Interferències a Llatinoamèrica

Dilluns i dimarts passat començàvem la setmana a Llatinoamèrica amb crítica cultural i art crític. Enunciats sobre els quals ressona aquella necessitat en forma de postulat de què parlava Graciela Carnevale en una conversa al ZKM de Karlsruhe: “l’art no té a veure amb la representació, sinó amb una acció que pot interferir en la vida real”.

Claudio Iglesias apuntava-> http://www.a-desk.org/highlights/La-rellevancia-de-ser-mestis.html] com l’art llatinoamericà s’enfronta (no en el sentit de lluita, sinó d’encarar) des de fa molt a uns fantasmes que el persegueixen: la naturalesa del mestís, el lloc de l’estranger, la influència del colonialisme… Són aspectes històrics que s’endinsen en una complexa cosmovisió. I sense negar la seva centralitat, generen un llast ineludible, un amarratge al passat que copa encara molts discursos.

L’any 1968 va ser un any efervescent en diversos punts del planeta. En una mena de comunió global, molts van veure com s’esquinçaven cordes que portaven decennis tibant. En un esclat polític i artístic entorn l’experimentació, Tucumán Arde, dels quals també parlava Syd Krochmalny dimarts passat, van ser una mostra espontània de discurs independitzat, de conceptualisme alliberat de “llastos” colonials, de projectes projectats a projectils polítics.

I és que quan l’art es mou, com l’agiten -en altres termes- Daniela Ortiz i Xosé Quiroga en el seu projecte presentat a La Capella, 15.518, la fricció produeix espurnes i concilia aquesta interferència en la vida real que propugnava Graciela Carnevale.