close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

27 març 2017
ruben_copylove.jpg
Entrevista a Ruben Martínez Moreno. “Si no hi ha demanda i força social, l’autogestió és com un pollastre que corre sense cap”

Marina Vives

Ruben Martínez és una figura coneguda en els camps de la cultura lliure, les polítiques culturals de base social i les investigacions sobre economia política crítica. Cofundador de YProducciones, un projecte que es va dedicar (2003-2013) a investigar sobre polítiques i economies diferents per a la “institució” cultural i els seus elements a la ciutat comtal; cofundador de ZZZINC (2009-2014), plataforma formada per comissaris, periodistes, professors, investigadors independents i productors culturals amb projectes centrats en la innovació en cultura; col·laborador del Free Culture Forum; impulsor del grup de recerca col·lectiva “Empresas del procomún”, (Laboratorio del Procomún – Medialab Prado). Habitual de Nativa.cat, o dels enyorats festivals de Zemos98, i responsable del bloc leyseca.net. Actualment, és membre fundador de l’Hidra Cooperativa, projecte centrat en l’autoformació i investigació sobre economia urbana i node a Barcelona de la Fundació dels Comuns. Està finalitzant la seva tesi doctoral a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, sobre la tensió entre les polítiques que fomenten la innovació social i els processos de gestió comunitària.

M’agradaria recuperar aquest recorregut laboral teu, tan relacionat amb l’autogestió, i connectar-lo amb la teva formació en Belles Arts. ¿De quina manera un artista deriva cap a la crítica institucional en un pla més teòric i acadèmic, deixant de banda la pràctica artística, en base o no a la pràctica institucional? ¿I quina relació tenen, si és que n’hi ha, els dos móns?

Poc abans de llicenciar-nos en Belles Arts, un grup de gent vam tenir l’oportunitat d’exposar en alguna galeria més o menys reconeguda de Barcelona. Vam adonar-nos que certes coses que volíem fer, en aquest circuit només es podien mostrar com a acció simbòlica. L’artístic és un àmbit que promet certa excepcionalitat per poder dir coses disruptives però no per practicar-les. Vèiem que les formes de producció, distribució i comunicació estaven molt influenciades per com funcionava aquest camp social, molt determinat per l’àmbit galerístic i el mercat artístic. En aquella època estàvem engolint els llibres de Pierre Bourdieu, i era com viure en les nostres pròpies carns totes les seves teories: el camp artístic com un espai de mutu reconeixement continu entre els actors que el formen, amb una acumulació brutal de capital simbòlic (legitimitat, excentricisme, dandisme) i una negació contínua del capital econòmic. En aquell moment ja semblava que els diners eren el tema tabú d’un espai poblat de gent que “treballa en precari però se sent realitzada amb el que fa”. Just abans de muntar YProducciones, la pregunta bàsica que ens vam fer va ser ¿què és la producció? ¿Com es produeix i què significa produir en l’àmbit artístic i cultural? Vam muntar unes jornades en què volíem esquivar les trampes de parlar de “creació” -que sonava molt espiritual-, i centrar-nos en temes que ens semblaven poc analitzats en el camp cultural. Temes com l’origen i les condicions materials de la força de treball necessària per posar en marxa una producció artística o cultural; quines condicions institucionals influeixen en què en una ciutat aculli uns productes culturals i s’ometin d’altres; quin és el circuit que has de recórrer per legitimar-te o tenir cert capital simbòlic i com influeix la teva posició social de partida. Sobre la marxa vam veure que el que estàvem fent no era tant analitzar què es crea, sinó les relacions entre l’economia de la ciutat i la producció cultural. I això, d’alguna manera, va ser el que vam intentar fer amb YProducciones: una crítica a l’economia política de la cultura (aquest titolet va ser el que ens va regalar al seu dia el gran Jose Luis Brea, en un mail llarg i sorprenent, ja que no ens coneixíem en persona). La idea, per dir-ho d’una altra manera, era analitzar -amb llibres, tallers, debats- el paper de la cultura com a forma de govern de la ciutat. Després de tot allò i d’aprendre tonelades de coses treballant amb Jaron Rowan, Clara Piazuelo, Eli Lloveras i Marc Vives, el meu interès va passar d’analitzar sota quins mitjans i en quines condicions es produeix cultura, signes, llenguatge o un imaginari urbà com el de Barcelona, a veure de quina manera dinàmiques molt similars s’estaven produint en espais de cooperació, gestió comunitària o d’acció social.

En el teu discurs, el marc de context sol ser la ciutat; i no una ciutat qualsevol. S’entreveu, una urbs metropolitana, amb diversos barris i districtes, amb una determinada escala cultural i socioeconòmica, conscient d’un cert tourist appeal que li permet assajar (i ser criticada a partir de) certes polítiques culturals. Em pregunto, arran d’això, si seria possible que a nivell local o municipal es donessin les condicions adequades per a una voluntat de reapropiació dels recursos compartits que podrien caracteritzar un espai autogestionat, però que no obstant això tinguessin com a objectiu un impacte internacional, una determinada competitivitat artística (no dic que hagi de ser aquest l’objectiu…) ¿És possible extrapolar la idea de l’autogestió a un nivell macro, dins l’àmbit cultural?

Podríem pensar que per tal que institucions de gran calat esdevinguin institucions autogestionades, hi ha dues vies: o bé “es pren” l’Estat per canviar-les -entenent l’Estat no com una cosa, sinó com una batalla entre interessos contraposats de classe-, o bé la base social productiva (digues-li classe obrera, precariat o classes mitjanes en descomposició) empenyen els processos de col·lectivització de recursos (treball, habitatge, menjar) a través de les seves pròpies institucions cooperativistes. I després d’aquesta idea, així, una mica caricaturitzada, penso en la teva última pregunta. És possible extrapolar la idea de l’autogestió a un nivell macro, dins l’àmbit cultural? Imaginem que, a través d’un concurs públic (per exemple, per a la direcció del CCCB, que hauria de passar aviat), guanya un projecte de direcció que inclou un canvi en el govern d’aquesta institució cultural, incloent un full de ruta cap a l’autogestió. El tema de fons és que, si no tens a tota la capa funcionarial/laboral que treballa en aquest espai convençuda que el poder centralitzat d’aquesta institució ha de redistribuir, difícilment ho aconseguiràs, encara que tinguis el suport del govern local o, si m’apures, de tot el sector cultural. Si no hi ha demanda i força social, l’autogestió és com un pollastre que corre sense cap, una ficció sense matèria, un ideal utòpic amb el qual pots fer una exposició sobre el tema i poc més. Dir que un nou equip directiu crearà una institució autogestionada és com dir que Joan Carles I va crear la democràcia.

La producció cultural actual. Crítica o acomodada?

La producció de signes i de patrons de vida, o el que podríem anomenar així, en general, “cultura contemporània”, és una cosa infinitament àmplia. Si algú vol percebre la cultura contemporània com quelcom hedonista, ociós i frívol, que ho faci amb tota llibertat. Amb això vull dir que per descomptat no posaria cap norma aquí. Però si parlem des d’una certa perspectiva crítica, i sense intenció de posar-me dogmàtic i dir “com s’ha d’actuar”, d’entrada trobo a faltar que en els circuits formals de producció cultural es produeixin demandes que no siguin gremialistes o merament sectorials. El camp cultural i artístic pateixen d’un meliquisme crònic. Si hi ha hagut en algun moment cultura crítica que estava articulada, no que “parlava de”, sinó que estava “arrelada a” certes demandes de la crítica social, era perquè es plantejava com un instrument o com un espai productiu més per empènyer el canvi social. “Cap cultura sense drets socials” que deien els treballadors i treballadores intermitents de l’espectacle a França, ¿pot haver un lema més potent que aquest?. En general, fins i tot durant i passat el cicle 15M, la cultura contemporània institucional (i els actors i col·lectius que la conformen) ha tendit a parlar del conflicte social com un tema, com una font de producció estètica.

Pot l’autogestió en el canvi artístic ajudar a conquerir drets que van més enllà de l’àmbit artístic?

No li donaria a l’autogestió la vareta màgica democratitzadora, però entesa com a govern col·lectiu i democràtic d’aquells que produeixen, l’autogestió planteja un trencament en les relacions de poder. En qualsevol àmbit de producció/consum, el normal és que qui produeix no sigui el propietari ni tingui amb prou feines algun dret sobre els mitjans de producció. Dit d’una altra manera, el que sosté la nostra existència (habitatge, menjar, cures) està supeditat al nostre treball (precari). Una vida on treballes de manera intermitent per projectes, on has de competir per un espai de treball reduït, que t’empeny a l’endeutament o que et desplaça territorialment per no poder pagar el teu lloguer, és una vida sense autonomia. Col·lectivitzar la producció, proclamar i intentar practicar l’autonomia a través de la sindicació o el cooperativisme, suposa una pèrdua de poder de qui el posseïa anteriorment. El poder no és un joc de suma zero -on si jo guanyo, tu perds poder- però se li assembla molt. Plantejar l’autogestió com un conflicte de poder ja deixa de ser un joc retòric. El cas és que en l’àmbit artístic és molt difícil trobar pràctiques de col·lectivització. Fins i tot és difícil trobar processos de sindicació, on “el meu problema” de precarietat no és meu, sinó que és estructural i la solució passa per construir força col·lectiva. És una paradoxa que “la precarietat” o “la crisi” hagi estat un tema recurrent en la producció artística, però que al seu torn no hi hagi un espai de lluita col·lectiva i aliada amb altres processos de sindicació social per combatre el que està generant aquesta precarietat i aquesta crisi. Plantejar l’autogestió com a forma de posar en conflicte les relacions de poder podria ser una manera de tornar a plantejar un de les demandes històriques: l’accés a la cultura. Què seria avui l’accés a la cultura? És que aquest accés no passa perquè les comunitats productores puguin governar-se, generar les seves pròpies institucions i col·lectivitzar els seus recursos? Veig realment difícil que això passi en l’àmbit artístic barceloní. Hi ha més cultura del consens que del conflicte.

Autogestión és o ha de ser, d’altra banda, independència financera?

Crec que no és útil mesurar l’autonomia a partir de si reps diners públics o no, sinó per la capacitat que això no et faci dependent d’aquesta institució pública i que no dilueixi el teu verdader objectiu. Les relacions amb institucions sempre són complicades, han de ser complicades, hi hagi qui hagi al govern. Rebre diners públics per fer crítica institucional és una cosa que encara sorprèn (i enerva) fins i tot a gent del propi sector cultural, però crec que no podria haver-hi res més sa. En qualsevol cas, no sotmetre’s passa de vegades per mantenir una relació de col·laboració / conflicte amb la “font” de finançament, sigui pública o privada. Una mica a l’inrevés del que diu el refranyer: “sí mossegaré la mà de qui em dóna de menjar”. D’altra banda, encara que soni contradictori, sí que hi trobo tot el sentit al tòpic que si alguna cosa es finança a llarg termini únicament amb fons públics, acabarà perdent el seu objectiu i desactivant la seva autonomia. La història de Barcelona és una mostra de com desactivar espais d’organització autònoma a través de forjar xarxes clientelars. La independència financera és un objectiu desitjable -a través de quotes de socis, intercooperació, rendes de treball, finances ètiques- però no crec que això negui que hi hagi vies per finançar-se que, en el camí, plantegin contradiccions i que potser puguin apuntar models nous.

Què t’ha semblat l’exposició Autogestió, actualment a la Fundació Miró, i en el catàleg de la qual col·labores amb un text?

Doncs encara que hagi escrit un text per al catàleg, encara no he anat a veure-la. El text és sobre el concepte d’”autogestió” no sobre les obres, així que estic mig perdonat. En el seu dia ja li vaig comentar a Antonio Ortega que potser trigava una mica a visitar-la, però no fa gaire he rebut un mail seu per anar a veure-la en grup. Però, per mullar-me: segur que sonarà arrogant i poc previngut, però pel que he vist, crec que es compleixen algunes de les meves sospites. Em temo que l’exposició tracta l’autogestió com a tema i de manera força esmunyedissa. Per les obres incloses a l’exposició, sembla que es tracten qüestions com la precarietat, obres fetes amb recursos limitats, accions simbòliques de negació de la lleis fonamentals del camp artístic però integrant l’obra resultant en el propi camp. Crec que l’autogestió no és això. Crec entendre quin és el gest que fa l’Antonio, però crec que plantejar l’autogestió en l’àmbit artístic passa per apuntar els processos de col·lectivització dels mitjans de producció i de control dels circuits de difusió. Aquest és un anatema en l’àmbit artístic. Em refereixo, per exemple, a pràctiques i experiments com el Cinema Liberté, el cinema cooperatiu anglès dels anys 30, Prometheus Films o produccions com “ventres gelats” de Bertolt Brecht. També hi ha projectes avui com Metromuster o l’Antic Teatre, que plantegen una forma de produir i de tractar temes que crec són del tot coherents. Crec que a l’exposició el plantejament és més aviat conceptual i lúdic, però callo ja perquè encara no l’he vist. És significatiu que, en el programa d’activitats de l’exposició, s’incloguin sessions amb experiències de l’economia social i solidària, que poc o gens tenen a veure amb l’art contemporani. L’autogestió en els col·lectius d’artistes contemporanis, se sol utilitzar com una etapa inicial o com un trampolí per poder entrar en un circuit consolidat (en el fons, així ho vam fer nosaltres als inicis de YProducciones). Però processos de col·lectivització, de comunalització de recursos, d’autonomia davant del mercat artístic… la veritat és que no en conec.

La Marina es va passar els dos primers anys de la seva vida sense parlar: els hi van dir als pares que estava interioritzant. I tot i que ja fa un temps que ha après a parlar, segueix necessitant interioritzar. Per a després sacsejar, dubtar, ordenar i desordenar, celebrar. Hi troba política a molts llocs, i té un especial interès en allò subaltern, el “commons” i en els punts on tot això impacta amb l’expressió creativa.

Publicacions

27 març 2017

Entrevista a Ruben Martínez Moreno. “Si no hi ha demanda i força social, l’autogestió és com un pollastre que corre sense cap”

15 novembre 2015

I mullar-se en ella

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)