Fermentació i feminisme. Conversa amb Lauren Fournier

Molts dels plats típics de la nostra dieta inclouen fermentació: no només la cervesa, sinó també el pa o el formatge són “cuinats” per microbis i llevats. Vaig saber, en un sopar amb amigues entre vapors de vi, que fins i tot aquesta beguda presenta a més un preciós “vel de flor” –una capa de llevat- per a la seva protecció i criança. En algunes latituds s’inclou la fermentació en la preparació de begudes alcohòliques, com la chicha colombiana o la kombutxa xinesa, o en aliments, com el xucrut alemany, el miso japonès o el kimchi coreà. El caràcter gastronòmic, patrimonial i col·lectiu de la fermentació ens permet parlar d’ella literalment i metafòricament, així com relacionar-la amb alguns discursos disruptius: materialitza una “simbiosi entre espècies i coevolució, accessibilitat i biodisponibilitat, preservació i transformació, futur i supervivència – que es relaciona amb la biodiversitat, per exemple, i finalment, amb la reducció del mal i la cura. Tant d’una mateixa com d’altres”, assenyala Lauren Fournier.

Fournier (Regina, Canadà, 1989) és comissària, escriptora, artista i investigadora. És autora de “Fermenting Feminism”, un programa artístic mutant centrat precisament en el potencial simbòlic i material d’aquest procés. Iniciat en 2017 amb el Laboratory for Aesthetics & Ecology, “Fermenting feminism” ha tingut fins ara cinc cites diferents amb projeccions, sessions d’escolta, exposicions col·lectives, reunions experimentals, una publicació d’autoria col·lectiva i coeditada i un festival de performance amb peces de Regina de Miguel, Leila Nadir, Zoë Schneider, WhiteFeather Hunter o Sarah Kantrowitz, entre altres.

 La fermentació és un procés natural d’enriquiment en què la “mare” procrea, regenera, alimenta, cuida i s’autoreplica o actualitza. En la seva versió física i figurada, això és per a Fournier una forma d’acostar els feminismes contemporanis transnacionals. El seu interès principal estreba en la doble capacitat de conservar i canviar, “aquesta capacitat de preservar, retenir i honrar el passat i al mateix temps transformar, prendre noves formes i configuracions”. Amb les referències a la “mare” i a l’alimentació tornem a la llar en un sentit reivindicatiu com a espai no colonial de cura i protecció, de temps lents, de llegat matriarcal, del “fes-ho amb altres” i d’alliberar processos. Exemple d’això és PEFA Projects, un projecte desenvolupat per Sean Roy Parker que realitza fermentacions col·lectives amb objectius educatius ecologistes des de l’art comunitari, obrint espais comuns a la reflexió-acció col·lectiva sobre la despesa, la reutilització, l’entorn natural, el DIWO i l’alimentació sana, generant comunitats afectives.

Prenem la casa ja no com l’espai simbòlic d’opressió com Martha Rosler o Chantal Akerman, sinó com un obert i d’apoderament en què podem fugir de l’ansietat i la instantaneïtat capitalistes, dels precuinats i els envasaments de plàstic o l’alta cuina masculinitzada. És una casa oberta a la vivència col·lectiva com el restaurant FOOD de Caroline Gooden i Gordon Matta-Clark (1971, Nova York), que van entendre la digestió com una altra manera d’ocupar l’espai o com Espai Nyamnyam, els processos de cuina col·lectius del qual constitueixen experiències culinàries feministes.

 Fournier reconeix les ecologies queer de la fermentació pura (wild fermentation) de Sandor Katz, autor de “Fermentació Pura: el sabor, el valor nutricional i l’art que tanca l’elaboració d’aliments vius” (Chelsea Green Publishing, 2003), com un punt de partida en la seva pràctica. “En contrast amb l’ús de cultius comprats, preenvasats, potser produïts en sèrie o morts per a fermentar begudes i aliments, la fermentació pura fomenta l’ús de bacteris i llevats preexistents en un entorn determinat per a integrar-se en el recipient de fermentació donat i servir com a catalitzadors per a la fermentació”. Segons la comissària, la tensió que es produeix entre aquest recipient i el seu exterior en termes de receptivitat o absorció és important per a entendre la política feminista inherent a aquesta pràctica. El ferment activat fa olor, sona i bombolleja, desbordant el continent: està viu.

Aquesta és una relació simbiòtica entre espècies en què l’ésser humà no exerceix cap hegemonia sinó que tan sols col·labora: s’entén com un activisme feminista interseccional. Fermentació com a sororitat, connexió física. Mengem per a estar connectades: incorporem els microbis al nostre microbioma i ells ens incorporen, al seu torn, en el seu ecosistema. Aquest agermanament amb altres espècies, entre els éssers humans habituats a un creixent individualisme i amb altres objectes constitueix una de les propostes fortes de la fermentació en termes de política feminista: és una sort de transcendència del jo com a subjecte tancat, una obertura ontològica cap a tota la resta. En efecte, no només ens connecta amb altres éssers vius, també amb el tecnològic com a extensió del viu: prenent aquí a Donna Haraway, podem entendre els Microbial Selfies (2017) d’EcoArtTech (Leila Nadir i Cary Peppermint), com recorda Fournier, en què gràcies a una adequada combinació de programari i maquinari, uns microbis poden prendre’s selfies i editar-los en funció d’una sèrie de variables com el PH, el color o l’oxigen detectats; facilitant la recuperació d’una memòria cultural desapareguda després de l’“amnèsia industrial”.

Aquesta lectura del procés biològic-material de la fermentació s’emmarca en una ontologia de cort més spinozista que cartesiana, proposta pels nous materialismes de Karen Barad o Isabelle Stengers, el vitalisme de Jane Bennett o la necropolítica d’Achille Mbembe i de Fred Moten i Stefano Harney que esmenta Fournier. Connectada així amb els Women Studies, els Food Studies i el pensament postcolonial, no tant com una genealogia sinó com “un bombolleig de diferents formes i extensions i diversos efectes, al llarg de la història”, la fermentació pensa el menjar com un element social travessat per moviments colonials o factors de classe i gènere, tal com fa “Sugar organ”, del Laboratory of Aesthetics and Ecology en la mateixa publicació de “Fermenting Feminism”. La fermentació és per tant una pràctica liminar situada en els marges de l’“art, la ciència, la tecnologia, el disseny, la cuina, la preparació de begudes, la bruixeria i l’especulació”: entre la recepta, l’escultura, la peça d’art relacional i l’experimentació en el laboratori. Un laboratori que ha estat negat a la dona-objecte de coneixement i que es democratitza en convertir-se en una sort de cuina d’un subjecte-queer. És aquest un coneixement encossat (teòric-pràctic): ja com a performance, workshop, “reunió basada en un element comunitari”, o ja com a interpretació dels signes que els microbis ens ofereixen i per als quals no disposem d’un manual o fórmula exacta. La imprevisibilitat del comportament dels microbis fa que hàgim de revisar-los, protegir-los, atendre’ls, aprendre dels sons que emeten, del canvi de tonalitat i del sabor, per a així detenir el procés en el punt d’acidesa desitjada.

 Així, la fermentació ens serveix -de nou metafòricament i físicament- per a pensar noves formes de ser, de pensar, de crítica, de col·lectivitat i de govern a partir d’una aliança interespècie que ens senti juntes al voltant d’una taula per a transformar des de les cures.