La institució revisada

Com en molts aspectes de la creació simbòlica i la seva difusió, així com en la protecció o comunicació de l’art, la crítica, la docència o la ciència, la institució juga un paper protagonista a l’hora de promoure, potenciar i difondre. També pot ser responsable de les dinàmiques que porten a tot el contrari, sigui per inacció, sigui per mala gestió.

D’altra banda, la paraula institució i la seva meravellosa polisèmia no es limiten a l’òrgan o organisme que gestiona i administra elements d’interès públic. També es refereix a l’establiment o fundació d’alguna cosa, i per descomptat, al prestigi de representar, de refermar certs valors. Si algú o alguna cosa es considera institució, això o aquest/a serà respectat com a font de credibilitat, d’experiència i saber fer.

Durant aquest mes d’agost, mes de repòs o de baixar marxes per a molts, hem volgut seguir amb la dinàmica d’articles vinculats entre si al voltant d’una temàtica que ens semblava important retornar al primer pla. Fa molt que a A*DESK ens preguntem sobre el paper i els vèrtexs de la institució en relació a l’art i a la crítica.

Iniciàvem el mes amb una crítica de Ángel Calvo Ulloa sobre Tino Sehgal, un artista que des la seva pràctica artística es qüestiona l’entramat d’institucions, mercat, comissariat, el paper de l’artista i el del públic… Amb el seu treball, de difícil encaix per al marc institucional, Sehgal ha aconseguit estar present en un gran nombre d’institucions i esdeveniments, esdevenint “institució” ell mateix a força d’eixamplar els límits del que es considera com a tal.

La segona setmana d’agost la dediquem a recuperar un text de Juan Canela arran de la seva estada a Buenos Aires el 2013. En ell, indaga en les realitats contraposades del context europeu i l’argentí. Mentre un patia la inacció i pesadesa de les retallades i la poca flexibilitat, l’altre semblava experimentar una necessitat de vitalitat, d’elasticitat i d’adaptació institucional. Encara vigent, Canela acaba reclamant la importància d’auto-qüestionar-se com a integrants d’un escenari que es modela a si mateix, com a actors d’una realitat capaç de generar altres formes d’acció.

En la línia de la capacitat per “canviar les coses” que apuntava Juan Canela en el seu article, la tercera setmana d’agost la dediquem a recuperar “La veu del bosc”, escrit per Kamen Nedev a finals de maig de 2011, el del famós 15-M. En aquest mes van trontollar, o això va semblar, els fonaments d’allò inamovible, de “la institució” en negatiu. La protesta simultània, massiva i unànime dels “indignats” ompliria d’energia optimista una nova forma d’oposició: la directa, la ciutadana. Quatre anys després, encara són vigents moltes de les seves protestes envers la institució, i queden interrogants oberts sobre la seva efectivitat real, però això del “sí que es pot” segueix tenint potencial i les últimes eleccions municipals així ho van testimoniar.

Per la seva banda, Martí Manen apuntava l’any 2009 un element clau per a l’adequació (o l’eterna inadequació) de la institució i el context: el temps. Arribant a totes els seus racons, Manen realitzava una exhaustiva relació de moments, ritmes i dinàmiques en què és complicat (per no dir impossible) importar o exportar “realitat”, comunicar efectiva i totalment la intenció artística en un context en què “el temps institucional “sempre és diferent del” temps real “.

I per acabar la revisió a la institució, recuperem un text d’Eduardo Pérez Soler en el qual, introduint una nova realitat de la societat contemporània i la seva influència en el món de l’art i la seva difusió (Internet i la seva world-wide-web), posa de relleu la necessitat d’adaptació del museu clàssic, la urgència de la seva obertura i la importància del seu rol com a garant i estabilitzador, més enllà de la de burocratització institucional.