un manuscrit, és a dir, un arxiu de Word. El teu llibre està a punt de sortir a la venda al Regne Unit o als Estats Units.

Aquest editor, que ha llegit tots dos textos, ha de defensar davant dels seus caps la decisió de publicar un dels dos. En el meu cas, l’editor només podria dir: «Bé, crec que aquest llibre és bo». En el teu cas, podria dir: «Bé, crec que aquest llibre és bo, i Penguin també creu que aquest llibre és bo, i invertiran una certa quantitat en màrqueting», i així successivament. O millor encara: Penguin ja ha publicat el llibre i ha rebut aquestes crítiques. 

Així doncs, encara que sembli una paradoxa, per a un editor italià és molt més fàcil publicar ficció traduïda —especialment si ja s’ha publicat en anglès— que publicar ficció italiana. Perquè —i soc conscient que és una mica reduccionista analitzar la literatura mundial en aquests termes pràctics de com funcionen les empreses, però crec que és esclaridor— als EUA i al Regne Unit, la major part de les vegades no cal parlar un altre idioma per ser editor. En el seu cas, la literatura traduïda esdevé una càrrega perquè ells mateixos no la poden avaluar prou bé; necessiten gastar diners en la traducció. En canvi, el fet que un llibre s’hagi traduït a Itàlia és un «avantatge». Facilita la vida de l’editor. 

Holten: Com ja saps, aquesta conversa serà traduïda al català i al castellà.

Latronico: Sí, i hi ha una altra cosa interessant que potser es pot afegir o no, i que té a veure amb allò que comentàvem sobre el nacionalisme. Trobo fascinant —especialment el cas del català— perquè la defensa del català prové tradicionalment de l’esquerra. Es considera el català que va ser perseguit pel règim franquista, aleshores la defensa s’associa generalment amb la causa d’esquerres o antifeixista.

El més interessant és que a Itàlia els dialectes també van ser perseguits per part del règim feixista. Tanmateix, la defensa de les llengües locals avui dia s’associa amb l’extrema dreta. La defensa del dialecte vènet, per exemple, la duu a terme el partit de Matteo Salvini. És una causa d’extrema dreta, malgrat que hi ha poetes contemporanis, com és el cas d’un dels millors poetes italians de les darreres dècades, Andrea Zanzotto, que també escriu en dialecte vènet, i per descomptat que no votava a Salvini. De totes maneres, aquesta causa a Itàlia es considera pròpia de la dreta. Fins i tot la defensa de l’autonomia lingüística al Tirol del Sud es considera molt de dretes; més encara, en algun moment donat se’ls va titllar de «nazis». No ho sé, no en trec cap conclusió, però em sembla fascinant. 

Holten: Em sembla fantàstic acabar en aquest punt. Vull incloure precisament aquesta idea perquè resulta una paradoxa. Jo sovint feia broma —era una broma de mal gust—, però sovint deia que era un «angloparlant que s’odia a si mateix» perquè vull parlar les llengües que m’envolten. Hauria d’escoltar tant l’italià o l’alemany com l’anglès, ja que visc amb una italiana a Berlín.

A més em sembla estrany que defensar-se de l’anglès o fins i tot odiar-lo esdevingui nacionalista. Necessitem un espai de discurs universal, especialment si volem que els ideals universals puguin funcionar en aquest món de xenofòbia i divisió, per això potser tenir una llengua franca sigui d’ajuda. 

Latronico: Sí, és clar.

Holten: Però aleshores, aquesta llengua franca no hauria de ser la llengua de ningú.

Latronico: Crec que el llatí era bo, perquè ningú no naixia sabent llatí, llavors tothom partia en igualtat de condicions!

Aquesta és la segona part de la conversa entre VicenzoLatronico i John Holten. Pots llegir la primera part, El pes del centre aquí.

(Imatge de portada: © Juliet Barbieri)