close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 febrer 2019
Història de Tres Germanes

Joaquín Jesús Sánchez

«Ens agradava la casa perquè a part d’espaiosa i antiga (avui que les cases antigues sucumbeixen a la més avantatjosa liquidació dels seus materials) guardava els records dels nostres besavis, l’avi patern, els nostres pares i tota la infància». Com sabeu, Casa tomada és un conte de Julio Cortázar en què dos germans solterassos  i desocupats («no necessitàvem guanyar-nos la vida, tots els mesos arribava plata dels camps i els diners augmentaven») van perdent estances de la seva casa per culpa d’una invasió sense nom. «Han pres la part del fons». Encara que l’associació no és directa, vaig recordar-me d’aquest conte al veure uns fragments de Tres hermanas, el documental que la directora Blanca Bonet estrenarà en els mesos vinents. Les germanes en qüestió són unes ties-àvies de Bonet, solteres i nonagenàries, que han passat la vida tancades en un casalot sevillà fent art. L’obra és d’allò més singular: una d’elles copia, en grans tapissos, obres del Renaixement que han vist en diapositives (tenen un àlbum completíssim, com aquells que es feien servir per ensenyar Història de l’Art, que van fer servir per aprendre a pintar, copiant projeccionsdels grans mestres; treuen les diapositives i les miren, com qui té un reliquiari). També fa molts retrats de toreros. Una altra imita quadres famosos substituint els personatges per gats. La tercera pinta d’una manera sorprenentment contemporània, però, en compensació, conviu amb el seu got dissecat.

Les pràctiques marginals poden donar-se en els llocs més inesperats; fins i tot en un lluminós casalot sevillà. Això té el seu perill, perquè l’entorno podria confondre’ns, i entendre com una distracció allò que es fa per necessitat –gairebé, direm, per supervivència. No és d’estranyar que unes senyores des’entretinguin fent quadrets. L’art ha servit, des del romanticisme a aquesta part, com un entreteniment aristocràtic: una forma de treball ociós, subjecte a uns mecanismes de producció excepcionals; perquè encara que es faci amb les mans, sembla fet amb l’esperit. Passar l’estona als matins a l’estudi, sense les insipideses de l’ofici artístic –vendre l’obra, viure amb mancances, batallar amb galeristes, crítics i fauna similar, etcètera– perquè es viu de les rendes, és un alegre passatemps en el qual no es corre perill. Pintar com ho feia Cayetana de Alba. A més, què hi ha més burgès o distingit que tenir la casa plena de quadres, bustos d’emperadors romans o vasos de cristall de roca?

No obstant això, el cas de les germanes Mencos és sorprenent, perquè elles no han fet altra cosa que viure en aquella casa i fer aquella obra (la gent entotsolada sempre és fascinant). La decoració és un procés poc conscient de domesticació de l’espai, el mecanisme pel qual un lloc aliè es fa propi. S’ha de tenir present el context: quan elles fadrinejaven, una dona no «marxava de casa», sinó que canviava la del pare per la del marit (la solteria té aquí un matís topogràfic). La construcció de la subjectivitat té les seves dificultats en aquestes condicions: si alliberar-se del matrimoni permet operar amb certa autonomia, habitar la casa familiar obliga a acceptar un espai i uns estris que són estranys en la mateixa mesura en què són propis. Les tres germanes han folrat la casa de cap a peus, i encara que el que fan és diferent, obeeix tot a un mateix propòsit: l’apropiació de l’espai; resguardar-se no només de la influència dels seus avantpassats, sinó cada una de les altres dos. En certa manera, l’obra de cadascú separa el terreny del seu artífex i el configura d’una manera peculiar. Hi ha una prova extravagant d’això: una ha dissimulat la porta de la seva habitació fent-la semblar una biblioteca. Com ja se sap, tota casa que es preui ha de tenir una porta secreta.

Un comentari sobre les obres. Se sol repetir, particularment des dels estudis visuals (la multiplicació de les disciplines sense necessitat) que l’art produeix imatges, malgrat que al llarg dels segles ha produït objectes abundantíssimament. Els objectes artístics, a més, són summament desitjables, i un voldria emportar-se’ls a casa seva, posseir-los i conviure amb ells. És difícil comprar El naixement de la primavera, però es pot copiar d’una diapositiva, no per aprendre de Botticelli (en el sentit en què s’exercita la tècnica copiant els mestres), sinó per fer-se amb l’obra i col·locar-la sobre el sofà. El desprestigi de la reproducció es compensa molt hàbilment amb l’aurèola de l’obra pròpia, que queda clarament ressaltada quan es canvia el temple pel teixit o el cap de Carles IV pel d’un gatet. Aquesta relació amb les grans obres podria llegir-se a la lleugera com una banalització de l’original i de la seva aura, quan és just el contrari: no es desitja la imatge de l’obra sinó l’obra mateixa; i davant aquesta impossibilitat, s’arranja un simulacre. Quan miren el catàleg de diapositives estan llegint una llista d’objectes anhelats, que amb el seu enginyós mètode poden adquirir. «Jo anava molt al museu i anava sempre a veure aquell. Aquell quadre, no sé, té alguna cosa… és que t’enamora. Són coses que t’enamoren». L’excentricitat de les seves còpies evita que les acusin d’impostores (no corren el risc que algú cregui que estan fent passar un quadre dolent per un de bo) a la vegada que les permet viure en el seu museu particular, entre botticellisvan eycks i goyes. «Aquest l’he fet jo» diu, assenyalant la diapositiva.

A la vegada, tot això opera en una lògica de reivindicació personal. En la conferència sobre la ceguera –que va aparèixer editada a Siete noches (1980)– Borges, després de descriure la seva «modesta ceguera personal», comença a enumerar la vida i circumstàncies d’un enfilall de cecs il·lustres: Homero, Milton, Groussac, Joyce. El que aconsegueix amb aquest artifici és atribuir-se una parentela il·lustre, col·locant-se com el descendent d’una llarga estirp de cecs prodigiosos. Refent les obres dels grans mestres es pot afirmar, sense temor a equivocar-se, que un és artista, no un mer copista.

A la casa de les germanes Mencos es reuneixen unes condicions molt específiques que em susciten, com a mínim, curiositat. Els problemes de la reclusió i la folgança els han canalitzat a través d’una producció artística molt singular, exposada molt poques vegades i en llocs molt pintorescos (cases palaus i llocs així). Blanca Bonet m’explicava que al principi pintaven sobre les parets. Em va recordar a l’estudi de Miró a Palma, que està copiosament pintarrejat. És una pràctica molt íntima, un gest quasi consagratori, com quan s’ungeixen els altars i els murs d’un temple. Crec que les germanes Mencos han entès l’art com una pràctica de resistència, darrere la qual parapetar-se vers les ingerències del món: el matrimoni, la descendència, la vida social, etcètera. Així, vista des d’aquest angle, tota aquesta obra delirant i marginal es connecta amb una de les grans motivacions de la història de l’art. La progènie llustrosa no els hi ve per copiar els grans mestres ni per la hidalguía andalusa, sinó per adscriure’s, potser sense saber-ho, a aquesta idea –si es vol, romàntica– de practicar l’art com un acte íntim de resistència. Si hi ha alguna cosa valuosa en tota aquesta producció embogida –i fins a un cert punt decadent–, crec que deu ser això.

Imatges: Fotogrames del documental en preparació “Tres Hermanas”. Cortesia: Blanca Bonet.

Joaquín Jesús Sánchez (Sevilla, 1990) és crític d’art, escriptor i comissari independent. Llicenciat en Filosofia i màster en Història de l’Art Contemporani i Cultura Visual, escriu en prestigioses publicacions nacionals i internacionals i algunes altres que no ho són tant. Investiga assumptes alambinats i fascinants. Dedica gran part del seu temps a intentar memoritzar l’obra de Borges i sent predilecció per la literatura gastronòmica.

Publicacions

05 febrer 2019

Història de Tres Germanes

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)