close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 setembre 2016
Vista de la exposición 'Andrea Fraser. L’1%, c'est moi', 2016. Foto: La Fotogràfica
“Estar” en alguna cosa

Marina Vives

No és gratuït que el treball sigui una de les primeres coses sobre les quals preguntem a algú quan volem saber d’aquest/a. Fa segles, als 90, una de les entrades estrella del flirteig era aquell mític “estudies o treballes?”. Després, això del treball remunerat es va convertir en una broma histèrica per a la joventut així que va passar a la història com a pregunta ganxo. A l’actualitat s’ha imposat el multitasking, més notòriament en àmbits com l’artístic, en què preguntar en què treballes és preguntar alguna cosa així com “en què estàs ara?”, sense que aquest “estar” hagi de ser complet, i en el qual aquest “ara” és indefectiblement finit. La manera en que poguem concentrar-nos en un sol projecte o treball defineix una mica també la nostra sort a la vida: alguns, els pocs, poden fer una cosa després de l’altra, però la majoria ens veiem abocats a tenir diversos calendaris ajustats avançant en paral·lel per arribar a final de mes.

Treball és diner, i diner implícit és el que també trobem a l’exposició monogràfica que el MACBA ha dedicat a un dels estendards de l’art de la crítica institucional, Andrea Fraser. Diner que mou el mercat, que alimenta els museus, que condiciona els artistes, que excita els galeristes, que menysprea becaris, que intervé, en definitiva, en cadascuna de les capes (“socials”) del món de l’art a les que Fraser apunta i del qual s’apropia a les seves performances ultra-teatralitzades.

Des de les incipients performances en què Fraser s’endinsava en la figura dels guies de museu i realitzava a partir d’aquí una reflexió autoreferrencial per necessitat, fins a la documentació textual que ha generat al llarg de la seva carrera … l’1% c ‘est moi és una exposició quasi didàctica. Un recorregut estructurat per temes/apartats (museus; globalització; una exposició molt bonica, oi?; fantasies rebutjades; dimensió personal i dimensió política; col·leccionat i arxivat) pretén mostrar per àrees un treball que en realitat es podria llegir de forma lineal a través d’una trajectòria coherent, amb poques (que si que n’hi ha) estridències. L’exposició abasta des dels primers referents basats en la crítica institucional dels 60 a la crítica econòmica, social i “globalista”, passant per la més vinculada a la subjectivitat i intersubjectivitat del feminisme. En totes les etapes, Fraser es nodreix de crítica teòrica per portar-la al seu territori, apropiant-se del seu contingut per a realitzar discurs i obra. Però què passa quan la crítica esdevé ens a criticar? Fraser apareix i es fa completa en cadascuna de les seves crítiques, i si bé ja va afirmar que “… Som la institució” [[la cita exacta és “No és una qüestió d’estar en contra de la institució: Som la institució. És una qüestió de quin tipus d’institució som, quin tipus de valors institucionalitzem, quines formes de la pràctica recompensem, i a quin tipus de reconeixements aspirem”, a “From the Critique of Institutions to an Institution of Critique”, Artforum, setembre de 2005]], sorgeix el dubte de si això és estratègia o és símptoma de que al final les formes han succionat la fi.

Salvant les distàncies, i potser per la presència a les obres com pel to crític amb el sistema, en aquest cas especialment l’econòmic i laboral dins i fora del món de l’art, es troba també el treball molt més proper de Raquel Friera, que s’articula així mateix amb una profunda consciència de gènere. Fa uns mesos vam veure a ADN Platform One year women’s performance 2015-2016 (The clock piece), un projecte inspirat en la performance One Year Performance 1980-1981 (The Clock piece) de Tehching Hsieh. En aquest treball, Friera reflexiona sobre el treball no remunerat realitzat per les dones a nivell domèstic. Però al seu haver s’hi troben també peces com La selva laboral, on qüestiona males pràctiques laborals dins i fora de l’àmbit cultural, o El brillo del arte, sobre la invisibilitat del personal de neteja, no tan sols al món de l’art; Deutes sense interessos, on reflexiona sobre el concepte del deute; o L’art de Vendre, on fa un símil entre la venta comercial de botiga i la venta en el món de l’art. Aquestes peces, entre d’altres, formen part d’una trajectòria artística crítica tant amb el sistema-art com amb el sistema-món.

Són moltes les formes de relacionar-se amb el treball i la institució laboral i econòmica, moltes les formes d’”estar” en alguna cosa, tant a nivell de pràctiques institucionals -la resposta variaria si, com Fraser, adoptem el paper de col·leccionista o de l’artista- com des del punt de vista d’implicació, protagonisme o intensitat. Així i tot, mai és massa la crítica orientada a senyalar males pràctiques, situacions abusives i contextos pejoratius, sigui des del MACBA o des d’un carrer del Raval. En la realitat complexa que acompanya i envolta l’art, cal no oblidar que aquest pot ser canal, mitjà i fi per apuntar a disfuncions socioeconòmiques del món en què vivim.

La Marina es va passar els dos primers anys de la seva vida sense parlar: els hi van dir als pares que estava interioritzant. I tot i que ja fa un temps que ha après a parlar, segueix necessitant interioritzar. Per a després sacsejar, dubtar, ordenar i desordenar, celebrar. Hi troba política a molts llocs, i té un especial interès en allò subaltern, el “commons” i en els punts on tot això impacta amb l’expressió creativa.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)