La designación del buit. James Turrell al Guggenheim de Nova York

Igual que Paloma Checa, aquest estiu vaig poder veure una de les tres exhibicions dedicades als 48 anys de treball de l’artista James Turrell. Tres museus i 23 obres. Un homenatge que va començar a finals de maig amb la retrospectiva a Los Angeles County Museum of Art | LACMA, va continuar a inicis de juny amb una mostra de totes les peces que pertanyen a la col·lecció del Museum of Fine Arts Houston, MFAH, i va acabar amb la presentació, per al solstici d’estiu, de la primera mostra dedicada a Turrell a Nova York des de 1980. Aquesta exhibició al Solomon R. Guggenheim Museum comptava amb peces dels anys 60 (Afrum I White, Prado White i Ronin), una de 1976 (Iltar), obres gràfiques de 1989 (First Light) i per descomptat, Atein Reign, la instal·lació comissionada específicament per a l’atri del Guggenheim. Una estructura material complexa i immensa que transforma l’espai creat originalment per Frank Lloyd Wright per brindar al públic una experiència de l’immaterial: llum. Llum en la seva qualitat efímera i en la seva total fisicalitat.

La llum la donem per fet. Hi és a tota hora. N’hi ha de natural i d’artificial. No cal que sigui de nit perquè passem més estona en contacte amb l’artificial que amb la natural. I hem arribat a creure que la nostra relació amb ella té a veure únicament amb els ulls, amb una mecànica de la visió. Però mentre l’ull és la part exposada del cervell que permet la visió, la mirada és la que ens fa o no apreciar la llum en tota la seva transcendència o degradar-la a la fetitxització de l’objecte i de les aparences. Aquesta diferència és la que Atein Reign posa sobre la taula. En realitat, tota l’obra de Turrell tracta d’això. La llum és l’objecte en si, l’objecte immaterial a través del qual se’ns fa obvi l’alienats que estem a aquesta passió hermenèutica que de vegades ens torna una mica ximples. Jo no vaig saber-ho “veure” a la primera. Sota aquesta immensa instal·lació vaig quedar capturada en una experiència corporal i en comptes de ser el subjecte que entra “al quadre” vaig resultar ser més aviat l’objecte petrificat en una satisfacció escòpica inútil. L’ull que sent. I el que és pitjor encara, després vaig fer l’intent de fer passar l’experiència per la trituradora del llenguatge.

Vaig necessitar bastants dies d’investigació per començar a entendre “l’idioma” de Turrell. Tot just aconsegueixo captar que la seva obra converteix les radiacions electromagnètiques -espectre visible a l’ull humà de la llum- en el gest que designa el lloc del buit que només afecta a l’ésser parlant. És aconseguir donar-li fisicalitat a La Cosa inaprehensible per allò simbòlic. És més que veure’ns mirant. És la mirada del cec que ens mira i ens fa veure el que hi ha d’irreductible en aquest buit.

“Go in to gain outlook” (Turrell).