close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 agost 2019
Tema del Mes: Compartint arxiu 2019
Text número 4: “Fail better” de Sonia Fernández Pan (novembre 2015) i el número mensual d’A*DESK dedicat al Fracàs (maig 2019)

Des del volum de Whitechapel, Failure, fins a l’edició de maig de 2019 a A*Desk dedicada al tema, la proliferació de publicacions de crítica d’art sobre el fracàs en els últims anys és sorprenent. [1] Com molts dels textos a A*Desk indiquen —incloent-hi l’article anteriorment arxivat «Fail better» (2015) de Sonia Fernández Pan—, s’ha despertat un interès pel fracàs en els corrents contemporanis. Perquè el fracàs i el seu discurs s’han convertit en un mecanisme integral en la reeixida màquina del capital i la societat de control postdisciplinària (Gilles Deleuze). Autors, mentors, professors, organitzadors de conferències i entrenadors personals intenten ajudar a tothom a acceptar i afrontar els fracassos que impulsen l’incessant reajustament i retenció de les «habilitats requerides». L’actitud resolutiva nord-americana estima el fracàs, ara que la recentment descoberta humilitat s’ha adaptat de manera pragmàtica i operativa a les tendències del mercat.

I, tanmateix, al mateix temps, l’atenció que se li presta al fracàs ressona paradoxalment amb la catàstrofe monumental assolant el planeta, el pla tan estès de la fi dels temps per a l’antropocè i la creixent incertesa sobre la capacitat del capitalisme de retardar, molt menys revertir, el declivi que continua accelerant.

A l’altra banda del ben merescut escepticisme abocat sobre el tema es troben aquells textos i projectes a l’edició de maig de 2019  d’A*Desk que pretenen recobrar un potencial més radical en el fracàs. Aquests esforços tenen la intenció d’emprar el fracàs com un indicador que apunta més enllà del sistema en què l’element que fracassa és disfuncional. En canvi, la singularitat exacta de fracàs suggereix un altre sistema en el qual aquest element podria, fins i tot per primera vegada, assolir un ús, mentre que la perfecció del sistema existent retrocedeix en obsolescència inconclusa.

 

Notes

[1] Lisa Li Feuvre (ed.), Failure (London: The MIT Press, Whitechapel Gallery, 2010).

[2] Gilles Deleuze, “Postscript on the Societies of Control” in October, Vol. 59. (The MIT Press, Winter, 1992).

Peter Freund sol treballar en altres coses. Escriu per evitar fer art i fa art per evitar escriure. De vegades fa de curador per evitar el seu propi treball, però normalment això l’inspira a escriure o fer art.[www.peterfreund.art] Originari de la zona de la badia de San Francisco (EUA), el Peter es va traslladar a Barcelona el 2018 amb una excedència prolongada del seu càrrec de professor d’art al Saint Mary’s College de Califòrnia. El 2018-19 va tenir una residència d’investigació al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA_CED) i una residència d’estudi al Werner Thöni Artspace. El seu projecte curatorial, Retracted Cinema, es va presentar a Xcèntric (CCCB) el setembre de 2020 i el seguirà un article sobre el programa a Found Footage Magazine el 2021. Peter és artista visitant a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, 2018-actualitat, i membre fundador del col·lectiu d’artistes amb seu a Barcelona, Adversorecto, 2020.

Media Partners:

close