close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

23 octubre 2013
Vandalismo_Virgen.jpg
Fan mal les exhibicions?

Claudio M Iglesias


Quan es diu que una exhibició fa mal o pertorba un espectador o un sistema, es fa el comentari des de cert beneplàcit humanista, i per dir-ho així, clínic: suposem que sacsejar els prejudicis del públic o enfrontar-lo amb els seus traumes o colpejar seves convencions arrossega alguna possibilitat d’engrandiment o elaboració de part del, diguem-ne, subjecte. Demanem això: volem exhibicions que facin mal, però no seriosament. Ningú vol que massacrin al públic de veritat. Torturar, sí, però dins de certs límits fixats, ni més ni menys que per Aristòtil per al teatre.

I no obstant això, els danys severs, la veritable carnisseria, és donen més aviat en la matèria de tots els dies en el treball de les exhibicions: obres mal triades, mal historitzades, polítiques culturals imprudents, textos que no diuen res… Demanem això, també: una mica de pietat, almenys; visitar una mostra en una institució sense la sensació que estem anant a veure el lloc d’un accident automobilístic.

Els crítics, particularment, patim el tema d’haver de distingir entre diferents tipus d’iconoclàstia: una cosa és la forma com els compositors soviètics maltractaven el piano i una altra és certa manera de penjar exhibicions d’art dels anys ’60… Però la principal diferència és que qui pateix tots aquests danys, però, no és un espectador amb un fòrum intern dotat dels recursos necessaris per debatre els seus propis prejudicis, sinó un objecte privat de mitjans per defensar-se, que amb prou feines aconsegueix despertar l’empatia d’un compassiu crític. Aquí és on els advocats del diable es converteixen en advocats de pobres.

Claudio Iglesias és un crític de Buenos Aires, Argentina. Els seus darrers llibres publicats són Corazón y realidad (Consonni, Bilbao, 2018) i Genios pobres (Mansalva, Buenos Aires, 2018).

Publicacions

23 octubre 2013

Fan mal les exhibicions?

28 juny 2019

Context: Argentina

03 juny 2019

Dies guanyats

28 maig 2018

Un temple en vida

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)