close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

16 agost 2021
Habitar llocs mal comunicats

Miquel À. Riera

En Didier Fassin és un antropòleg que, entre altres temes, pren a la policia com a objecte de treball. En un dels seus estudis de camp, interroga a un comissari sobre la persecució de joves racialitzats en els barris perifèrics de París. El comissari, somrient, li explica que en arribar un patrulla aquests joves es posen a córrer, però ni tan sols saben per què. Sovint, els agents aconsegueixen detenir-los, però quan se’ls interroga ja en dependències policials, descobreixen que no varen fer res. «Perquè corríeu, doncs?» els hi pregunten. Però ni idea: no responen o no ho saben. Enginyós, el comissari interpreta davant l’antropòleg que es deu tractar d’un reflex pavlovià.

En una situació semblant tots desitjaríem respondre com ho va fer en Fassin: «que la policia es posi a perseguir-los en veure’ls córrer ha de respondre al mateix tipus de reflex». Però és poc habitual que tinguéssim tants reflexos. Ara bé, aquesta petita escena, habitual també als nostres carrers, ens pot permetre entreveure una realitat policialment ignorada: el que proposo anomenar llocs mal comunicats. I diem «policialment ignorada», ja que ignorar-la és assumir la posició de la policia, encara que un cregui no ser-ho. En aquests llocs, el sospitós no sap no respondre, ja que tota resposta no pot ser altra que ser mal comunicada, el policia interpreta amb psicologia barata i una mica de deshumanització i el resultat final és violència, desacords i tothom a casa.

Que passa, doncs, amb aquesta trobada tan atzarosa com políticament programada? Què són aquests llocs? En realitat, són llocs oposats a aquells somniats per al capitalisme que en cert sentit també resulten estar mal comunicats. Em refereixo a l’estètica d’aquests llocs privats. Exclusius, res democràtics ni populars, als que un només accedeix amb un alt cost de temps, diners i saber. Hom ha de conèixer on es troben per arribar a ells i hom ha de pagar per accedir allà. Es tracta de forats en les xarxes de mobilitat: ni busos, ni carreteres. No és que la infraestructura no pugui arribar-hi, sinó que planifica amb luxe el seu propi foradament.  Així com  els nusos de productivitat que les infraestructures sustenten no són neutres, tampoc ho és l’exclusivitat que genera l’absència d’accessos. Però no, no són aquests llocs mal comunicats on habiten els joves abans detinguts per la policia. Aquestes illes privades o refugis de muntanya somniats pel capital podrien ser considerats més aviat llocs incomunicats, on no es demanen raons i hom pot gaudir d’un santuari d’alleujaments en l’era de la comunicació de masses.

No obstant això, els llocs mal comunicats que ens interessen sovint sí que se superposen amb els oblits del Ministeri de Foment, però no es redueixen a ells. No es defineixen només per l’accessibilitat, sinó per certes relacions de poder que produeixen un tipus determinat de subjectivitat. La precarietat dels mitjans de transport només és per a aquests espais un vector més en aquesta producció d’individus. Com si es tractés d’una malèvola metàfora a mig camí entre l’enginyeria de ponts i camins i els estudis  de la subalternitat, aquests espais exigeixen incomoditat per arribar a ells, però sobretot fan impossible parlar des d’ells. Per entendre aquests espais, la pregunta clau que hem de fer-nos és, parafrasejant a la pensadora Gayatri Spivak, «Poden potser parlar?». És a dir, Poden assumir-se com a subjectes de l’enunciació? Ja tingué tot un famós debat en el si de l’URSS estalinista sobre si el llenguatge era una superestructura o una infraestructura en els sentits marxistes del terme. La qüestió era saber si la manera i les llengües amb què els obrers s’expressaven era consubstancial a la consciència de classe o purament accessori. Avui hauríem de plantejar-nos el mateix, però no pensant en les llengües efectivament parlades, sinó des de la capacitat d’esdevenir subjecte de l’enunciació. És la capacitat de poder «prendre la paraula» superestructural i per tant accidental o es tracta més aviat d’una xarxa de poders encarnada en cossos i territoris? O millor: podien els nois d’en Fassin quedar-se quiets i afirmar que no estaven fent res dolent?

En el camp de les psicoteràpies, a la pràctica de les quals em dedico, sovint es considera que la capacitat de prendre la paraula depèn dels mèrits individuals. Si hom no ho fa, és perquè li falten els recursos simbòlics, la valentia o l’autoconfiança que li permetrien fer-ho i que la pràctica psicològica hauria d’aportar-li. En realitat, tal consideració és equivalent a la despolitització dels llocs d’enunciació. A la pràctica, això se’ns revela còmplice de l’hegemònic quan el lloc mal comunicat pren la paraula i se’l jutja sempre com a dialecte provincial, balbotejant, en un remolí emocional o parlant únicament del poc de què és amo: de la seva experiència subalterna. Tota comunicació possible s’inscriu en el registre del mal comunicat i de la pèrdua de sentit. Igual que el nostre comissari, que considerava córrer un acte reflex, és a dir, no reflexiu, l’hegemonia no només subalternatitza un territori de l’habitable, sinó inclús una llengua. La perifèria, en un sentit no forçosament geogràfic, no només està mal comunicada en relació amb la xarxa de transports, sinó especialment amb la xarxa de significats.

L’oposició que ens llegà en Michael Foucault entre utopies  i heterotòpies s’ajusta a aquestes consideracions. Ell ens diu que, si bé els llocs utòpics serien els que no estan a cap lloc més que a la ment de l’home, els llocs heterotòpics sí que existirien, però, històricament, els hauríem convertit en espais d’exclusió. Segons en Foucault, antigament haurien sigut espais d’acollida ubicats fora de la societat. En aquests, és on s’allotjarien els subjectes en crisi, és a dir, aquells les identitats i pràctiques dels quals no són sostingudes per l’hegemonia i en conseqüència, la seva capacitat per a subjectivar-se com a lloc d’enunciació seria posada en dubte. Hauríem convertit, doncs, els espais d’acollida d’aquests subjectes, com els ritus iniciàtics per a adolescents, les cases de dones menstruant o els espais de tràngol xamànic, en espais que exclouen tals incomoditats per la suposada normalitat: tecnologies de gestió de la menstruació per poder denegar-la, la farmacologització dels excessos psíquics o com se’ns mostrava abans amb el comissari, la guetificació de la conflictivitat social. A cada una d’aquestes heterotopies el subjecte només pot respondre mitjançant els significats de la seva exclusió, és a dir, la mala comunicació i la incapacitat per prendre la pròpia paraula és aquell que els defineix com a espais. Així, a cada passeig de la patrulla policial els joves només poden subjectivar-se  mitjançant els significats que els exclouen i corroborant les intuïcions del comissari, encara que siguin errònies en el concret.

Igualment, tal diferència és productiva per pensar en les corporalitats i els discursos. Podem parlar de cossos utòpics, que no existeixen, però que tots coneixem i a tots ens determinen, encara que siguin a través de l’angoixa, i existeixen cossos heterotòpics que estan exclosos de la representativitat i inclús de l’habitabilitat. També discursos utòpics, com per exemple el científic, mentre que el mal comunicat està exclòs de la seva formalització. O, per al contrari, heterotòpics, com els sexe-dissidents o el Black Lives Matters, és a dir, aquells que assumeixen la seva politització com la subversió del subjecte que els sosté.

El fet d’habitar un lloc mal comunicat s’inscriu, doncs, a la repartició desigual del territori. Però també a la repartició desigual de la capacitat de crear significats. El provincialisme i la perifèria que produeixen talls en el territori són igualment un tall en els significats que poden arribar a ser expressats. Potser així es pot entendre que la psicoanàlisi entengui el parlar com fer un tall en una superfície: prendre la paraula no només deixa marca, sinó que a més a més incideix a la redistribució dels llocs. No hi ha heroïcitat allà, no existeixen els geògrafs que puguin redefinir la territorialitat sencera, sinó microlítiques de talls i resistències. Evitar caure en la ignorància cap als nostres propis «reflexos pavlovians», com els policies en perseguir als joves, implica necessàriament buscar els llocs mal comunicats que ens habiten.

(Imatge destacada: Jacques Arago “Escrava Anastacia” 1839)

Miquel À. Riera és llibreter i exerceix com a psicoanalista. Investiga les possibilitats subversives de la pràctica artística quan es deixa influir pel pensament crític contemporani.

Publicacions

16 agost 2021

Habitar llocs mal comunicats

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)