La vida sense pedestal

Aquesta editorial vol fer una aproximació crítica a la idea de monument. Fa tan sols un any, occident veia com l’assassinat de George Floyd suscitava una sèrie de reaccions i mobilitzacions. Entre elles, s’arrancaven dels seus pedestals diverses estàtues representatives de la força colonialista occidental. La iconoclàstia (entesa com la resposta a les imatges) s’ha mostrat important per entendre el nostre present. Però, més enllà  de l’anàlisi de la violència contra les imatges, s’ha mostrat imprescindible reconèixer i prendre responsabilitats respecte a què és el que motiva aquestes reaccions. Aquí, no em refereixo únicament a les reaccions de rebuig i resposta que provoquen aquests monuments, sinó a les reaccions de defensa que aquests mateixos atacs provoquen. Perquè desperta tanta indignació que aquestes peces siguin retirades, quan és evident que el repartiment social no és equànime?

Per molt que costi admetre-ho, els monuments mobilitzen una sèrie de narratives que s’entrellacen amb els nostres passats i que determinen la manera en què recordem la història. La mateixa naturalesa del mitjà, la pedra o el ferro, indiquen que busquen resistir, perdurar en el futur. Hi ha qui encara pensa que la commemoració és el seu únic objectiu, però la seva intenció és arrossegar el control del privilegi al llarg del temps.

La pedra i el ferro adquireixen una qualitat quasi divina quan passen a ser monuments. Es transformen en incontestables perquè la identitat nacional pren cos en ells. D’aquesta manera, eludim tota responsabilitat respecte al representat. Com si no estiguéssim al càrrec sobre què decidim lloar! Com si no tinguéssim control de la nostra pròpia identitat, per molt nacional que sigui. La història està molt lluny de ser incontestable. Està escrita i executada per mans humanes i és la nostra responsabilitat considerar críticament l’espai que li atorguem als fets i a la manera en què aquests es recorden.

Les imatges construeixen societat perquè afecten com ens entenem com a membres integrants de l’esfera social i per això, és també la nostra responsabilitat desconstruir aquest arrelament emocional i prendre un posicionament crític respecte a les imatges que habiten els nostres carrers. Tots els textos que conformen aquesta editorial estan d’acord en afirmar que la solució implica recordar d’una altra manera.

Mikel Herran escriu sobre el recent enderrocament de l’estàtua derrocada de Sebastián de Belalcázar al  Morro de Tulcán per indígenes misak. Dos relats antagònics s’enfronten després d’aquest enderrocament i tots dos inclouen a uns i exclouen a uns altres. Així i tot, el que motiva el gest és que un és considerat “la veritat” mentre que l’altre es propaga als marges. Per acabar amb els successius enfrontaments, Mikel proposa la necessitat del reconeixement explícit de la construcció dels relats hegemònics i la seva anàlisi crítica.

Ana Andrés entrevista a Johanna Palmeyro sobre la seva iniciativa Justicia Museal. Museus i arxius pateixen de problemàtiques àmpliament discutides. Una d’elles, compartida amb allò monumental, és que estan dissenyats per excloure col·lectius. No tothom té accés a ocupar peanyes, ni tampoc poden passar pels arcs de seguretat que donen accés al coneixement i la cultura. Justicia Museal busca respondre al present dels carrers al mateix temps que desobeeix a les institucions. Dit d’una altra manera, busca fer viure al museu als carrers, en comptes de portar la gent a les sales. Col·loca cartells als carrers que, sense voler-ho, plantegen una alternativa a allò monumental.

Inés Plasencia assenyala com és d’imprescindible celebrar històries lluny de pedestals. També com és d’urgent començar reparacions a través de, precisament, eliminar de les nostres identitats nacionals els residus del passat que han quedat incrustats i que impossibiliten la vida en una societat igualitària per a tothom. Restes de narratives que, tant monuments supervivents com la mera idea de pedestal, s’encarreguen de regenerar. Davant d’això, reivindica no només eliminar pedestals, sinó un futur per a heroïnes que no els vulguin.

Finalment, Sergio Beltrán indica que la violència que s’executa contra els monuments no és més que la projecció d’aquella que es percep des de les estructures de poder. Al cap i a la fi, l’emblanquiment segueix sent impune. Com sortir d’aquesta dinàmica? I en concret, com escapar del poder exercit sobre la nostra memòria i de la captura de la nostra imaginació? Sergio apunta que a través de la ciència-ficció podem recordar passats, presents i futurs que no han ocorregut encara i preparar-nos per a ells. Podem fer que ocorrin o impedir que així sigui.

(Imatge destacada: Pedestal buit després que es retirés l’estàtua a Cristòfol Colom a Bogotà l’11 de juny de 2021 després de  l’intent d’enderrocament pel poble Misak. Font: https://www.instagram.com/p/CQCBoqZJetN/ ).