Flaming Ears

1.
En aquells vertiginosos darrers anys vuitanta i primers noranta del segle passat —la fi de la història, per a alguns—, mentre queia el Mur de Berlín, la Unió Soviètica es dissolia i l’eix Thatcher-Reagan feia estralls a banda i banda de l’Atlàntic, naixia alguna cosa queer i canalla. La crítica i teòrica del cinema B. Ruby Rich va batejar allò que començava a emergir com a New Queer Cinema, donant nom a una constel·lació de pel·lícules, majoritàriament, tot i que no exclusivament, nord-americanes i britàniques, que orbitaven al voltant del desig no normatiu i les sensibilitats que l’acompanyaven^[1]B. Ruby Rich, «New Queer Cinema», Sight & Sound, vol. 2, núm. 5, setembre de 1992, pp. 30–34; reimprès a New Queer Cinema: The Director’s Cut (Duke University Press, 2013)..

2.
A Viena, Ursula Pürrer, A. Hans Scheirl i Dietmar Schipek, un trio de cineastes insurrectes, imaginaven el futur. En el seu llargmetratge Rote Ohren fetzen durch Asche (estrenat en anglès com Flaming Ears) (1991/1992), ens llancen al caos de l’any 2700, a la ciutat d’Asche, una metròpolis distòpica reduïda a cendres. Construïda al llarg de dos anys i poblada per un elenc heterogeni d’amistats, antigues amants i companyes de viatge, la ciutat imaginada i els seus habitants es fonen en una quimera tan estranya com seductora^[2]Remake. Frankfurter Frauen Film Tage, «Rote Ohren fetzen durch Asche / Flaming Ears», programa de restauració, 2019..

3.
Segons explica la història, Pürrer va conèixer Scheirl a Viena a mitjans dels anys vuitanta i d’aquí va sorgir un ménage à trois entre totes dues i una càmera Super 8. La parella es refereix als curtmetratges d’aquella època, rodats majoritàriament a l’apartament de Pürrer, com a «pel·lícules casolanes de punk lèsbic»^[3]«Flaming Ears (1992)», 366 Weird Movies; vegeu també Sixpackfilm, filmografia d’Ursula Pürrer.. És evident que aquells primers experiments domèstics van establir les bases de les configuracions queer que vertebren Flaming Ears, una instantània distorsionada de l’escena lèsbica vienesa, és a dir, una camarilla underground d’artistes, músics i tota mena d’inadaptats.

4.
La pel·lícula es va estrenar en anglès amb el títol Flaming Ears (Orejas en llamas). El trio va optar per una fórmula més concisa i contundent que la que hauria ofert la traducció literal de l’alemany, una cosa així com Les orelles vermelles s’obren pas entre les cendres. Per no parlar de l’atractiu afegit d’invocar Flaming Creatures (1963), el clàssic de culte del Downtown novaiorquès de Jack Smith, de baix pressupost i inclassificable. I, com aquella pel·lícula anterior el títol de la qual reverbera en el seu, Flaming Ears sent predilecció per allò estrafolari i pervers, cosa que podia irritar el públic, inclosos els qui abandonaven les projeccions indignats o qualificaven la pel·lícula de «repugnant»^[4]Holly Willis, «Reckless, Greedy and Dangerous: Angela Scheirl Talks About Flaming Ears», Filmmaker Magazine, hivern de 1993..

5.
En els meus molts i malaguanyats intents d’escriure sobre aquesta indòmita peça de la història del cinema, tornava una vegada i una altra al circ com a arquetip o forma, i a aquest grup de conspiradors com una mena de companyia itinerant de marginats i éssers estranys. És una analogia curiosa, però pertinent: una troupe que porta el seu món al damunt, tant el vestuari, l’atrezzo i els decorats com els cossos necessaris per donar-los vida. Flaming Ears es va fer amb aquest esperit i amb aquests mitjans: Pürrer, Scheirl i Schipek van compartir les tasques de producció, es van anar passant la càmera, van escriure el guió i van fer en gran part el vestuari, la música, els decorats i els efectes especials^[5]Ibid.. Quan Viena —una ciutat del segle XIX tant en l’aparença com en els costums socials— no els va oferir el món que els nostres cineastes anhelaven, van sortir disparats a rodar a Hamburg i Nova York carregats amb el vestuari i l’atrezzo.

6.
Al tercer o quart visionat, vaig començar a frustrar-me davant la gairebé impossibilitat de seguir la trama, si és que es pot dir que Flaming Ears en tingui cap. Com va escriure algú, Flaming Ears no és «una pel·lícula narrativa, sinó un deambular burlesc per un erm lèsbic»^[6]BL Panther, «Flaming Ears Is a Queer Dystopian Romp Through an Uncertain Future», INTO, 5 de juny de 2023.. Si m’obliguessin a oferir-ne una sinopsi, aquesta serviria tan bé com qualsevol altra: Spy és una dibuixant de còmics la impremta de la qual ha estat incendiada per Volley, una artista de performance piròmana, i decideix venjar-se’n. La persecució la porta al club on actua Volley, però Spy rep una pallissa abans de poder avançar gaire en els seus propòsits de venjança. Nun, l’amant extraterrestre de Volley, enfundada en cuir vermell incandescent, troba Spy ferida i se n’enamora. El que segueix és un triangle cada vegada més inestable de desig, gelosia, traïció i violència^[7]Sixpackfilm, «Flaming Ears / Rote Ohren fetzen durch Asche», catàleg cinematogràfic..

7.
En el seu assaig “New Queer Cinema”, publicat a Sight & Sound el 1992, B. Ruby Rich va condensar la teatralitat indòmita de la pel·lícula en descriure-la com a posseïdora d’«una atmosfera de cabaret, runa i venjança»^[8]B. Ruby Rich, «New Queer Cinema», Sight & Sound, vol. 2, núm. 5, setembre de 1992, pp. 30–34.. La sensualitat crua i improvisada de cada escena s’imposa a qualsevol forma de trama o narració. És un cinema de textures aspres i —potser aquest és el seu recurs més enginyós— de so exagerat, tots dos al servei de les qualitats materials de la posada en escena.

8.
Quan Scheirl descriu les seves primeres pel·lícules en Super 8 amb Pürrer com a performances per a la càmera, destaca «la performance, el gest, la pose». Flaming Ears expandeix aquest dispositiu íntim per a dues persones i el converteix en una cosa multitudinària, un cor desenfrenat de cossos procedents de l’entorn lèsbic dels cineastes, cosa que assoleix la seva expressió més vívida en les escenes del club nocturn, on la gent es contorneja, balla, posa, folla…

9.
Les empremtes de les influències de Pürrer, Scheirl i Schipek es poden rastrejar al llarg de tota la pel·lícula —l’abrasivitat DIY del punk i el post-punk; les provocacions corporals i confrontatives de VALIE EXPORT; la teatralitat ocultista de Kenneth Anger; el deliri camp de Jack Smith; el melodrama cruel de Fassbinder i l’artifici barroc d’Ulrike Ottinger; i, potser de manera menys previsible, la destresa coreogràfica del cinema d’arts marcials de Tsui Hark i King Hu—.

10.
Situem tot això sobre la conservadora societat vienesa com a teló de fons, assenyalada en part pels símbols catòlics disseminats al llarg dels 84 minuts de la pel·lícula. Aquí tenim l’església, sacsejada i convertida en objecte de joc com si fos un vell element d’atrezzo. Com anuncia la introducció de la pel·lícula, Asche és un lloc —una mena d’inversió de Sodoma i Gomorra— on és «molt improbable que una ànima pura sobrevisqui». Diguem-ne, si es vol, escatologia queer. O carnaval lèsbic. L’ordre de les coses queda capgirat en aquest món trastocat d’esdeveniments estranys i estridents.

11.
Quan, en una seqüència animada dels primers minuts de la pel·lícula, un personatge cau davant d’un fons de flames, som davant d’un descens des de la gràcia prelapsària cap al món caigut en pecat? I si tot ha quedat capgirat, quina mena de plaers perversos l’esperen?

12.
Del llatí cadere, «caure, enfonsar-se, assentar-se, declinar, perir», deriva la paraula cadàver^[9]Oxford English Dictionary, s. v. «cadaver».. Però aquí la mort difícilment es pot considerar un assumpte seriós: al capdavall, els personatges de Flaming Ears moren més vegades de les que es poden comptar i tornen a la vida tantes altres.

13.
Al quart o cinquè visionat de Flaming Ears, estic frustrat i força desanimat per la meva incapacitat de treure l’entrellat d’aquella ràfega inicial de gestos absurds, accions i digressions verbals inconnexes. Poc després, però, apareix davant nostre la ciutat d’Asche reduïda a miniatura en una gran maqueta, com una totalitat radiant enviada per rescatar-me del bombardeig de sensacions, formes i imatges fragmentades. Per un instant s’insinua la promesa de poder relacionar les parts amb un tot més gran, abans que ens arrosseguin de nou al caos.

14.
La metròpolis imaginària d’Asche apareix en miniatura: una maqueta elaborada o, com he acabat pensant-hi, una ciutat de joguina els habitants de la qual són vestits, col·locats, aparellats, mutilats, assassinats, ressuscitats i reorganitzats capriciosament, com per la mà invisible d’algun entremaliat déu-nadó (o de tres). Per al pediatre i psicoanalista britànic D. W. Winnicott, els objectes transicionals com les nines, les mantes i els ossets de peluix són «abraçats amb afecte» i també «estimats i mutilats amb excitació»^[10]D. W. Winnicott, «Transitional Objects and Transitional Phenomena», International Journal of Psycho-Analysis, vol. 34, 1953, pp. 89–97; reimprès a Playing and Reality (Londres: Tavistock, 1971).. A través d’ells, l’infant descobreix la capacitat del món exterior de resistir tant el seu afecte com la seva agressivitat, cop a cop, esgarrapada a esgarrapada, mossegada a mossegada; és a dir, una mena de «destrossa’ls i a veure què passa», jugant amb una expressió que a hores d’ara ens resulta familiar.

15.
Pretén l’agressivitat de Flaming Ears —juganera, impostada i caricaturesca com és— transmetre algun tipus de lliçó als espectadors? Ho dubto molt. En tot cas, som davant d’un film que es rebel·la contra qualsevol intent d’encabir-lo en una paràbola o en el compartiment massa ordenat del cinema feminista.

16.
Flaming Ears és una producció excèntrica de ciència-ficció en què el joc, l’artifici i la construcció de la identitat són una crida apassionada contra el conformisme. Si la ciutat no pot oferir-te els mons que desitges, sembla dir-nos, reuneix uns quants amics i construeix el teu. Això sí, no t’oblidis dels llumins.

(Totes les imatges: Pürrer, U., Scheirl, A. H. i Schipek, D. (directors), fotogrames de Rote Ohren fetzen durch Asche(estrenada en anglès com Flaming Ears), Àustria, 1991/1992. Sixpackfilm. http://www.sixpackfilm.com/en/catalogue/2160/)

(Totes les imatges: Pürrer, U., Scheirl, A. H. i Schipek, D. (directors), fotogrames de Rote Ohren fetzen durch Asche (estrenada en anglès com Flaming Ears), Àustria, 1991/1992. Sixpackfilm. http://www.sixpackfilm.com/en/catalogue/2160/)