close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 octubre 2012
Entrevista amb Felipe González Gil de Zemos98, en relació al festival “Copylove: Procomún, amor y remezcla”.

Saioa Olmo

Zemos98 és un grup de gestió, creació i intel·ligència col·lectiva que treballa al voltant de la cultura lliure i l’audiovisual. Aposten pel procomú, la hibridació entre allò professional i l’amateurisme (proam), el Fes-t’ho tu mateix (DIY) i la remescla. Des de 1998 organitzen el Festival Internacional Zemos98 que anualment ha anat presentant propostes específiques entorn a la societat xarxa i la convergència cultural entre creació audiovisual, xarxes digitals i pensament contemporani. Així, hi ha hagut edicions dedicades a la intel·ligència col·lectiva, a la televisió, al control i la videovigilància, a la memòria i el palimpsest, a l’educació expandida, a les petites estructures organitzacionals … En la seva 14 ª edició, sota el títol “COPYLOVE: Procomún , Amor i Remezcla ” han volgut centrar una de les parts més invisibles de les nostres estructures de producció: l’economia dels afectes, allò reproductiu, l’atenció activa, compartir com a acte d’amor, les comunitats que es cuiden i les receptes de codi obert.

SAIOA OLMO: Què us mou a interessar-vos pels afectes, sentiments, emocions i cures en relació al procomú?

FELIPE GONZÁLEZ GIL: El festival que vam fer al voltant de l´educació expandida contenia una paradoxa: és un tema que suposadament tenia a veure amb sobrepassar els límits de la pròpia escola, de les pràctiques vinculades a l’educació, vam fer un festival formal. Estava ple de presentacions amb una tarima i el públic assegut. Una de les coses més sorprenents va ser que en la major part de les presentacions, el que la gent explicava del seu projecte era la part positiva, és a dir, la part del màrqueting dels projectes. Fins i tot en els projectes culturals que suposadament haurien de ser més crítics, acaben venent la millor cara del projecte i no la cara oculta, la cara domèstica, la cara reproductiva, els dubtes, les pors, les contradiccions. A partir d’aquí vam muntar una xerrada que es deia “En qué la cagamos” on expliquem tots els nostres embolics i contradiccions. I també vam començar a cansar-nos de que el procomú, com s’havia posat de moda, es vinculés molt a qüestions legals (el qual cosa és lògic perquè implica la llei de propietat intel·lectual, les llicències de Creative Commons, etc.) o a qüestions econòmiques. Paulatinament també ens vam veure embarrats en la nostra posició, perquè en ser un festival i un col·lectiu, no sempre tenim temps per investigar i per parlar amb propietat sobre un tema. Vam decidir que la qüestió fonamental a tractar era el tema dels afectes en relació als béns comuns, perquè també l’hem identificat com un problema intern. Llavors ens vam adonar que la vulnerabilitat ha de ser alguna cosa a treballar. Tot el compendi de contradiccions, dubtes, pors i també la necessitat d’aprendre més sobre un tema és el que ens va portar a crear aquest terme evocatiu, “Copylove”, que en realitat no existeix com a tal, però que ve a recordar l’amor, no l’amor romàntic, sinó l’amor implícit en la idea de compartir, en allò comunitari.

SO: Amor rima en consonant amb: cooperació, confiança, cures, emoció, però també pot rimar en assonant amb: traïció, manipulació, dependència, dolor … Malgrat tot, aposteu per “Amor” com a company de “Procomú”? Unir factors emocionals a un moviment / concepte té també el seu perill.

FGG: Parlar d’un terme tan connotat, tan mitificat i tan explotat com l’amor és perillós ja per si mateix. Des de petits portem consumint el relat de l’amor romàntic a les pel·lícules de Hollywood, a la publicitat, als mitjans de comunicació, etc. Però en l’amor també hi ha poder i hi ha dominació. Despullar el concepte d’amor vinculat a les comunitats i als recursos comuns, que és en el fons el que preteníem, és una tasca molt difícil. Si ni tan sols som capaços de despullar-nos de vegades amb gent que portem deu anys de relació, si no som capaços d’identificar de vegades quins són els conflictes dels micro-poders i de les micro-polítiques entre nosaltres, fer-ho en un esdeveniment de caràcter públic és encara més ambiciós i fins i tot, pot ser que pretensiós.

SO: Plantejar el procomú vinculat a l’amor o ressaltar la part més afectiva o emocional d’allò comunitari, pot crear rebuig?

FGG: Allò emocional pot crear rebuig en dos sentits: un, per l’obsessió per allò productiu, perquè com que estem en crisi, dóna la sensació que tot el que cal fer ha de generar recursos econòmics; i, d’altra banda, perquè parlar de les emocions implica desprendre’s del que som i de la identitat, de la motxilla amb la qual ens carreguem d’estereotips, clixés, perjudicis i despullar-se davant els altres.

SO: Com més ens barregem, interconnectem, intercanviem … més propers ens sentim els uns dels altres? O també és bo posar límits, vedats privats, fronteres …? 
 FGG: En el tema del codi obert i de les pràctiques col·laboratives existeixen moltes paradoxes. La primera és que necessitem regles per poder compartir. Després de tot, les llicències creative commons són un llistat de regles que imposen un joc. Hem descobert en aquest procés en el que portem un temps, que els jocs són importants, tant per a col·laborar com per a compartir emocions. Els jocs tenen regles: marquen un temps, un terreny en el qual hi ha una sèrie de premisses, que tothom ha de complir. Generalment el joc fa que emergeixi més participació. Però tot joc té una persona que escriu l’arquitectura del joc i aquesta arquitectura també és poder, amb la qual cosa l’únic que se m’acut de moment, és que anem rotant els rols, que les persones que escriuen les regles no siguin sempre les mateixes i que tots fem els rols de jugadores i de escrivents de les regles del joc.

SO: En l’amor seguim apostant per la llicència més restrictiva, la de la “fidelitat”, tots els drets reservats? 
 F.G.G.: Exacte. Tenia una teoria molt absurda quan era a la facultat que anomenava “les relacions de no exclusivitat”: jeure amb qui volgués sempre deixant clar que no volia mantenir una relació de fidelitat absoluta i tractant de conrear amistats difuses on es pogués unir sexe i relacions amistoses. Però aquest model es pot assimilar al que ha defensat sempre el mercat lliure, és a dir, no hi ha regles. Crec que un tema bàsic dels pròxims anys serà que tota aquesta tonteria que tenim en cultura de posar llicències per a què els altres reutilitzin el teu treball s’importi a les relacions personals. El que no tinc és ni idea de com fer-ho, perquè, per exemple, actualment jo tinc parella, ens trobem reescrivint el codi de la relació i probablement no sé si l´acabarem mai de reescriure, entre altres coses perquè la idea de família està en crisi, la idea d’escola està en crisi … totes aquestes institucions que han regit la nostra vida s´estan enfonsant. Però al mateix temps no em resulta fàcil imaginar un escenari tenint en compte que no deixem de tenir una part animal que també reacciona de manera instintiva. Crec que un gran repte és tractar d’experimentar models de relacions en les que l’amor no sigui exclusiu però al mateix temps si que hi hagi compromisos. Recordo haver sentit aquesta contradicció un cop d’una manera molt evident en relació amb un noi que era la persona més copyleft, més oberta i més hacker de la vida. Però amb la seva núvia era molt gelós i possessiu. Així que em preguntava: no serà que defenses una societat en la qual s’ha de donar un canvi en la forma de posseir, no només els objectes, objectes culturals, sinó les persones?

SO: Ens trobem reinventant conceptes que ja estaven plantejats en altres moments? Per exemple, l’amor lliure en el moviment hippy o la propietat col·lectiva de la ideologia comunista. 
 FGG: No fem més que copiar models que en un altre moment ja es van provar, que de vegades van funcionar durant un temps i que d’altres vegades no van funcionar. Potser el gran problema de tot, encara que sigui grandiloqüent dir-ho, i probablement jo no sigui ningú per considerar-me des d’un punt de vista aliè, és el capitalisme, ho fagocita tot. No conec a dia d’avui cap moviment social que no hagi acabat sent fagocitat per aquest mecanisme discursiu que genera relats contínuament, com la publicitat. Als tres mesos de l’15M un anunci de Movistar emulava una assemblea. Pensem en els hippys com un moviment que realment va tractar de canviar la societat i avui dia és pràcticament un clixé per vendre roba. Estem tan entravessats pels diners que al capdavall és impossible crear una cosa que, primer, no es basi en un antecedent i, segon, que no el reprodueixi. L’únic que se m’acut és intentar transitar de la manera més honesta possible enmig de totes aquestes nebuloses contradictòries.

SO: Cada persona és de per si una remescla a nivell genètic, comportamental i de valors i creences. Les nostres produccions, ho creiem o no, ho vulguem o no, ho expressem o no, són sempre remescles? 
 FGG: Tot procés cognitiu o genètic és una remescla. El mateix procés d’aprenentatge dels nens consisteix a copiar, còpies de les persones que t´eduquen. L’emulació és quelcom que està molt present a la idea remescla i que és indissociable de qualsevol acte en el que estiguin mediats l’intel·lecte i el cos.

SO: Les remescles se solen percebre com entitats amorfes, poli-formes i heterogènies. Les entitats monolítiques, unívoques, d’estructura simple tenen qualitats que les fan més fàcilment comunicables, difundibles i penetren amb més facilitat a les ments? Ens atreuen més? 
 FGG: En el fons el problema és l’autoria, jo mateix no m’escapo d’això. Faig remescles, la qual cosa implica fer treballs a partir de treballs de tercers, però signo la remescla. Potser la remescla més coherent seria aquella que no fos signada o que en tot cas fos una signatura de noms infinita en la qual poséssim en una llista impossible, tots aquells deutors gràcies als quals som capaços de fer alguna cosa en un moment determinat. Suposo que ens segueix interessant l’autoria i la uniformitat en termes de qui ha fet això, qui ha fet aquest vídeo, qui ha escrit aquest llibre. També en l’àmbit digital: tots els comptes de twitter, tots els facebooks, totes les pàgines estan connotades per qui ho ha fet i qui ho signa.

SO: L’autor, tal com el coneixem avui en dia, és l’autor capitalista? Cada sistema genera el tipus d’autor que li correspon? 
 FGG: El millor exemple del fracàs de com aconseguim l’autoria són els formularis de les subvencions del Ministeri de Cultura, on entre altres coses, en moltes ocasions no et permeten posar un autor col·lectiu. Moltes vegades a Zemos, quan hem de signar un text col·lectivament es generen tensions. Sempre hem estat un col·lectiu però, a mesura que han anat passat els anys, hem anat madurant i cadascú s’ha anat significant més en un lloc. Això també ens tanca en allò que els altres esperen de nosaltres i en els camins que cadascú escull. Fins i tot dins de col·lectius que signen com a grup, no sempre és tan fàcil de manegar el tema de la identitat i de l’autoria. Crec que sí que li devem molt al model de possessió capitalista, de posseir un “el que sigui”, un vídeo, una frase.

SO: Què fem llavors, matem l’autor o redefinim la seva figura? 
 FGG: És impossible matar-lo, a part que a mi no m’agrada matar. L’altre dia li preguntava a un amic quan deixaria d’utilitzar “l’esquerra” el discurs de la militància, perquè la paraula “militar” pertany a la guerra. La mateixa paraula parla del fracàs dels partits. Una de les coses positives del que ha passat amb el 15M és que el procés d’adhesió al moviment no està gens clar. Pots entrar i sortir, que d’una banda pot ser vist com negatiu perquè és part de la cultura del clic, entres i surts en pàgines. Però també és positiu perquè no hi ha una afiliació tan militar, hi ha uns llaços d’unió més laxos, no et demanen un carnet per entrar en una reunió i participar en una assemblea, cosa que sí succeeix en els partits, fins i tot en els que es consideren més d’esquerres. No mataria a l’autor, però vist que tots seguim signant, buscaria redefinir-lo i cada vegada veig més possibilitats a la co-escriptura. Quan millor m’ho passo és quan treballo amb gent i co-escric coses, em refereixo co-escriure en general: projectes, idees … L’altre dia pensava que els blogs solen ser espais personals, que per què no convidem a gent a fer residències en els nostres blocs, com a metàfora de les residències físiques? Convidar per exemple a una persona a escriure en el meu nom, que habiti la meva identitat i escriviu com si fos jo una setmana. Em sembla més interessant de matar res.

SO: En les produccions que esteu fent anomenades codis font, una persona comparteix les seves referències audiovisuals sobre un tema per comentar-les, resignificar-les o crear a partir d’elles. Les persones acaben realment presentant el seu codi font o hi ha part d’aquest codi font personal que està oculta? 
 FGG: Tota exposició pública, del tipus que sigui, una conferència, un vídeo, un espectacle de dansa, té una cara oculta. La qüestió és quina és la cara oculta quan la naturalesa d’aquesta exposició pública tractarà de no amagar res. Si veiéssim un espectacle on un mag ens revela els seus trucs, la pregunta seria: per què ha fet això? És a dir, què hi ha darrere de la intenció de revelar aquests trucs. No podem permetre que revelar el codi font del que som es converteixi en una moda. Ha de ser realment un posicionament ètic pel que fa a l’acte creatiu. Fer una col·lecció del que consideres el teu codi font no és més que fer un homenatge a totes aquelles persones o entitats del tipus que siguin, i a tot allò que li deus a aquesta cadena d’escriptura infinita que va arribar fins a nosaltres. Però a mi em genera moltes vegades el dubte de si en el fons no hi ha també una estratègia darrere d’això, i si convertir-lo en una constant pot acabar sent un posat que amagui una altra cosa.

SO: Si quan s´explica el truc, la màgia perd la seva màgia … Té sentit que les obres d’art siguin de codi obert? Obrir pot també significar perdre. Quant més accessible tenim alguna cosa, menys ho valorem? Estem desvalorant el potencial emocional i d’atracció dels secrets, d´allò reservat, d´allò difícil d’aconseguir? 
 FGG: Sóc partidari de dividir-lo en dues fases: de fer el truc i després compartir el que has fet. Moltes de les coses que ens intriguen, que ens enganxen, ho fan precisament perquè alguna cosa roman oculta, perquè hi ha una mena de sensualitat en l’ocult que ens fascina i que ens fa voler saber sempre què hi ha més enllà. Freqüentment no ensenyar alguna cosa fa que et facis més preguntes que veure-ho directament. Però per dur-lo a un cas pràctic, quan vas a un restaurant i t’agrada alguna cosa molt, gaudeixes amb això que té pinta de carbó i recobreix un tros de peix, et preguntes què és i et sents fascinat. No obstant això crec que les cartes als restaurants, haurien de tenir al final una segona carta que digués, que el que has menjat té tots aquests ingredients i s’ha fet de la següent manera, perquè així mantens la clau de tot gaudi estètic intacta, però després ets coherent perquè mostres com ho has fet. Tinc clar que no té sentit no compartir el codi a posteriori perquè això sí forma part d’aquesta lògica de l’ocultació total, no només de la tradició autoral, sinó de la tradició industrial, de la competició, de “no podem ensenyar-li la fórmula secreta als altres perquè ens la copiaran i llavors ho faran millor que nosaltres”. Si li dono la recepta del gaspatxo a un amic i llavors vaig a casa seva i aquest mateix amic fa amb la meva recepta un gaspatxo millor m’hauré d’alegrar que li regali al món un gaspatxo millor, i no lamentar que jo he perdut aquesta recepta que era tan especial.

SO: Cert punt de competitivitat pot estar bé o passem la competitivitat al bagul d´allò censurable? 
 FGG: Jo sóc competitiu, amb la qual cosa seria molt deshonest rebutjar-la. Sóc molt exigent amb mi mateix i amb les coses que fem. Dins el terreny de joc es posen certes regles, regles comunitàries o regles de propietat intel·lectual. Si juguem, hem de deixar-nos anar pel joc i competir dins del marc del joc. El que no s’ha de fer és obsessionar-se amb que la vida és una competició.

SO: Veritats i fal·làcies de l’anhelada horitzontalitat. Hi ha divisions de tasques que generen diferents graus de poder, d’autoritat, de legitimació? 
 FGG: Parlar d’horitzontalitat o verticalitat en termes d’un grup de treball, del tipus que sigui, és la clau. I crec que hi ha clixés per tot arreu. Fa poc vaig estar en un àmbit de caràcter cooperatiu en el qual es reuneixen projectes que solen ser d’economia social, cooperatives de tot tipus, i és graciós com en les pròpies reunions la paraula “horitzontal” emergeix com una mena de tòtem inqüestionable al qual cal d’acudir constantment. No obstant això, tots sabem perfectament que les assemblees, que suposadament poden ser el model d’horitzontalitat, estan plenes de lluites de poder i també de fal·locràcia. No sé què és exactament l’horitzontal i el vertical, perquè en allò horitzontal de vegades hi ha moltíssimes verticalitats invisibles. Un model a seguir potser sigui la redistribució de lideratges, ser capaços d’identificar dins d’un grup qui lidera segons quins temes o que el lideratge sigui rotatiu. El grup sempre és més savi que els individus, la clau està en identificar com es reparteix aquesta presa de decisions. Si pensem en com funciona la xarxa i les representacions gràfiques que es fan de visualització de dades, és una espècie de malla multidireccional en què es concentren certs focus. La descentralització no implica horitzontalitat pura i dura, sinó que hi ha pols i hi ha eixos, per tant hi ha lideratges. Com s’ha dit a les residencies Copylove, l’autoritat s’atorga, tu li atorgues autoritat a algú perquè ho ha treballat, no es té per se.

SO: Les fórmules de co-creació artística donen resultats divergents o haver de negociar entre iguals fa arribar a produccions més consensuades i per tant menys radicals que les que sorgeixen de la creació individual? 
 FGG: En els processos que tendeixen a l’horitzontalitat, sol importar menys el resultat, encara que el camí sol ser molt més ric. Discuteixes més, t’has de posar d’acord, en desacord i no saps si reforçar la teva posició és egoista o coherent amb el que penses. Segurament en la soledat hagi molta més llibertat i en el model d’interdependència i de co-creació probablement els resultats sempre siguin menys eficients, per utilitzar una paraula molt freda, o menys espectaculars, però el procés és molt més ric.

SO: Què seria una “obra d’art oberta”? I una obra d’art de codi obert? 
 FGG: En un context com en el que ens trobem on a Internet hi ha cada vegada més publicitat disfressada d’art, o art disfressat de publicitat, la clau és saber qui ho ha fet i per què. Això ho determina tot. Fer explícit per què has fet el que has fet és compartir el codi font. Per exemple, “Prometeus” és un vídeo que descriu el futur d’una societat híper-tecnològica en què tots els ens tecnològics es fusionen i creen una espècie de realitat virtual a la qual la gent es pot connectar i ser qui vulgui. Aquest vídeo es va començar a distribuir a Internet i a reenviar, pràcticament ningú atenia la font que havia originat el vídeo. Hi havia una pàgina web. Vaig entrar, vaig investigar i vaig veure que era una agència de publicitat. No és el mateix saber que això ho ha fet un estudiant de comunicació per a un treball de fi de carrera sobre el futur dels mitjans que saber que ho ha fet una agència de publicitat que vol vendre l’agència. Conèixer la font és saber per què s’ha fet el que s’ha fet.

SO: Valors de l’imaginari artístic i creatiu, com ara l’originalitat, la genialitat, l’excepcionalitat sustenten d’alguna manera l’opció del copyright? 
 FGG: Sí, són valors propis del copyright i d’una idea molt romàntica de l’autoria. Ara s’han democratitzat els processos de producció i l’accés a la tecnologia. Hi ha un abisme entre la indústria discogràfica i el poc que costa per a un grup de persones independents, no vinculades a aquesta, fer un producte de qualitat probablement superior en el discursiu perquè és més arriscat. El fet d’haver reduït el cost de producció de qualsevol obra artística, fa que ens adonem que els artistes no són éssers especials, sinó que qualsevol pot fer-ho si vol explicar alguna cosa a la resta. Per tant, aquests valors ja estan desmuntats, l’únic que queda és recollir la brutícia de la indústria. El famós “everyone is an artist” de Beuys és avui una evidència.

SO: Quan es crea una obra sempre porta copyright. Ajudaria que les produccions s’entenguessin com obertes a menys que s’especifiqués el contrari? 
 FGG: D’una banda hi ha una creença molt estesa que pensa que qualsevol de les llicències creative commons és alternativa al copyright, quan en realitat cap obra amb Creative Commons deixa de tenir copyright, sinó que conviuen les dues llicències. Si a un llibre li poses Creative Commons, has de dir primer que és copyright i que a partir d’aquí alliberes certs drets. Els que van escriure les llicències creatives commons varen adaptar la llei de propietat intel·lectual on el que està vigent és el copyright. Encara que, cada vegada més, tant se val quina llicència tingui el que sigui. La gent s’està saltant les barreres que imposen les llicències i no li tenen cap respecte a la indústria, no només per descarregar sèries i veure-les, sinó que les noves generacions tenen molt assumit jugar amb els mitjans de manera natural. Així que suposo que demà passat, la indústria, que ja se n’està adonant, crearà mecanismes per a què es pugui jugar i les pel·lícules seran Creative Commons. Llavors tindrem un problema perquè caldrà pensar quin és el model alternatiu, que per a nosaltres era l’alternatiu, i quan s’institucionalitzi i s’instauri, caldrà defensar altres qüestions. Si hagués d´arriscar-me a dir alguna cosa, diria que de les sis llicències Creative Commons només dues permeten remescla, amb la qual cosa em quedaria amb aquestes dues i amb el domini públic o el procomú com aquesta idea de béns comuns que no estan intervinguts. Em sembla que això és un futur més desitjable, el d’escriure les nostres pròpies llicències, escriure la llicència copylove, si volem, llicència per estimar.

SO: Heu estat investigant i experimentant amb nous models i sistemes de treball. Quins models us interessen i per què? 
 FGG: La primera premissa del model és poder posar el model en qüestió contínuament. Hem utilitzat milers de nomenclatures: des de les més “cutres” i ràncies tipus “departament”, fins altres suposadament divertides tipus “cèl·lula”. Del que es tracta és de reescriure contínuament el codi de com treballa el grup. El que intentarem per exemple ara, una premissa de Copylove que al seu torn ve de les pràctiques feministes, és “posar la vida al centre”. Això implica donar-li molt més valor i espai a allò reproductiu, entès com les relacions que nosaltres construïm i compartim, que no estan intervingudes per projectes, per lliuraments, diners, treball, etc.

S.O.: La mida importa? 
 F.G.G.: La mida sempre importa. Nosaltres hem funcionat molt millor quan hem aprofundit en allò micro: micro-narracions, micro-relats, micro-política. Quan un grup es fa excessivament gran o l’ambició creix tot esdevé més difícil. Si hagués d’escollir, encara no sabent exactament amb què em quedo de la metàfora de la mida, diria que les coses petites i allò micro tenen més interès com a focus de treball que les coses grans. És més, el nostre festival és petit, una proposta petita, gairebé és pseudo-familiar. Funcionem com en família i acollim a la gent i volem que la gent se senti tractada de manera especial. Els afectes passen per cuidar els petits detalls.

SO: Treballeu amb experiències d’educació expandida, educació informal, tallers, residències, laboratoris … 
 FGG: El més sensat que he sentit sobre educació expandida és que interessa més fer-la que parlar-ne. Al cap i a la fi, desbordar el model de conferència és tremendament difícil i ho considero com una pràctica educativa, perquè moltes classes universitàries estan construïdes amb aquest model de conferència en què una persona té el coneixement i altres no el tenen i el reben. Si atenem a com funciona la xarxa, que el coneixement és multidireccional i que no hi ha una sola persona que sàpiga, entendrem que no té per què haver-hi un conferenciant. L’educació expandida pot ser com Copylove: una excusa per intentar desmuntar allò hegemònic i tractar de provar altres coses. L’educació expandida no és cap fórmula màgica per a l’educació tradicional sinó que més aviat és provar coses, jocs, metodologies etc., que després es puguin importar dins dels contextos que ja existeixen, o com pensen alguns, desmantellar el sistema actual i proposar un sistema nou.

SO: Aquesta és la 14 edició del Festival Zemos98. Després de tant de temps i treball si mireu en perspectiva, què creieu que ha aportat el festival al context i quins retorns hi ha hagut de la comunitat cap al propi festival o cap a vosaltres com a equip? 
 FGG: El Festival Zemos98 ha estat en molts moments una mena de virus dins de la ciutat de Sevilla. Érem una raresa inclassificable per exemple per periodistes que no sabien on ubicar-nos: “Vosaltres què feu, curts, o sou una escola de psicologia, o antropòlegs?”, “Ara parleu d’educació, ara parleu d’amor, ara parleu de remescla”. Podem funcionar una mica com un virus, per hackejar el sistema cultural, amb les nostres limitacions i problemes. Un dels problemes que intentem aturar és que hem funcionat més en xarxa amb col·lectius i agents externs de Sevilla que dins de la pròpia ciutat. Hem estat vistos, i crec que de vegades amb raó, com agents una mica independents de certes pràctiques que s’estaven donant dins de la ciutat. Però també hem ajudat a ensenyar moltes coses de fora que d’altra manera no haguessin tingut un circuit aquí a Sevilla. I com que ens farem grans, aviat, hem de seguir en contacte amb la gent molt jove, per a què aquesta gent molt jove ens faci fora d’aquí a uns anys. Haurem de deixar pas.

A la Saioa li interessen aquests misteriosos éssers que són les persones: amb les seves manies, apetències, patrons de conducta i imprevisibilitats ... i sobretot per les seves maneres de relacionar-se els uns amb els altres i amb el context en el què es mouen. En la seva pràctica artística investiga sobre el comportament grupal i a través dels seus textos intenta connectar els coneixements i experiències que va tenint mentre fa recerca en aquesta direcció

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)