Excèntrics, moleculars i inmateriales: MOR, un Museo Oral de la Revolució

Entre el museu i la ciutat hi ha una relació contractual (entenent la ciutat com a infraestructura d’ens privats i no privats que es relacionen). Marina Garcés Marina Garcés [[Marina Garcés, Un mundo común (Barcelona: Ediciones Bellaterra, 2013).]], planteja que aquest contracte és una ficció calculada, i s’ha inventat amb uns propòsits que podem imaginar. En aquesta comunitat de propietaris en què vivim, el museu (com un propietari més) realitza el seu exercici de submissió i obligació cap als poders dominants. Té una relació autista amb el seu entorn, caracteritzada per la incapacitat d’establir contacte verbal i afectiu amb les persones.
No hi ha un acte de la parla que estableixi un veritable nexe entre la parella que configura el “museu-propietari” i l’ “individu-sense-res-a-perdre”. La seva veu va quedant confiscada en el seu propi recinte, més encara conforme els focus culturals es desplacin a espais més petits, espontanis, sense vincles contractuals de cap tipus i en sintonia amb altres relats.

La veu confinada, la veu llibertària. Amb quina d’elles estem dirigint les nostres reivindicacions? Estem segurs que la nostra veu no està parlant des del confinament? El desvergonyiment del sistema capitalista és tal, que ni protestar ni revelar-se a la manera antiga serà suficient. Ens hem convertit en aquest enorme “pare” que intenta dialogar amb aquest fill autista que determina tota la vida. I dic “fill”, perquè hem d’assumir que el que tenim és fruit també del que co-creem i permetem conformar.

Recentment es va obrir l’arxiu MOR, un Museu Oral de la Revolució, concebut per Beatriz Preciado i realitzat a partir de la investigació i la col·laboració dels alumnes del PEI (Programa d’Estudis Independents) del MACBA. Arxiu-exposició performatiu i sonor, el MOR es va estructurar en tallers, performances, itineraris pel Raval i interpretacions públiques d’enunciats, discursos o manifestos. Totes les activitats es van traçar partint del qüestionament sobre com fer audibles (en el context del museu i de la ciutat contemporània) els llenguatges històrics de transformació social, i inventats per les minories racials, de gènere, sexuals, corporals i de diversitat funcional i cognitiva.

Des Tussaint-Louverture, Olympe de Gouges, Jean Deroin, Karl Ulrich i Larry Kramer entre d’altres, s’han escoltant veus de cossos abjectes que s’han declarat subjectes polítics sense haver tingut dret a parlar públicament. Com succeeix això? va preguntar Rancière. Es va convidar als artistes i participants a respondre aquesta i d’altres preguntes: Com s’inventa una escena de l’enunciació? Quina és la “veu contemporània” que irromp en el llenguatge de la llei per interrompre el seu funcionament unívoc? Va qüestionar J. Butler.

Moltes de les experiències a què es fan referència a l’arxiu MOR deixen clar que hi ha un valor important en la manera en què les minories llancen enunciats construïts col·lectivament. De forma molecular, microscòpica, excèntrica i no per això inexistent. Amb el mateix efecte acumulatiu que ens va provocar als participants, l’experiència d’intensificar l’escolta en la foscor o l’enunciació d’actes de la parla, la oralitat del que s’ha dit va passar de imperceptible i individual col·lectiva i corpòria. Ressonàncies, ecos, veus. Ja no eren les nostres, sinó de tots.

La invitació a entendre ara la potència de la nostra situació com una conjunció concreta de cossos, sentits, tasques, rutines, i interrupcions era clara, i ens conduiria a assumir que els cossos que “es continuen”, diu Marina Garcés, tindran la possibilitat de construir una veu composta de multitud, orgànica i diversa. Aquesta concatenació de cossos nascuda de la efracció construeix sens dubte una riquesa col·lectiva. Per uns dies, el MOR va donar una treva a la parella “museu- propietari” i “individus-sense-res-a-perdre”, afavorint la possibilitat que comencessin a escoltar-se. És una invitació oberta en el temps que valdria la pena repetir.