La Tesi Gruyère

Els veïns de la finca van començar a fer forats en el sòl i en les parets. El primer va ser el de l’àtic, deia que se sentia sol sense ningú a dalt. Va agafar la black and decker i va fer un buit en el parquet del saló. Els de baix al principi es van espantar en notar els enderrocs caure des de dalt. Eren companys de pis i en aquest moment estaven a punt de sopar. Amb els seus crits va cessar el trepant, i una veu els va explicar que necessitava un canal de comunicació real. Sonava estrany, però li van entendre. I al seu torn van treure també el trepant i van fer un buit en la seva pròpia paret, mirant cap al pis d’una parella gran a la qual a penes coneixien. Seria la sordesa, però van trigar dies a adonar-se. A partir d’aquí van començar les converses, a crits o a murmuris entre dos que s’acostaven al buit. I al cap d’una setmana, tot l’edifici estava perforat. Alguns van fer forats més grans, i treien el cap a les cases alienes com qui s’inclina davant un pati. A vegades es passaven menjar amb cordes, o es prestaven objectes. Hi havia moments en els quals el so dels televisors se superposava en una cacofonia eixordadora, així que van deixar d’encendre’ls. En un mes, la pràctica s’havia estès per tota la ciutat. I dues setmanes més tard, altres urbs també s’hi sumaven.

Va haver-hi comunitats de veïns que van fer forats coordinats, generant un sol buit que travessava l’edifici. Allí anaven quan volien trobar-se. Unes altres preferien buits petits. El rar és que al final tots s’animaven. Van anar sorgint altres formes de llenguatge, pròpies de cada bloc de pisos. Hi havia acudits interns, paraules relacionades amb la vida diària, amb l’estructura de l’edifici, amb les vistes des de les finestres. Les cases petites semblaven ampliar-se en fondre’s les unes amb les altres. Quan algú emmalaltia, li cuidaven entre tots. Quan algú moria, el duel era compartit. Qui no tenia treball, ajudava a qui sí. Qui cobrava, repartia part del seu salari. Al cap d’un temps aquestes pràctiques es van condensar en una caixa comuna. Tots els lloguers es pagaven des d’aquí.

Els edificis van començar a donar-se un nom propi: estaven “Escala torta”, “Tests florits”, “Carrer Pestilent”, “Bloc dels ancians”, o “La Casa Comuna”. També van començar a compondre himnes, la major part dels quals superposaven una lletra nova a músiques ja conegudes. Les que podien, es van organitzar per a conrear els terrats.

Al principi la premsa va comentar el fenomen amb simpatia. De fet, molts dels periodistes habitaven edificis perforats. Però al cap d’un temps, el to va canviar, i cada vegada més es qüestionava la seguretat del sistema. Va començar a afirmar-se que els forats plantejaven problemes estructurals que podien causar l’enfonsament dels habitatges. Van arribar inspectors oficials i van tapar els forats. Els veïns els van obrir de nou, pel mateix lloc. Va succeir fins a quatre vegades. El govern no estava content, i els arrendadors tenien por que es deixés de pagar el lloguer.

Poc després de l’arribada dels inspectors, es va declarar oficialment el final de la quarantena. El primer dia, cada edifici va sortir com un bloc. S’havien cosit vestits d’un sol color, i entonaven els seus himnes propis. Semblaven una espècie d’exèrcit, caminant amb distància de seguretat. Cantant, rient, i xerrant en el que ja eren dialectes, van anar fins al parc més gran de la ciutat i, servint-se de megàfons, van començar una reunió enorme. Feia olor de terra mullada, i la multitud s’acomodava amb gust en la gespa.

ANTÍTESI: EL GOVERNANT

El Governant vivia en una gran casa amb molta gent. La quantitat d’empleades domèstiques sobrepassava amb molt a la seva família. Però des de feia dies solament veia a consellers, assessors, dirigents, altres governants, i en general a través de la pantalla de l’ordinador. Després, feia exercici i s’anava a dormir. No obstant això, les seves nits estaven poblades de somnis estranys: veia ancians amb trepants foradant la paret de manera atzarosa. Veia nens tombats, escoltant a través de buits en el sòl. Aquestes imatges l’atreien enormement, però també li provocaven una angoixa incontrolable. Despertava cada dia abans d’hora, suant i amb el pols accelerat. Mai va parlar d’això amb ningú, i per això no va poder creure-ho quan un dels consellers li va explicar el que estava succeint a les ciutats. El Conseller s’havia assabentat per la premsa: un petit reportatge parlava de la pràctica de perforar sòls i parets, interpretant-la com una mesura per a suportar la quarantena. El Governant no entenia res, estava sumit en suors fredes.

Cada nit els seus somnis s’anaven fent més vívids, i en despertar estava immers en el pànic. El governant ja no volia dormir, cada vegada passava menys hores en el llit. Estava cansat i li costava seguir l’agenda d’activitats que el seu secretari li anava dictant al llarg de la jornada. Solament pensava, amb paüra, en les imatges que havia vist en la seva foscor.

El Governant creia que eren els seus somnis els que fabricaven als veïns que trepaven els edificis. Va pensar que prohibint-los acabarien els malsons, i podria tornar als seus neguits habituals. Però no estava funcionant. Els inspectors van ser un fracàs, i els somnis i els trepants es feien més forts com més intentava reprimir-los. Va decidir finalitzar la quarantena. Tots els experts recomanaven el contrari, però el Governant no escoltava. Tenia massa son. Tibant de cafè, va veure amb sorpresa la primera sortida, coordinada i misteriosa d’aquells veïns que li obsessionaven. Per descomptat, hi havia molta policia seguint-los. Va demanar al seu xofer que li portés també fins al parc.

La ciutat feia olor de camp gràcies a una pluja recent. El Dirigent, esgotat, pensava amb agitació en els veïns. I llavors, de manera dolorosa, va saber que l’única manera d’acabar amb els malsons era deixar de lluitar contra ells, en la nit i en el dia. Permetre que passés el que hagués de passar.

La seva primera idea en relació amb el parc havia estat parlar amb la gent, esprémer el seu carisma, la potència de la seva mirada, encara punxant malgrat emmarcar-se ara entre foscos cercles ullerosos. Però quan es va baixar del cotxe va emmudir. Va caminar llavors entre els grups, sentint-se estranyament pacificat. La gent li reconeixia, això era clar. Però no semblava importar-los la seva presència, com si el Governant i el que representava ja no els semblés rellevant. Començava l’assemblea, i es va asseure al costat d’un dels grups. Bressolat per veus alegres i resoludes, a la fi es va quedar adormit en un somni tranquil.

 Allan Kaprów, Comfort zones, [(Another private space) A and B, pressing against either side of a closed door / trying to fit the outline of each other / saying, when the fit seems close, only “now” / repeating again and again until certain], 1975

(Imatge destacada: Diller + Scofidio (Elizabeth Diller, Ricardo Scofidio), The MoMA Wall, 2003)