Fregar sílex amb pirita

Dear Mrs. Ramón Cruz,

I work for the publisher of Arvo Pärt, Universal Edition Vienna and on behalf of Arvo Pärt I would like to answer your inquiry which reached us from several sides.

 I‘m afraid I can’t offer you a personal meeting between Fito Conesa and Arvo Pärt. Arvo Pärt is not the artist who likes to talk about the way he works and its background. How the creative doubt leads to the discovery of each artist’s own path remains an individual experience.

 I’m sorry I can’t give you better news.

L’any 2017 vaig rebre una trucada que si bé venia d’algú molt proper, sens dubte portava aires nous.

La comissària Pilar Cruz em va proposar ser part del cicle que per a l’Espai 13 de la Fundació Miró estava barruntant, dic barruntant perquè aleshores era un codi morse que començava a mutar en paraules, desitjos i possibilitats. Un monstre que diu la veritat era més que un cicle, era un recomençament, deixar enrere algunes inseguretats i agafar-se al niló d’un teixit de perpunt ben traçat, del dret i del revés.

Vaig decidir (com acostumo a fer sempre) protegir-me en el procés i intentar obrir portes que dibuixaran nous camins. La Pilar i jo vam decidir posar-nos en crisi.

———————————————————————————————————

(Sona un piano, parell de notes, una darrere l’altra, fins que el seu so s’evapora, sense interrompre’s, com un ritme estirat en el temps. Un gran punt ia part en aquest text)

———————————————————————————————————

Arvo Pärt com a obsessió i excusa per començar / obrir una nova via on ser i esdevenir músic. Al cap i a la fi en aquesta cosa del nominal i les etiquetes, el meu treball sol col·locar-se en el musical, com un altre que queda en un lloc concret però proper i distant alhora.

Seria músic, compondria.

Les paraules i els desitjos del 2017 van començar a aterrar en un paràmetre assilvestrat. Vaig decidir protegir-me.

En converses amb la pròpia Pilar, anava començant a dubtar com portar tot això del so i la composició a sala. Com crear un mecanisme que em permetés equilibrar la (suposadament) solemnitat de la pista sonora i l’espai? Com ​​fugir d’una altra etiqueta i no esdevenir art sonor?

L’arquitecta Olga Subirós va aparèixer com el personatge d’una d’aquelles pel·lícules que es mou a la mateixa velocitat que el protagonista, mentre la resta habiten inevitablement una quotidianitat consensuada, Olga i jo parlàvem reverberant, en slow mo i com descobrint o entreveient algun tipus de llum al final del túnel.

Com crear una porta/entrada a una escolta amplificada/encarnada? Tenia sentit acotar un nou espai dins l’espai? L’arquitectura efímera és una mena de dispositiu potencialment expansiu capaç de crear punts d’escolta transcendent?