La iniquitat de la cultura. Martí Peran parla sobre crítica, comissariat i producció artística

Molt s’ha parlat i escrit sobre l’art en general i una mica menys sobre la crítica en particular. Crítica i creació comparteixen una primera lletra i un mateix territori, però un lloc menys confortable del que podem creure o volem trobar. Una travessa crítica o creativa precisa per la seva navegació d’una constant desarticulació o modificació dels discursos que insuflen les veles.

I una cosa imprescindible per a la crítica i l’art és reconsiderar de manera ininterrompuda la seva legitimitat, l’autorització del seu propi discurs, per evitar caure en el buit d’una perversa mutació de tal autoritat en ortodòxia o model de poder. Coincideixo en pensar que la crítica, com la producció artística contemporània, és sempre una condició per elaborar coneixement, una actitud més propera a l’acció que l’assossec. Una producció que compromet la nostra comprensió del passat i la nostra capacitat de construir futur.

En una xerrada sobre crítica, comissariat i art, el professor Martí Peran exposa una interessant reflexió plena de judici crític, d’aversió cap a la frivolitat de la cultura i la subsidiarietat de la crítica convertida en mer periodisme cultural. En els primers minuts videogràfics d’aquest material (més a la web d’Arts Coming), Peran insisteix en desmantellar el paper del crític i del comissari d’exposicions, convertit el primer en comentarista i el segon en un gestor al servei de les institucions. Crítica i comissariat han avançat en la seva professionalització, en el sentit mercantil del terme, a costa de desallotjar profunditat en la seva tasca. Interessant la reflexió sobre les formes convencionals de la crítica i com aquestes han colonitzat altres contextos culturals aclaparant amb una retòrica neoliberal creadora de conceptes trampa com ‘pluralisme’, ‘transversalitat’ o ‘interdisciplinar’. El crític ens ofereix una nova lectura i superació de les disciplines convidant-nos a resistir contra la tautologia de l’art que es refereix a l’art.

En un mateix registre d’anàlisi, les paraules de Martí Peran aborden a la segona part de la conversa les estructures i la funció del que anomenem art contemporani. Aquí la condició de simulacre i d’espectacle de l’art es confronta a la necessitat que la producció artística assumeixi les condicions històriques del present i treballi en la direcció de crear llocs per negociar amb la realitat, sense escapismes. Es verbalitza la idea de l’art com a espai i acció d’un esperit utòpic capaç de no rendir-se a determinades condicions de la realitat, imposades com a condicions idònies. ‘Quan l’art es reconeix com a art, ràpidament queda neutralitzat com mercaderia’, amb aquesta afirmació Peran assenyala que escapolir-se de la idea d’art per esdevenir alguna cosa ‘estranya’ lluny de ser un conflicte és la veritable missió de l’art.

I parlar d’art no és definir llenguatges ni codis, sinó atendre llocs per a l’acció. En aquests moments de iniquitat absoluta de la cultura institucional, donada a accions vandàliques i terrorisme social, les paraules de Martí Peran són més que mai imprescindibles. Hi ha molt a fer i més encara per abolir. Tots estem amb el cul a l’aire!